Bèlgica
Agents al cor d’Europa
Brussel·les, la ciutat dels espies
Diplomàtics, funcionaris, periodistes i acadèmics es mouen per la capital comunitària sense ser realment el que indiquen les seves credencials
Les institucions de la UE i l’OTAN són objectius preferents de l’espionatge
El fenomen no és nou, però pren especial rellevància amb la invasió russa d’Ucraïna
“No es pot evitar, simplement has d’assumir que els russos i els xinesos estan sempre escoltant”
Accedeixen a qualsevol tipus d’esdeveniment, alcen la mà en les rodes de premsa i ronden pels bars i restaurants als quals acostumen a anar els funcionaris de les institucions comunitàries i els diplomàtics. A Brussel·les, els espies es passegen tranquil·lament pel barri europeu i els voltants de l’OTAN sense gaires problemes.
Sent una mica eixerits, es poden fer passar per professionals de qualsevol àmbit i arribar allà on vulguin per accedir a informació rellevant. Les feines a l’acadèmia o als think-tanks, en els quals es paga els treballadors per aconseguir i analitzar informació, també són amagatalls atractius per als agents.
A Brussel·les, seu de les institucions de la Unió Europea (UE) i l’OTAN, no és cap secret que hi ha espies. Tothom sap que hi són i que les seves activitats es concentren al barri europeu, on hi ha no només les institucions, sinó també la seu de centenars d’organitzacions, empreses i lobbies.
Si el que es busca és informació, és el lloc on aconseguir-la. La presència d’espies és tan manifesta que fins i tot les delegacions de diplomàtics n’estan alertades.
A la capital comunitària són ben conegudes les festes que a final de setmana reuneixen treballadors de les institucions comunitàries, diplomàtics, periodistes i funcionaris a la coneguda plaça de Luxemburg, en ple barri europeu, just davant de l’edifici del Parlament Europeu. Tampoc és estrany veure-hi fins i tot algun polític.
En definitiva, s’hi concentren les persones que formen part de l’anomenada “bombolla de Brussel·les”, els que treballen amb la informació comunitària. Aquest és, precisament, un dels entorns on cal anar amb compte: l’àmbit distès és el terreny de cultiu ideal per als espies. No és estrany, així, que les delegacions de països i institucions alertin els seus diplomàtics i funcionaris: no s’hi ha de parlar més del que és necessari.
Brussel·les no és una ciutat qualsevol. És la segona seu amb més representacions diplomàtiques del món, 184, i uns 5.000 diplomàtics.
En un ambient perfecte per a la proliferació de xarxes d’espies, l’espionatge a la capital comunitària no és nou, però sí que pren una especial rellevància en el context geopolític actual, marcat per la invasió russa d’Ucraïna i per notables canvis en les relacions de poder internacionals.
Els EUA, infiltrats en xarxes
Qui va ser alt representant per a la Política Exterior i de Seguretat de la UE entre el 1999 i el 2009, Javier Solana, ja va admetre fa més d’una dècada que tenia coneixement que una gran potència de fora de la UE l’havia espiat durant diversos mesos mentre ocupava el càrrec, sense que ell en fos conscient. Si les més altes instàncies comunitàries poden patir aquests atacs, tothom en pot ser víctima.
“No hi ha manera d’evitar-ho. Simplement has d’assumir que els russos i els xinesos estan sempre escoltant”, va reconèixer el que va ser durant quatre anys l’ambaixador dels EUA a Bèlgica, Howard Gutman. Tal com apuntava el representant de Washington a Brussel·les, la xarxa d’espies més important és la de Rússia i la Xina, amb la sospita que tant Moscou com Pequín tenen centenars d’agents desplegats per la ciutat.
Quan Gutman admetia com a inevitable l’espionatge, sabia de què parlava. El seu propi país també ho feia. El joc dels espies a Brussel·les té molts jugadors i els EUA i Israel també en formen part.
De fet, el mateix Gutman va ser cridat a consultes per l’aleshores ministre de l’Interior de Bèlgica, Didier Reynders, perquè donés explicacions sobre l’espionatge del seu país a les institucions comunitàries i representacions de països de la UE: el servei secret estatunidenc s’havia infiltrat en xarxes informàtiques internes i havia interceptat trucades i correus electrònics. Els espies també poden ser espiats.
Expulsions massives
Malgrat que els serveis de seguretat belgues no estan autoritzats a comentar res sobre la quantitat d’espies que hi ha al país, especialment a la capital, els mitjans belgues assenyalen que un terç dels diplomàtics russos són en realitat oficials d’intel·ligència.
No sorprèn, així, que l’ambaixada russa a Brussel·les sigui un centre de comunicació per als serveis d’intel·ligència russos, segons va revelar una investigació periodística dels mitjans belgues De Tijd i Nieuwsuur.
Malgrat que el govern belga va expulsar més d’una vintena d’espies russos després que comencés la guerra d’Ucraïna, la investigació dels dos mitjans concloïa que encara queden desenes d’espies russos a la capital belga. I ara amb més feina que mai, perquè les relacions diplomàtiques entre Rússia i la UE no viuen precisament el millor moment.
L’ambaixada russa a Brussel·les es troba situada a Uccle, un dels dinou municipis que formen part de la ciutat, però allunyat físicament del barri europeu. Es tracta d’una zona on també hi ha altres residències diplomàtiques, per la qual cosa l’edifici presidit per la bandera russa no crida l’atenció des de fora.
Ara bé, segons els serveis d’intel·ligència belgues, l’edifici fa anys que és una comunitat tancada, fins i tot amb instal·lacions escolars, apartaments i estrictes controls interns. L’objectiu és enviar directament des d’allà informació encriptada a Moscou.
Tot i saber de la seva existència, Bèlgica no s’havia atrevit a expulsar els espies russos que havia detectat al país. No ha estat fins a la invasió russa d’Ucraïna que ho ha fet, juntament amb la resta d’estats membres. El motiu era clar: Moscou hi respondria de la mateixa manera i era millor poder mantenir personal a Rússia.
De vegades tampoc és tan fàcil saber qui són els espies: no sempre són russos i de vegades són diplomàtics europeus els que es converteixen en agents del Kremlin. Aquest va ser el cas de Herman Simm, antic cap del departament de seguretat del Ministeri de Defensa d’Estònia, i de Clement Vandenborre, antic cap de la contraintel·ligència belga. Tots dos havien enviat informació al Kremlin durant dècades.
L’OTAN és un altre dels llocs clau per als espies. Fa poc més d’un any que els últims espies russos que es feien passar per diplomàtics van abandonar la seu de l’Aliança.
Després de moltes purgues per part de l’OTAN, el president rus, Vladímir Putin, va clausurar l’ambaixada russa davant l’Aliança Atlàntica. Segons asseguraven els serveis occidentals de contraespionatge, la seu russa s’havia acabat convertint en una plataforma d’entrada a Europa d’agents enviats pel Kremlin.
Que eren espies russos, de fet, no és cap secret. Ho va reconèixer el mateix secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg. “Eren agents de la intel·ligència russa”, va assegurar l’ex primer ministre noruec, tot detallant que la informació provenia dels serveis d’intel·ligència occidentals.
Malgrat que en el context actual pot costar de creure, els contactes entre l’Aliança i Rússia havien arribat a ser constants i fluids. Per exemple, els ambaixadors es reunien almenys un cop l’any sota el Consell OTAN-Rússia, i Moscou va tenir fins i tot un local a l’antiga seu de l’Aliança Atlàntica a la capital europea.
Això no volia dir que a l’OTAN no fossin conscients de la presència d’espies. Al contrari: estimaven que almenys la meitat dels seus representants acreditats davant l’OTAN eren, en realitat, agents del Kremlin. L’Aliança simplement es dedicava a mirar cap a una altra banda.
Conscient que a Bèlgica es conviu amb espies, el país està tirant endavant una reforma del Codi Penal que preveu penes de presó més dures tant per a l’espionatge com per a les ingerències estrangeres. El ministre belga de Justícia, Vincent van Quickenborne, va justificar els canvis per adaptar les sancions a l’actual context internacional i geopolític.
Conviure amb el dubte
La decisió no ha sortit del no-res. Van ser els mateixos fiscals els que van demanar modificar el Codi Penal per tenir càstigs més severs per als espies, tot justificant que el país és un centre diplomàtic.
Segons el nou Codi Penal, que es preveu que s’aprovi abans de l’estiu, les penes per espionatge s’eleven fins als deu anys de presó i fins a cinc anys en el cas de la ingerència estrangera.
A més, les noves normes preveuen una disposició agreujant de les penes per ingerència d’una potència estrangera en els processos de decisions a Bèlgica.
Brussel·les és la capital comunitària, però també de moltes coses més. Els espies passegen pels seus carrers com a funcionaris, militars, diplomàtics o periodistes que no sempre són el que indiquen les seves credencials.
Conviure amb espies és la norma a la capital comunitària i ningú és aliè a aquesta circumstància. Diplomàtics i funcionaris conviuen amb la possibilitat que els estiguin monitorant.
També amb el dubte de si la persona amb qui treballen o que els ha convidat a un innocent esdeveniment o sopar vulgui, en realitat, aconseguir informació per enviar-la al govern d’un altre país. A Brussel·les, les invitacions poden no sortir gratis.
