Argentina
La cursa electoral
El peronisme camina sense cap rumb
El partit del govern argentí afronta una de les pitjors crisis de representativitat de la seva història en vigílies de les eleccions
L’aliança del poder està dividida, l’economia fa aigües i no sorgeix cap líder capaç de fer front al descontentament popular
Cristina Kirchner, la líder més popular, no es presenta als comicis de l’octubre vinent
La inflació supera el 100% interanual i el Banc Central té reserves líquides negatives
El peronisme no viu un bon moment. Falten menys de cinc mesos per a les eleccions generals i tot indica que perdrà el poder. L’economia fa aigües per tots els costats, l’aliança de govern està fracturada, no emergeixen líders clars i el descontentament popular flueix cap a candidats d’extrema dreta. La referent del moviment, Cristina Fernández de Kirchner, ja va anunciar al desembre que no serà candidata “a res”. Va ser la seva resposta a una condemna a sis anys per corrupció. Kirchner es va considerar proscrita, va abandonar la cursa i va deixar acèfal el peronisme. El president, Alberto Fernández, va declinar fer valer el seu dret a la reelecció llastrat per una imatge popular que està per terra: el seu poder a la Casa Rosada és avui testimonial. D’aquesta manera, el partit que ha estructurat, per presència o per absència, la política argentina dels últims 80 anys està sense rumb.
Alberto Fernández i Cristina Kirchner fa mesos que ni tan sols es parlen. És el resultat d’una relació amb vicis d’origen que no s’han arribat a resoldre mai. El 2019, Kirchner va elegir Fernández, excap de ministres del seu marit, l’expresident Néstor Kirchner, com a candidat a president en una fórmula que ella acompanyaria com a vicepresidenta. L’estratègia va servir per guanyar les eleccions, però aviat va mostrar deficiències a l’hora de governar. Quan Fernández va acordar amb el Fons Monetari Internacional (FMI) un pla de pagaments el gener del 2022, el kirchnerisme es va considerar víctima d’una traïció i es va allunyar del govern. La derrota en les eleccions legislatives de mig mandat va ser, per a Kirchner, l’evidència que el rumb no era l’apropiat i el president va anar quedant cada vegada més sol. D’aquesta manera s’ha arribat al 2023, amb un peronisme que necessita amb urgència un candidat presidencial, mentre l’oposició ja assaboreix un triomf a l’octubre.
L’escenari no pot ser pitjor per al partit del govern. La inflació supera el 100% interanual, el Banc Central té reserves líquides negatives, la moneda no deixa de caure respecte al dòlar i la pobresa voreja el 50%. La Casa Rosada necessita avui el suport de l’FMI, el mateix organisme que Kirchner menysprea, per evitar que l’economia s’enfonsi abans de les eleccions de l’octubre. Al capdavant de la tempesta hi ha Sergio Massa, excap de ministres de la primera presidència de Cristina Kirchner. Massa és un pura sang de la política que no oculta els seus desitjos de ser president. És també un fill pròdig. Quan es va allunyar de Kirchner el 2009, va prometre empresonar-la. Ara ha tornat com a ministre d’Economia.
En una entrevista recent, la vicepresidenta va dir que en política els greuges “caduquen al cap de sis mesos”. Per això es va abraçar a Massa i li va encomanar un “pla d’arribada” a les eleccions amb vida. El ministre va veure allà l’oportunitat de ser ungit candidat a president i va acceptar la patata calenta. Però no li està anant bé. Tant és així que Kirchner ja està pensant en altres noms per a l’octubre.
Fa uns dies, Massa va viatjar a la Xina per demanar diners. Negocia també amb l’FMI l’avançament d’uns 10.000 milions de dòlars previstos per al desembre. L’acord diu que aquests diners s’han de destinar a pagar el deute amb el Fons –una part dels 45.000 milions de dòlars que el 2018 va deixar a l’expresident Mauricio Macri per salvar el govern–. Si Massa pretén fer-los servir per mantenir el valor de la moneda o reforçar les reserves del Banc Central, haurà de signar un nou acord.
De moment, des de Washington parlen només de “negociacions constructives”, la fórmula utilitzada quan la cosa no va del tot bé. Kirchner manté Massa en el càrrec perquè no té més opcions. El president Fernández, mentrestant, ja no decideix qui entra i qui surt del seu gabinet. Està refugiat en un grapat d’acòlits i té, de moment, el poder de signar decrets.
El peronisme majoritari, el kirchnerisme, està en un dilema de complexíssima resolució. Kirchner és avui la dirigent política que més vots aplega dins del moviment, un 25% a escala nacional, però també la que té el sostre més baix. Els que la detesten són tan fanàtics com els que l’adoren. El 2019 va trobar la sortida amb Fernández, però ara no es pot tornar a equivocar. I fer campanya electoral contra el govern del qual forma part és un exercici només apte per a equilibristes experts.
De moment, la vicepresidenta va exhibir tot el seu poder dins del peronisme amb un gran acte el 25 de maig al davant de la Casa Rosada. Es complien els 20 anys de l’arribada de Néstor Kirchner al poder i Cristina va reunir en un mateix escenari tots els dirigents que li són fidels. No hi van ser presents ni sindicalistes ni governadors, però sí una multitud que l’ovacionava, fet que demostra que és encara ella qui decidirà l’estratègia electoral. Fernández, el president, ni tan sols va ser convidat a l’acte, malgrat haver acompanyat Néstor Kirchner com a cap de gabinet durant els seus quatre anys de govern. Mentre Kirchner parlava, la televisió mostrava el president dirigint-se cap a la residència d’estiu dels mandataris, acompanyat d’una guitarra, disposat a gaudir d’un descans durant el pont.
Kirchner no va donar noms de possibles candidats, però va llançar diversos missatges no verbals. Va col·locar darrere seu Massa, el fill pròdig, i Eduardo de Pedro, actual ministre d’Interior. De Pedro és el seu home al gabinet d’Alberto Fernández. Com a fill de pares assassinats per la dictadura militar (1983-1976), forma part del que Kirchner anomena “la generació delmada”. El ministre va llançar un vídeo de campanya tan bon punt es va acabar el discurs de la seva cap política a la plaça de Mayo. Durant el cap de setmana, es va mostrar al costat de Massa en la inauguració d’una línia de ferrocarril a Mercedes, el poble rural de la província de Buenos Aires on va néixer fa 46 anys. De Pedro es presenta com un moderat dins del kirchnerisme; té en contra que la gent amb prou feines el coneix fora de Buenos Aires. Kirchner l’ha llançat al carrer a fer campanya i el temps, i els sondejos, diran si pot ser candidat juntament, potser, amb Massa.
Els càlculs de la cita amb les urnes
L’única cosa que és del tot clara dins del peronisme és que serà el dit de Cristina Kirchner qui decidirà la fórmula presidencial, malgrat els esforços del president Fernández per impulsar unes eleccions primàries.
Les PASO, com en diuen, són obligatòries i es faran l’agost vinent, però si el govern va amb una llista única seran només testimonials. El peronisme aposta més per no perdre les eleccions de manera estrepitosa que no pas per guanyar els comicis a l’octubre. Aspira, almenys, a passar a una segona volta en un escenari que avui està dividit en terços, juntament amb la dreta liberal de l’expresident Mauricio Macri i l’ultradretà Javier Milei, un candidat antisistema que suma vots amb la promesa de posar fi a “la casta política” que estaria perjudicant l’Argentina.
Milei és la versió argentina de l’expresident brasiler Jair Bolsonaro i creix en els sondejos com una bola de neu. Kirchner espera que el discurs antisistema de Milei arrabassi vots a l’aliança Junts pel Canvi, de Macri, però la realitat mostra que és també molt popular entre l’electorat més pobre, que tradicionalment vota els candidats peronistes. Milei promet reflotar l’economia argentina a través de fórmules ultraliberals consistents a minimitzar el pes de l’Estat i a privatitzar serveis bàsics com l’educació i la sanitat.
El temps avança a tota velocitat per al peronisme, mentre busca la manera de ressorgir de les cendres de la crisi.