Consells comarcals: un país de pocs colors
Catalunya té 40 consells comarcals que, tot i tenir unes competències molt limitades i un paper qüestionat, permeten que els partits polítics tinguin més d’un miler de càrrecs i que s’assegurin el control al territori
ERC va prendre a Junts el lideratge com a llista més votada a l’administració comarcal el 2019
Els consells són administracions finalistes amb poques competències
A banda de quines alcaldies aconsegueixen, aquestes eleccions municipals tenen altres interessos per als partits perquè s’hi juguen molt. Un dels objectius més clars és aconseguir el màxim nombre de regidors possible perquè d’això depèn la composició dels consells comarcals i, sobretot, de les diputacions. L’autèntica batalla és per les diputacions, ja que és on es reparteix el diner de veritat amb uns pressupostos sovint estratosfèrics. Però a l’altra cara de la moneda hi ha els consells comarcals. Amb una dotació econòmica molt menor i unes competències esquifides, augmentar la representativitat en aquestes administracions és sinònim de poder local i d’implantació territorial. Sobretot perquè el ciutadà no tria qui forma part del ple, sinó que són estrictament els partits els que decideixen qui es mereix ser-hi. Al medi rural són molt més coneguts que a les ciutats, on hi ha altres administracions que donen serveis. La victòria fa quatre anys als 40 consells comarcals catalans –el del Barcelonès es va suprimir per llei, el del Lluçanès encara no s’havia creat i l’Aran té una formulació particular– va ser clarament per a ERC. Es va imposar a 19 comarques i en va sumar set a les que ja controlava el 2015. També el PSC va créixer d’una en ser la llista més votada a cinc comarques, mentre que Junts es va haver de conformar amb un còmput negatiu: va ser la que més suports va rebre en 16 comarques però en va perdre 13 respecte de quatre anys abans, en què ho va ser a 29.
Guanyar no significa manar
Ser la llista més votada en una comarca, però, no vol dir necessàriament que aquella formació pugui governar perquè les majories absolutes a les administracions comarcals només es van aconseguir en vuit casos. La meitat van ser per a Junts –Garrotxa, Alta Ribagorça, Garrigues i Pla d’Urgell– i l’altre 50% per als republicans –Montsià, Noguera, Segarra i Moianès–. Tot i això, els pactes postelectorals van fer que Junts deixés fora ERC de sis presidències per acords amb altres formacions i en dues la situació entre els exsocis de govern a la Generalitat va ser a la inversa.
Més d’un miler de càrrecs
En comparació amb altres administracions, les competències dels consells comarcals són més aviat escasses i, sovint, hi ha duplicitats amb altres ens. Es tracta d’administracions finalistes, que es financen a través de les aportacions de la Generalitat, majoritàriament, i de les diputacions, que els deleguen les competències pròpies sobre àmbits tan diversos com la depuració de l’aigua, els menjadors escolars, els serveis socials, la gestió dels animals i la neteja dels carrers i les platges, entre altres. Tot i aquestes atribucions minses, a Catalunya es van triar fa quatre anys 1.040 càrrecs per gestionar-les. La gran majoria van ser per a ERC (366 consellers) i Junts (340). Al darrere s’hi van situar el PSC (179), la CUP (46), Ciutadans (33), els comuns (28), el PP (7) i grups de candidatures independents locals (41).
Junts i el PSC, parella habitual
Pel que fa als pactes, no ha estat infreqüent que, per garantir la governabilitat, dues formacions s’hagin repartit la presidència mig mandat cadascuna. Dels acords, però, els que més s’han repetit han estat els que han tancat Junts i els socialistes. N’han segellat fins a una dotzena en total. De fet, Junts és la formació política que més n’ha segellat amb altres forces: 12 amb el PSC, 11 amb ERC i dos amb la CUP. ERC, a banda dels 11 amb Junts, n’ha formulat amb el PSC (3) i la CUP (4, amb la presència també d’independents o comuns). Un panorama que canviarà radicalment a partir dels resultats de diumenge i la constitució dels consells, al juliol.
