"Lula no optarà a la reelecció el 2010, però ho farà el 2014"

F ill de jueus emigrats al Brasil els anys 30, Michael Löwy (São Paulo, 1938) és sociòleg i investigador del Centre Nacional de Recerca Científica de París, on viu des del 1969. Considerat un marxista llatinoamericà de referència, aquest altermundialista irònic és també un gran coneixedor del Che, de qui –segons diu– avui queda “no la lluita armada, sinó la radicalitat”.

Lula vol discutir una política de defensa comuna amb els països veïns. ¿Al darrere hi ha la por a la Veneçuela de Chávez, tot i que aquest no passi un bon moment després de la derrota al referèndum de diumenge passat?
Brasil és un país molt ric, amb un pressupost tan gran que ja té tots els problemes socials (de salut, educació...) resolts. Com que li sobren els diners, se’ls pot gastar comprant avions de combat per a una guerra imaginària. Sincerament, no crec que hi hagi cap perill amb Veneçuela ni tampoc amb els EUA. El rearmament no té cap justificació, més enllà que als militars els agradin les joguines noves.

El president Lula anunciava el mes passat que no optarà a un tercer mandat el 2010 ¿Tem perdre les eleccions o veu complicat canviar la Constitució, que no permet la reeleció més de cops consecutius?
Lula sap que, entre ell i la dreta, la gent el prefereix, tot i que els ha decebut. És cert que ha dut a terme algunes mesures socials i també que moviments socials com els Sense Terra han deixat de ser criminalitzats. Però en política econòmica preval el continuisme. També sap que canviar la Constitució li faria perdre prestigi. Així que no es presentarà a les eleccions del 2010, però sí a les del 2014.

Quines són les mancances dels dos grans models de l’esquerra que hi ha a l’Amèrica Llatina?
Als països socioliberals com el Brasil o Xile els falta tot. Han de superar el model neoliberal, redistribuir la renda i trencar amb el domini nord-americà. Mentre que a l’eix antiimperialista de perspectiva socialista (format per Bolívia, Veneçuela i l’Equador) hi ha processos interessants, que encara no se sap fins on arribaran. Amb tot els defectes, Veneçuela és la més avançada. L’empenta de Bolívia és la força camperola tot i la pressió oligàrquica. I a l’Equador el procés és més incipient, però el seu president, Rafael Correa, és més nacionalista que d’esquerres.

Vostè defensa que el marxisme llatinoamericà no pot obviar el component indígena.
L’activista José Carlos Mariátegui parlava d’un socialisme indoamericà basat en les tradicions comunitàries indígenes anteriors. Però hi ha altres corrents que no ho veuen, probablement perquè a El capital no hi surten els indígenes. Mariátegui també defensava que el socialisme llatinoamericà no pot ser ni calc ni còpia d’altres experiències, sinó que ha de ser una creació pròpia.

¿El model més avançat segueix sent l’inici de la Revolució a Cuba?
Sí, els primers anys del castrisme van demostrar que es pot trencar amb l’imperialisme. Després, pel pes de la geopolítica, Cuba no va trobar prou solidesa.

¿L’Amèrica Llatina ha ressorgit per reacció contra la globalització?
La globalització confirma l’estructura capitalista del nord. Però com que agreuja les desigualtats, ha provocat resistències i ha desencadenant la reacció popular en contra.