“Estic encausat per la meva trajectòria i el meu perfil”

Tots els detinguts d’aquell dia tenien vinculació amb l’independentisme i hi havia els alcaldes de Verges i de Celrà. La resposta a les detencions va ser una gran manifestació i una tancada a la UdG perquè una de les encausades, la Berta, n’era estudiant, la qual continua imputada. La mobilització va tenir el suport de la Generalitat. A més d’aquesta investigació de la Policía Nacional n’hi havia una altra dels Mossos contra mi per un presumpte delicte de desobediència, de desordres i d’atemptat a l’autoritat.

És quan els nostres advocats poden accedir a la investigació de la Policía Nacional quan descobrim que havia estat sota ordre de crida i cerca des de feia dos mesos pels Mossos perquè m’havien afegit a la causa 21 Raons. Durant el punt àlgid de les mobilitzacions, els Mossos van passar el meu cas als jutjats. Per una banda, la Generalitat dona suport a la Caputxinada de la UdG i, per l’altra, els Mossos havien fet el mateix que la Policía Nacional.

Diuen que soc una de les persones que apareix a les gravacions i de manera molt discreta el que fan és engegar aquest procediment contra mi. Els meus advocats han pogut accedir a la investigació dels Mossos, que han fet un atestat digne d’un CSI. Cent pàgines relatant de manera minuciosa el meu perfil, a diferència del que va fer la Policía Nacional amb els detinguts del 16 de gener. La investigació estava molt mal feta, per això la majoria va caure de la causa.

No només investigar i identificar parts de l’independentisme dissident a Girona, sinó membres dels moviments socials. La meva trajectòria en l’activisme a Girona inclou no només l’alliberament nacional de Catalunya, sinó també l’Espai Antiracista, la lluita per l’habitatge...

El que denunciem és l’ús d’arxius policials. Si no m’han identificat ni detingut al lloc dels fets, com conclouen que la persona que apareix a les gravacions soc jo? És una línia molt fina per a tots els que ens dediquem a l’activisme i volem un món més digne. Quan hi ha una acció o una manifestació estem molt més exposats a rebre la repressió. Per una banda, hi ha la qüestió dels arxius policials, però també la Generalitat hauria de prendre partit per evidenciar què està passant en el cos policial i què està passant en les investigacions envers l’independentisme. Perquè la repressió ve de l’Estat, però també, en el meu cas concret, la brigada d’informació de Mossos de Girona, de manera autònoma, ha fet una feina molt detallada per intentar tancar-me a la presó. No pels fets d’aquell dia, sinó per la meva trajectòria. És un precedent molt perillós. No és l’única investigació de què he estat objecte. Amb els talls de l’AP-7 durant la mobilització posterior a la sentència vaig ser identificat al lloc dels fets per la Policía Nacional curiosament envoltat de milers de persones. Hi ha un traspàs d’informació d’arxius entre Mossos i policia per detenir i perseguir l’independentisme popular, dissident i combatiu. La repressió és un fet que l’independentisme ha d’assumir. El que no esperàvem és que la repressió vingués de la mateixa Generalitat i que els arxius policials siguin encara tan difícils d’evidenciar, com és en el meu cas. Les casualitats no existeixen. M’identifiquen a través de càmeres de vigilància enmig de centenars de persones perquè sabien molt bé qui era i quina cara feia.

Que en Jordi Alemany, la Carla Costa i jo siguem encausats pels Mossos no és cap coincidència. Som persones ubicades en aquesta investigació pels nostres noms i cognoms i no pel que vam fer aquell dia concret, sinó per la nostra sensibilització per voler canviar aquest món. Estem molt més exposats a la repressió pel simple fet de l’ús d’arxius policials, que és un fet delictiu. Després hi ha els casos d’en Robert Llach i d’en Pau Sànchez, que ens demostren que qualsevol persona pot ser víctima de la repressió.

És com si juguéssim un partit de futbol i jo tingués una targeta groga. Si en un desnonament, per exemple, els Mossos m’identifiquen al lloc dels fets serà molt fàcil imputar-me en un nou procés policial. I això genera por, dubtes i la necessitat de fer les coses des d’una altra línia, des d’altres espais de militància, trobant un equilibri.

Aquests quatre anys han estat com una muntanya russa amb moments de molta eufòria, d’estar al centre de l’opinió pública, i d’altres, que no, que has d’aturar-te una mica. La lluita independentista ha anat disminuint i et repercuteix com a represaliat. Hi ha un desgast. Al principi et sents amb l’ obligació moral de donar a conèixer el cas. Si davant la repressió no mostres la repressió, és com si la repressió no existís. Intentes donar una imatge de fortalesa. En el meu cas, sí que hi ha hagut una afectació en el meu estat anímic, personal i familiar. Si bé els entorns col·lectius han disminuït, no ha estat així amb els propers, amb els grups de suport que em protegeixen en l’àmbit polític i emocional, que és el que ara està al centre.