Hi ha debat intern a ERC. La patacada electoral del 28-M ha fet saltar les alarmes al partit després d’un cicle electoral d’un decenni de pujada gairebé constant, que l’havien situat com a primera força en vots i regidors a les municipals -aquesta última condició encara la conserva-, i li donen ara mateix el govern de la Generalitat i la representativitat catalana més gran al Congrés i al Senat. La davallada de 300.000 vots respecte les anteriors municipals –que la van fer caure a tercera força en nombre de vots, l’allunya del PSC a l’àrea metropolitana i la desposseeix de les principals alcaldies que ostentava, com ara Lleida, Tarragona o Sant Cugat– ha desencadenat un intens procés de reflexió que ja ha viscut diversos episodis. I més que en viurà, ja que en els propers dies tindrà lloc el gruix d’assemblees territorials presencials per triar els caps de llista a les eleccions generals, en què possiblement continuarà el debat, i aquest matí mateix tindrà lloc el consell nacional ordinari al barri de Sants de Barcelona, on, això sí, no es preveuen grans sobresalts després de diversos conclaves que sí que han tingut intervencions més dures en els últims dies.

El resum fins ara, en tot cas, és que ja hi ha hagut molta autocrítica i s’ha coincidit en la necessitat que no es poden quedar enrocats i cal reaccionar davant la patacada, tot marcant més perfil independentista i buscant més la unitat amb la resta de forces -el mateix president Pere Aragonès així hi feia una crida tot just dos dies després de les eleccions-, ja que es creu que l’abstencionista ha caigut precisament en la desmotivació arran de les baralles internes al moviment. De la mateixa manera, però, no es creu que sigui el moment de cremar les naus, perquè es considera que si el descontent fos amb l’estratègia més pragmàtica, Junts que tant l’ha criticada hauria guanyat vots, i no ho ha fet, i ERC tampoc no s’hauria imposat en feus tan independentistes com pot ser Osona. El gruix de la militància, així, no ha posat en qüestió que sigui moment de canviar ni l’estratègia ni els lideratges.

El partit ja ha reflexionat sobre els resultats i les seves causes en les executives nacionals, però també hi ha hagut múltiples reunions de caps de llista, d’executives municipals i de fòrums comarcals que han fet les seves pròpies anàlisis. A més, es va fer un consell nacional extraordinari divendres passat -a fi d’iniciar el mecanisme intern de confecció de les llistes amb vista al 23-J, però que també va servir per fer introspecció- i una assemblea telemàtica dimarts de més de quatre hores, en què van participar centenars de militants i hi va haver fins a 44 intervencions i tres torns de resposta d’Oriol Junqueras i Marta Rovira. De debat, doncs, ja n’hi està havent, i molt. I no serà estèril, perquè la direcció s’ha compromès a recopilar totes les aportacions d’aquests dies, en tots els sentits, i a partir d’aquí redactar un nou document que introdueixi tots els retocs que convingui en la línia política del partit. Això sí, el procés quedarà estroncat ara per la campanya electoral i les eleccions del 23-J, i no es podrà completar fins després. I les conclusions finals podrien ser molt diferents segons si es confirma la patacada o es detecta una certa recuperació electoral.

Algunes veus crítiques, com les del minoritari col·lectiu Primer d’Octubre, han estat les més caldejades aquests dies i han aprofitat per culpar de la caiguda el que ells ja fa temps que retreuen, la línia “autonomista” imposada pels dirigents del partit i pel govern. A més, un d’ells, l’exdiputat al Congrés Joan Puig, va aprofitar dimarts per anunciar que es presentava a les primàries per ser candidat a Girona. De moment això i prou, perquè ser cap de llista a Barcelona exigeix molts més avals, i aquí no s’hi han vist amb prou força. Cert també és, això sí, que alguns dels candidats municipals a qui van anar pitjor les coses el 28-M són també els que han aixecat més la veu.

De la mateixa manera, això sí, segons diverses fonts consultades molta gent encara està més estabornida que enfadada, i la majoria d’intervencions han estat més analítiques, en positiu i amb ganes de sumar i de remar endavant, per la qual cosa se’n fa un balanç positiu fins ara. Pocs consideren que calgui fer un canvi radical en l’estratègia actual, que aposta pel bon govern -tot i que algunes intervencions lamentaven que en aquesta carta, la de presentar-se purament com un bon gestor i garant d’estabilitat, guanya un PSC que hi té molta més veterania-, pel diàleg i per l’intent d’acostament als amplis estrats de la societat que comparteixen almenys que Catalunya té dret a votar el seu futur. Això sí, introduint matisos en el rumb i el discurs, i ajustant el que faci falta. “Que a ningú se li acudeixi fer ara cops de volant, no ho cremarem tot a les primeres de canvi”, resumia un històric alcalde en l’assemblea, com a sentir més generalitzat.

Després d’uns anys bons però de certa letargia, l’organització republicana és viva i en un moment clau d’ebullició interna, on tot està per fer i tot és possible, que diria el poeta. Per això molts militants i dirigents ho perceben com una oportunitat, perquè un debat ben resolt podria posar unes bases encara més sòlides amb vista al futur. El 23-J, però, apareix d’entrada com una pedra a la sabata, ja que és un entrebanc que pot tallar el procés o fins i tot el pot accelerar massa fins al punt de tancar-lo en fals. I si les noves eleccions duen una nova patacada, es podrien començar a demanar caps i cops de timó, i enverinar el que ara encara es pot considerar un debat intern sa i ric. Temps al temps.