Els partits d’obediència catalana cauen per sota del milió de vots, fet inèdit des del 1982

El vot independentista està en caiguda lliure. Les espanyoles no han estat mai les eleccions predilectes del nacionalisme català, però després que ja es deixés entreveure en les últimes municipals, quan en conjunt va perdre més de 300.000 vots, el 23-J ha confirmat que el moviment es troba del tot a la baixa en el que havia estat el seu gran punt fort, juntament amb el carrer, en l’últim decenni: les urnes. Després que passés el moment àlgid del procés i els anys posteriors de repressió més intensa, la davallada de la temperatura política i la desmobilització, amb la pandèmia entremig, han fet baixar les aigües fins al punt que el gran volum de vot que van arribar a assolir les forces independentistes ha anat a parar, de moment, al vot “útil”, que en unes estatals històricament han encarnat les opcions d’obediència estatal, o bé directament ha fet cap a l’abstenció, pel desencant amb l’acció dels partits actuals.

En conjunt, els partits que defensen la independència, incloent-hi el PDeCAT, s’han enfonsat per sota del milió de vots, fins als 986.000, uns 666.000 menys respecte a les últimes estatals. És a dir, un 40,32% menys. O, el que és el mateix, de rebre el 42,7% de vots el novembre del 2019 –el màxim històric en unes estatals– ara s’enfonsen 14,7 punts fins a un exigu 28,02%, fet que s’ha traduït en una caiguda de 23 a 14 diputats, dels 48 que hi havia en joc. En la seqüència històrica, els partits d’obediència catalana, si es miren els resultats anteriors d’ERC i CiU, no havien baixat conjuntament del milió de vots des del 1982 –de fet, en la majoria d’eleccions ja els superava només CiU–, i només aquell any i el 2008 van obtenir menys diputats plegats, 13, que ara. En els dos casos, la davallada va coincidir amb els màxims històrics del PSC, que obtindria 25 diputats.

Com va passar en les municipals, el partit més castigat ara és ERC, que perd més de 410.000 vots i 9,4 punts. Els seus dirigents atribueixen el daltabaix sobretot al vot dual, el fenomen que, com constaten les dades anteriors, ja s’havia donat en la política catalana i que fa que part de l’electorat que en uns comicis al Parlament es decanta per partits d’obediència catalana, en uns comicis espanyols ho faci per d’altres d’obediència espanyola –d’esquerres per ser més concrets, i bàsicament pel PSOE per ser-ho del tot–, i més quan, com ara, hi ha l’amenaça clara de quedar en mans de la dreta. Corrobora la teoria el fet que els vots que s’esfumen dels de Gabriel Rufián no sumen a la resta de l’independentisme, i en canvi el PSC –l’únic partit que es pot proclamar gran triomfador a Catalunya, amb més d’1,2 milions de vots i 19 escons– puja gairebé en el mateix nombre de vots que perden els republicans, uns 418.000. I encara una altra dada il·lustrativa: el PSC ha obtingut 946.000 vots a la demarcació de Barcelona, i ERC, que va ser quarta força, tot just 326.000. En canvi, en el sobre del Senat, els tres noms socialistes rebrien força vots menys, entre 844.000 i 756.000, mentre que els republicans en tindrien molts més, fins al punt que el cap de llista, Joan Queralt, ha estat el quart elegit, amb 480.000 –normalment, el quart senador se l’endú el segon partit més votat al Congrés en aquella circumscripció–, i els altres dos, Ernest Maragall i Ana Surra, també rebrien desenes de milers de vots més que la candidatura al Congrés.

Junts, pel seu cantó, queda a uns 70.000 vots d’ERC però és el que millor aguanta el tipus i només perd un dels vuit diputats que va obtenir el 2019 (si bé després el grup es partiria per la meitat amb l’escissió del PDeCAT). Els de Míriam Nogueras perden vora 140.000 vots i 2,5 punts, i ni tan sols els queda el consol de pensar que sumant els vots dels antics companys haurien millorat gaire els resultats, ja que els de Roger Montañola amb prou feines van superar els 30.000 i desapareixen, sembla, definitivament del mapa. Es pot deduir, doncs, que bona part del vot que Junts va perdre és perquè, directament, es va quedar a casa. De fet, hi ha un diferencial entre la participació a Catalunya, on va caure 4 punts, i al conjunt de l’Estat, on va créixer tot just 4 punts.

La patacada independentista es completa amb la CUP, que veu desaparèixer els seus dos diputats al Congrés. Els d’Albert Botran no van arribar ni als 100.000 vots; és a dir, en van perdre vora 150.000 i més de 3,5 punts, i van quedar en un exigu 2,8%.