"Catalunya no pot demanar a Solbes convertir 100 en 120"

El comissari d’Afers Econòmics i Monetaris europeu, Joaquín Almunia, nega en una entrevista a l’AVUI que la desacceleració econòmica i el dèficit dels comptes públics sigui cap excusa perquè Solbes ajorni el nou sistema de finançament de Catalunya, però reclama que la negociació sigui multilateral.

No punxar la bombolla immobiliària a temps és una irresponsabilitat dels governs d’Aznar i Zapatero? No ho van fer per desconeixement o perquè no dóna vots?
Punxar la bombolla immobiliària era tan difícil com retirar les copes a mitja festa. I no es va trobar la manera de fer-ho. Però la responsabilitat és compartida, no sols és culpa dels governs sinó també de les empreses i dels ciutadans que participen en l’alegria d’inflar la bombolla, i de les autoritats monetàries i dels supervisors i reguladors dels mercats financers. Ja sabíem que el creixement del sector de l’habitatge a Espanya no era sostenible a mitjà termini i que tard o d’hora s’ajustaria de manera desordenada, però no ens imaginàvem que una crisi financera ho acceleraria tant.

Fulminar els tres anys de superàvit públic en només sis mesos de desacceleració és una temeritat?
Sí, Espanya afronta aquesta desacceleració tan forta amb una molt bona posició pressupostària, el superàvit li dóna cert marge per esmorteir-ne les conseqüències. I l’atur creix, però continuem creant llocs de feina. És lògic que la crisi deixi els comptes públics en números vermells, els ingressos disminueixen i les despeses augmenten, i la política pressupostària ha d’ajudar a compensar la caiguda de l’activitat, sempre amb el límit de no endeutar-se més del 3%. I Espanya hi està molt lluny.

Preveu que l’economia espanyola pateixi algun trimestre de creixement zero? I una taxa de creació d’ocupació negativa?
No es pot descartar res. No sóc cap profeta, només un comissari.

Espanya se situarà aviat al capdavant de la UE en atur, superant Eslovàquia, però serà per gaire temps?
Malauradament no és previsible que la taxa d’atur millori els propers mesos, i no sols a Espanya. Però tot i que la desocupació creix, continuem creant llocs de treball en termes nets, i això és molt positiu. A la UE l’atur està en el seu nivell més baix dels últims vint anys, però la desacceleració no ens fa pensar que pugui continuar baixant.

Als bancs espanyols, la crisi els ha enxampat amb bones previsions i sense haver-se enganxat els dits en les hipoteques porqueria. Però si la morositat continua creixent i s’allarga més del previst, està en perill la supervivència d’alguna entitat?
És una sort que no fessin inversions fallides en productes contaminats per les subprime, s’han estalviat moltes pèrdues, i que estiguin molt ben aprovisionats. Però la desacceleració, la frenada immobiliària, l’augment de la morositat i la dificultat de refinançar deutes per les tensions dels mercats financers els passen factura. Els resultats no seran tan bons com en anys anteriors i algun trimestre fins i tot seran negatius. I els ciutadans han de tenir confiança que els seus bancs i caixes estan ben vigilats.

Quines conseqüències tindran els atacs de Nicolas Sarkozy a la política del BCE d’apujar els tipus prioritzant la lluita contra la inflació?
Els atacs a la independència del BCE són negatius, no aporten ni resolen res. El BCE té un estatus d’independència que en els seus deu anys d’existència li ha permès aconseguir una estabilitat de preus que no havíem conegut mai i uns tipus d’interès raonables que afavoreixen el creixement i el finançament de l’activitat econòmica. Podem discutir-ne les decisions, però no posar-ne en dubte la independència. Els governs s’han de concentrar a treballar també per l’estabilitat dels preus, no tota la inflació es combat amb política monetària. Espanya té, des que es va crear l’euro, una taxa d’inflació que supera la mitjana europea, i això no és gens bo, erosiona la competitivitat de l’economia espanyola.

La desacceleració econòmica i el dèficit públic són una excusa perquè el ministre Solbes ajorni el nou sistema de finançament per a Catalunya?
No és cap excusa, mai hi ha un moment ideal per afrontar negociacions difícils. Si s’està en una fase ascendent del cicle econòmic, tothom té unes demandes extraordinàriament àmplies, i quan hi ha menys recursos en mans de les hisendes per la desacceleració és més difícil repartir. Confio que s’arribarà a un acord, però totes les autonomies han de participar en la negociació i estar disposades a escoltar les peticions dels altres i cedir per trobar una mica d’equilibri.

Però el nou Estatut fixa que la negociació ha de ser bilateral...
És cert, però qualsevol negociació bilateral ha d’encaixar en un marc multilateral, per definició, perquè els números han de quadrar per a tots. Ni Catalunya ni cap altra comunitat no pot demanar a Solbes que converteixi 100 en 120 o que digui que dos i dos són cinc.