Expert del Quebec alerten dels “riscos” de l’acord de claretat

L’acord de claredat comporta “riscos” i el president Pere Aragonès ha de ser “prudent” i intentar arribar a acords amb la Moncloa per intentar que l’estat accepti un referèndum pactat. Aquesta és la opinió de diferents experts del Quebec consultats per l’agència de notícies ACN. El govern federal canadenc va aprovar l’any 2000 la Llei de Claredat sense acord amb els independentistes i ara els experts adverteixen a Aragonès que si vol inspirar-se en aquella legislació ha d’anar amb peus de plom. Daniel Turp, professor emèrit de la Facultat de Dret a la Universitat de Montreal (Quebec), especialitzat en dret constitucional i internacional. Turp, que va fer d’observador el 9-N de 2014 i el 27-S de 2015, recorda que la legislació del Canadà pretenia “dissuadir” els independentistes del Quebec d’organitzar més referèndums –després de les consultes del 1980 i el 1995, mai acordades amb el Canadà.

El president de l’Institut de Recerca sobre l’Autodeterminació dels Pobles i la Independència Nacional (IRAI) considera que la proposta d’Aragonès està orientada a aconseguir el mateix que va fer Escòcia després de negociar amb el Regne Unit, i que va permetre el referèndum de 2014. A aquesta opinió s’hi suma un altre acadèmic. Alain G Gagnon, també professor de la Universitat del Quebec a Montreal, especialitzat en projectes de federalisme i plurinacionalisme. Defensa que l’acord de claredat que impulsa Aragonès “almenys seria un punt de partida per exercir l’autodeterminació”, un fet que considera “de mínims”. En aquest sentit, Gagnon opina que el Govern presentarà aquest projecte com un “pas endavant” per poder avançar en el dret a decidir.

El professor, coautor de la publicació ’El procés català: sobirania, autodeterminació i democràcia al segle XXI’ (2017), també pronostica la reacció del govern espanyol: “Dirà que no ha de donar cap opció als catalans perquè puguin exercir l’autodeterminació, encara que sigui la via més modesta”. Com a síntesi, Gagnon conclou que l’acord de claredat “comporta alguns riscos”, perquè indica que “la sobirania no és plenament compartida”.

Turp recomana que el sobiranisme català “continuï insistint” en l’exercici del dret a decidir en cas que l’acord de claredat no culmini amb èxit. A més, aplaudeix l’elecció de Marc Sanjaume com a president del Consell Acadèmic: “Els guiarà bé”. Tots dos van escriure junts ’L’aparició d’un dret democràtic a l’autodeterminació a Europa’ (2016).

Un tercer acadèmic consultat per l’ACN, Patrick Taillon, és més optimista, i assegura que la Generalitat té “tots els avantatges” per treballar les seves reivindicacions a partir del dret internacional. Taillon, professor de dret constitucional a la Universitat Laval (Quebec) i membre del Centre de Recerca Interdisciplinària sobre Diversitat i Democràcia (CRIDAQ), sosté que la comparació entre el cas català i el cas quebequès és “rellevant”. I, de fet, apunta que el govern espanyol “també es beneficiaria d’inspirar-se en l’exemple canadenc”.

Així, Taillon reflexiona que, des del punt de vista de Madrid, deixar que Catalunya decideixi el seu futur implica “riscos polítics” per a la unitat d’Espanya. Però també remarca que els exemples de Quebec i Escòcia mostren “com és de difícil” assolir el llindar d’un suport del 50% en un referèndum. “Val més un autèntic debat democràtic i una votació lliure, que no un deteriorament de les relacions”, apunta el professor de dret constitucional.

La idea d’Aragonès s’inspira en l’Acord de Claredat del Canadà, una llei aprovada pel parlament del país nord-americà l’any 2000 i que estableix les bases perquè l’executiu pugui negociar la secessió d’una de les seves províncies. Si bé la norma canadenca pot ser aplicada a totes les regions del país, la llei va ser creada com a resposta al referèndum del Quebec de l’any 1995, marcat per un resultat molt ajustat -50,6% a favor de la independència i 49,4% en contra- i una pregunta que molts van considerar “ambigua”.