Petro, de la il·lusió al desengany

Fa just un any hi va haver una gran festa a Bogotà: un exguerriller que havia deixat les armes trenta anys enrere es convertia en el primer president d’esquerres de la història de Colòmbia. Aquell diumenge 7 d’agost del 2022, Gustavo Petro va rebre la banda presidencial de mans de la senadora María José Pizarro, filla de Carlos Pizarro, que va ser company seu a la guerrilla del M-19. Pizarro va ser assassinat el 1990 quan era candidat presidencial i tenia una intenció de vot del 60%. Petro va ser des de llavors el líder d’una oposició que demanava canvis profunds, que s’enfrontava al paramilitarisme i convocava a sumar-se a un gran acord nacional per assolir la pau amb les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC). La seva arribada al poder va ser la consumació d’anys de lluita de les minories desplaçades per la violència o la pobresa. La síntesi d’aquell anhel el va trobar en la seva vicepresidenta, Francia Márquez, una afrodescendent nascuda en la pobresa. Un any després, la flama d’aquella alegria corre el risc d’apagar-se.

Petro va arribar al poder amb una popularitat de més del 60%, un miracle estadístic en una regió, l’Amèrica Llatina, que no creu en els polítics i que de tan acostumada a viure en estat de crisi ha perdut l’esperança. Els primers mesos, el govern de Petro va avançar com una aplanadora. Havia aconseguit sumar el suport d’alguns sectors conservadors a les seves propostes de canvi, i de sobte Colòmbia es convertia en un exemple de concòrdia política. Tanta era l’expectativa que fins i tot l’expresident de dretes Álvaro Uribe (2002-2010), un dels més populars de Colòmbia, s’enfonsava en la insignificança política. “Construirem un gran acord nacional”, va dir Petro aquell diumenge d’agost, fa just un any.

El diàleg polític va tenir el seu primer èxit legislatiu amb una reforma tributària sense precedents.

El nou president va aprofitar el camí obert per avançar cap al que va anomenar “pau total”, això és que inclogués no només l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN, l’última guerrilla activa a l’Amèrica Llatina), sinó també els grups mafiosos vinculats al narcotràfic. Mentrestant, impulsava a l’exterior un canvi de paradigma en la lluita contra les drogues, feia una crida a la descarbonització del planeta i, sobretot, reprenia les relacions amb la Veneçuela de Nicolás Maduro, paralitzades des de l’època en què governava Uribe. Va donar tanta importància a la convivència amb Caracas que hi va enviar com a ambaixador Armando Benedetti, el seu home de màxima confiança. Mesos més tard lamentaria aquella confiança il·limitada en qui va ser el seu cap de campanya.

L’aprovació de la reforma tributària va semblar marcar el camí del que seria el seu govern basat en grans acords. Petro no esperava un xoc frontal durant el seu segon gran projecte, el de la reforma de la seguretat social. Les discussions van durar més de sis mesos i van acabar amb la fractura de la fràgil aliança entre l’esquerra i la dreta al Congrés. Trencada l’aliança legislativa, les reformes estructurals es van estancar.

Després van arribar els errors no forçats. El primer, que no seria el més greu, el va protagonitzar Benedetti i la cap de gabinet, Laura Sarabia. Tot i que molt jove i amb poca experiència, Sarabia va saber escalar posicions ràpidament al costat de Petro, fins a oblidar que devia a l’excap de campanya la seva arribada al gabinet. La sang no va trigar a córrer. Sarabia va tenir un robatori a casa seva que Benedetti va convertir en un fet polític. Va filtrar àudios que vinculaven l’assessora amb la recepció de diner negre durant la campanya electoral. El resultat va ser que tots dos van ser expulsats del govern i Petro va quedar més sol. L’escàndol Benedetti-Sarabia semblava la fi del món per al president, només perquè no sabia que l’esperaven temps encara més foscos.

El cop va arribar la setmana passada. Nicolás Petro, primogènit del president, va ser denunciat per la seva exesposa per haver-se quedat milions de dòlars que havia recaptat en nom del seu pare durant la campanya presidencial del 2020. I va anar més enllà: va dir que part d’aquests diners procedien del narcotràfic. L’origen de la denúncia va ser una baralla conjugal: la dona no va perdonar al seu marit que hagués deixat embarassada la seva millor amiga. Nicolás Petro va cedir finalment a la pressió i dijous passat va acceptar explicar tot el que sap a la fiscalia a canvi de beneficis judicials. En una entrevista dissabte a la revista colombiana Semana, va dir que el seu pare no estava al cas de l’ingrés de diners tèrbols, però va deixar la porta oberta a algun tipus de finançament il·legal per ell desconegut. A Colòmbia, un delicte d’aquest tipus es paga amb la destitució del president.

Petro està ara a la defensiva. Fins on l’afectarà la denúncia contra el seu fill dependrà de les proves que aquest pugui aportar a la justícia. Si finalment el cas prospera, no ho tindrà fàcil. A diferència dels seus predecessors, perquè no és el primer de ser denunciat per finançament irregular durant la campanya, Petro no té les majories suficients al Congrés per bloquejar una investigació. El president fa tot just un any que és al poder i encara n’hi queden tres més. Divendres passat va dir que es mantindria en el càrrec fins al 2026, mal que els pesi als seus detractors. “Ens toca governar”, va dir. Però sap que la seva estrella ha perdut lluentor.