Betancourt viu el "miracle" amb el retrobament amb els seus fills

"El retrobament va ser com el nirvana, com el paradís. Dono les gràcies a Déu per aquest moment tan bonic". Íngrid Betancourt acabava d'abraçar els seus fills, Mélanie i Lorenzo, després de gairebé set anys d'absència forçada pel segrest a la selva a mans de la guerrilla de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC). Els joves, de 22 i 20 anys, havien aterrat a l'aeroport de Bogotà procedents de París, on viuen amb l'exmarit de Betancourt, Fabrice Delloye.

"Ells són la raó de la meva vida, la meva lluna i els meus estels. Què ha sigut el primer que els he dit quan els he vist? Que me'ls enganxaria com un xiclet i me'ls menjaria a petons. Els he dit que volia arraulir-me amb ells com ho feia quan eren petits, i espero no provocar gelos a la nòvia de Lorenzo", va dir Íngrid fent esforços per no plorar.

El "miracle", com es va definir el seu alliberament el dia anterior, estava consumat. La cara visible del patiment dels segrestats per les FARC viatjava ahir a la nit cap a París "per dur als francesos l'amor de tots els colombians, dir-los que els agraïm la companyia en tot aquest afer".

Enrere quedava "la prehistòria" d'un captiveri que la va condemnar a oblidar "la llum elèctrica i l'aigua calenta". "Quan vaig pujar a l'avió em vaig adonar que havia oblidat què és obrir i tancar la porta del lavabo", va dir Íngrid. L'única connexió amb la vida que duia abans era "un diccionari que vaig aconseguir que em portessin fa un parell de setmanes, després d'anys de suplicar". El llibre el portava dins un sarró on també duia cartes de la seva mare, Yolanda Pulecio, i dels seus fills "i altres objectes sense importància".

Els seus fills van compartir l'emoció amb Íngrid. "És el moment més fort i bonic de la nostra vida, veure la nostra mare tan bonica", va dir Mélanie. El seu germà Lorenzo va recordar el moment que la seva tieta li va donar la notícia: "Era a casa meva i vaig sentir una felicitat immensa. Hem guanyat un combat per la llibertat".

L'exostatge francocolombiana va recuperar el paper d'excandidata presidencial i va parlar de política. Betancourt va fer una crida als presidents de Veneçuela, Hugo Chávez, i de l'Equador, Rafael Correa, "perquè ajudin a construir vincles de confiança" amb les FARC per aconseguir "alliberaments unilaterals" d'ostatges. Betancourt es va declarar "un soldat més" en la causa per l'alliberament dels ostatges que les FARC encara retenen.

Ostatges invisibles
Dels segrestats, 25 són considerats per la guerrilla com a "canviables", però n'hi ha uns 700 més que esperen també la llibertat, tot i que encara són invisibles per a l'opinió pública en tractar-se de segrestos extorsius de personatges anònims. Els onze ostatges colombians alliberats dilluns en l'operatiu d'intel·ligència militar colombià al costat d'Íngrid (hi havia també tres nord-americans que ja són als Estats Units), van anunciar una marxa per al 20 de juliol per la llibertat "dels que es van quedar". "Si s'ha de ser aquí a Colòmbia el 20 de juliol, hi seré", va afirmar Íngrid.

A partir d'ara comença per a l'exostatge el complex camí cap a la reconstrucció d'una vida gairebé oblidada. Ahir Betancourt va respondre amb simplicitat a la pregunta sobre què farà en el futur: "No sé què faré amb la meva vida, en aquest moment només vull estar amb els meus fills".