Prat de la Riba i els límits d’Espanya

Fa cent anys, després del cop d’estat de Primo de Rivera, el nou dictador va decidir que ja n’hi havia prou de la broma de la Mancomunitat de Catalunya i va designar-hi un titella, Alfons Sala, al capdavant. Però ni tan sols ell va poder esborrar del mapa l’obra dissenyada per Enric Prat de la Riba, mort tal dia com avui del 1917 amb només 46 anys. Va ser un líder regionalista però va tenir un enterrament d’estat. La comitiva va passar per tot Catalunya abans d’arribar al cementiri de Montjuïc. El seu gran llegat, la Mancomunitat, és un ens que semblaria de poca volada vistos amb els ulls d’ara. Amb tot, és el precedent històric més autèntic de la Catalunya actual. Les quatre províncies –governades per diputacions– agrupades en una sola entitat. A la llarga, allò seria la llavor de la Generalitat tal com la coneixem ara, recuperada ja amb aquest nom durant la Segona República espanyola.

El moviment de la Lliga Regionalista, que amb el seu nom ja delimitava les seves ambicions a Catalunya, dibuixaria el mapa actual, per a bé o per a mal, del nostre país. Tot i que la gesta de Prat de la Riba i del seu partit va ser un fet històric formidable i remarcable, també definia, sense saber-ho, una línia present i futura sobre la utopia de tornar a unir els Països Catalans dins de qualsevol tipus d’aliança política comuna. De fet, una de les línies vermelles de la Constitució del 1978 és precisament la prohibició explicita de qualsevol acord de federació entre les comunitats autònomes que es van crear en aquell moment. O sigui, legalment la Catalunya dissenyada en un primer moment per Prat de la Riba, el País Valencià i les Illes estan condemnats a viure separats per sempre més, segons les lleis espanyoles, més enllà de la llengua i la cultura que les continua agermanant malgrat totes les dificultats que suposa lluitar contra la castellanització des de fronts diferents.

Tampoc el nostre protagonista d’avui, Prat de la Riba, podia predir el futur i les seves accions tenien un objectiu lògic coneixent el personatge, fer ressorgir el sentiment nacional català del segle XIX i donar-hi una forma política. La seva participació en la redacció de les Bases de Manresa i la seva obra més rellevant, La nacionalitat catalana, (1906) ho van corroborar. La seva implicació en La Veu de Catalunya també li va complicar la vida a Espanya. El 1902, va passar per la presó per l’article Separatisme al Rosselló. Es va beneficiar d’un indult. Un cop a fora, va fundar l’Institut d’Estudis Catalans i va impulsar la Mancomunitat, després d’enormes diferències entre els partits catalans d’esquerra i, ja no diguem, els partits d’obediència espanyola. El govern espanyol ho va autoritzar amb finalitats “exclusivament administratives”. Greu error, deuen pensar els polítics espanyols que saben història. Prat de la Riba, lògicament, va anar molt més enllà de les finalitats “administratives” i la seva crida a la unitat lingüística del país va tenir com a conseqüència que tots els ajuntaments adoptessin la nova ortografia. A poc a poc, i malgrat les nul·les competències en gairebé totes les matèries, va anar teixint el sotabosc d’un país que quan va ser el moment de la veritat (dues dictadures) va saber com a mínim resistir.