Europa
Política
Guerra al PP europeu
El president dels populars europeus a l’Eurocambra planta cara a Von der Leyen i li retreu que l’agenda verda perjudica les empreses
Els conservadors volen treure vots a la ultradreta, que es preveu que guanyi pes a la cambra
El futur de l’alemanya és la principal incògnita per saber com es definiran les files de la dreta moderada
Mantenir-se com a conservador moderat o virar a posicions més extremes per intentar treure vots a la ultradreta. Aquest és el dilema que afronta el Partit Popular Europeu (PPE) i que ha obert una guerra interna que té dos alemanys com a cares més visibles: el president del grup al Parlament Europeu, Manfred Weber, i la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen. Brussel·les ja està entrant en mode precampanya i Weber encara sent les ferides de les darreres eleccions.
El líder del PPE a l’Eurocambra va ser l’escollit l’any 2018 pel seu partit per ser el cap de llista en els comicis europeus del 2019. Amb el sistema Spitzenkandidat –cap de llista– es convertia així en el candidat conservador a presidir la Comissió Europea, però, malgrat que el PPE va ser el partit més votat, Weber es va quedar amb la mel a la boca. Els Vint-i-set es van carregar el sistema Spitzenkandidat, que pretenia donar més legitimitat democràtica a la Comissió Europea, i van posar inesperadament sobre la taula el nom de Von der Leyen, que va adaptar el seu discurs per aconseguir després prou suports al Parlament Europeu.
El curs passat no va ser senzill per a Von der Leyen, també pel que fa a la relació amb els representants del seu partit a l’Eurocambra. La confrontació pública més sonada va ser la que va enfrontar Weber amb Von der Leyen per la llei de restauració de la natura, que vol protegir la biodiversitat. El president dels populars a l’Eurocambra va intentar tombar una llei impulsada per l’executiu liderat per Von der Leyen, un fet que el va situar al costat dels partits d’extrema dreta a la cambra.
Weber s’erigia així en la figura més destacada dins del PPE que criticava les polítiques climàtiques de Von der Leyen, perquè considerava que són massa ambicioses i perjudiquen la indústria i la competitivitat europea. Les desavinences també s’han produït en l’àmbit privat: la presidenta de la Comissió Europea no ha assistit a algunes trobades amb eurodiputats populars. Una part del grup conservador se sent decebut amb Von der Leyen perquè consideren que ha tirat endavant mesures massa socialdemòcrates i verdes per garantir que les seves propostes tenien el suport de l’Eurocambra.
El gir cap a la dreta de Weber s’explica per l’auge de l’extrema dreta a Europa. Les eleccions a diferents països del bloc han anat confirmant l’auge dels partits d’extrema dreta. Amb excepcions com l’Estat espanyol, on Vox ha perdut suports, l’arribada al poder de Giorgia Meloni a Itàlia ha estat un dels principals èxits dels ultres a Europa.
A poc més de vuit mesos de les eleccions europees, comencen a publicar-se les primeres enquestes. I confirmen aquesta mateixa tendència. En l’actual cambra, el Partit Popular Europeu és el grup amb més representants, amb 177 membres dels 705 escons que hi ha en total. Els socialdemòcrates els segueixen de prop amb 142; en tercer lloc, hi ha els liberals de Renovar Europa, amb 100, i tot seguit Els Verds, amb 72.
Als quatre principals grups del Parlament Europeu els segueixen els ultres dels Conservadors i Reformistes Europeus i d’Identitat i Democràcia, però és precisament aquí on les enquestes assenyalen un possible canvi en la composició de la cambra: les projeccions fetes per Politico, mitjà de referència a Brussel·les, assenyalen que, si les eleccions es fessin ara, els Conservadors i Reformistes Europeus –grup del qual forma part Vox– es disputarien la tercera posició amb els liberals amb un marge molt petit, i Identitat i Democràcia també guanyaria escons respecte a l’actual cambra. En canvi, Els Verds s’enfonsarien i perdrien una trentena de representants.
Tot i que el PPE resistiria com a primera força al Parlament Europeu, segons la mateixa enquesta, perdria una vintena de representants, i per això l’estratègia de Weber és intentar treure vots als ultres, els únics que clarament millorarien els resultats respecte al 2019.
A banda de la batalla entre els populars europeus per definir l’ànima del partit de cara a les eleccions europees, hi ha una incògnita clau que sobrevola el debat: aspirarà Von der Leyen a la reelecció com a presidenta de la Comissió Europea? L’alemanya encara no ha donat cap pista sobre el seu futur, però té pretendents.
El mandat del secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, acaba l’octubre de l’any que ve i no són pocs els rumors que situen Von der Leyen al capdavant de l’Aliança. Encara amb moltes incògnites, a Brussel·les la cursa pel poder tot just comença.