Les crispetes dels espies

El Catalangate no és empassar-te crispetes mentre veus La vida dels altres (2006), un retrat negre d’aquell Berlín Est de mitjans dels anys vuitanta quan la Stasi exercia una vigilància obscena, gravant la quotidianitat i intimitat dels seus compatriotes alemanys. Es fa difícil fer bromes en aquesta qüestió, la de l’espionatge, que la majoria de catalans, fins fa cinc anys, enteníem que només els passava als personatges de les novel·les de Graham Greene o als habitants de dictadures comunistes, del passat i del present. El president Quim Torra reconeixia, amb aquesta fina ironia que sempre esquitxa els seus parlaments, que costa fer humor en el que és una vulneració de drets humans i no l’argument per excel·lència del gènere del cinema negre, ideal per a una tarda de pluja i crispetes.

“Vaig ser espiat mentre estava confinat durant la pandèmia a la Casa dels Canonges”, va dir, i hi va afegir que es tractava d’una “qüestió moral” perquè significava espiar família i companys. “A mi m’ha espiat Pedro Sánchez, que alguns pretenen anar a salvar a Madrid”, va etzibar en la seva primera intervenció, seguida d’aplaudiments llargs. Perquè l’escalf del públic ja s’havia sentit amb l’arribada de Laura Borràs, quan l’Auditori Irla de la Generalitat a Girona es va posar dempeus. Amb nombroses persones dretes, es va habilitar la sala annexa, destinada a rodes de premsa, per poder seguir la xerrada.

Quim Torra havia convocat l’advocat que sempre promet crispetes, Gonzalo Boye, i el periodista i director de Vilaweb, Vicent Partal, per parlar d’ espionatge, periodisme i drets humans en un acte organitzat per l’Oficina del President. Boye va recordar que amb el cas Pegasus “s’ha normalitzat el que és anormal”, i alhora demostra que per als serveis d’intel·ligència espanyols “els catalans som estrangers”. Per l’advocat, després de les porres policials de l’1-O que deixen marques i no agraden a Europa, l’espionatge esdevé per a l’Estat espanyol una etapa “molt més violenta” i “que no deixa rastre”, com quan els torturadors pegaven amb una tovallola molla. El seu equip jurídic, però, en té tots els rastres

Vicent Partal va denunciar el paper d’alguns mitjans còmplices amb l’espionatge, perquè ho han legitimat en l’espai públic, incidint en dos mals del periodisme actual: el corporativisme i la dependència del poder polític. “Abans els mitjans els pagaven els subscriptors; ara els paguen els governs”, va afirmar. La lliçó que n’extreu Partal, però, és optimista i és que el país “no s’ha acollonit”.

Ha servit, políticament, el Catalangate? Torra es va mostrar decebut i va lamentar, en aquest afer, la manca d’“un gest col·lectiu” de tot l’independentisme quan al seu moment va demostrar la seva capacitat d’influència votant a l’una en contra els pressupostos espanyols: “No hem sabut usar el Catalangate com una de les palanques per generar el conflicte.” I aquí rau l’objectiu de la conversa d’ahir a Girona. Torra va insistir que amb l’estratègia de l’estabilitat a l’Estat és impossible la independència. I va afegir que “l’abstenció”, que està en discussió de cara al 26-J, “també pot ajudar, perquè també és conflicte”.