Pròxim Orient
Iran
La soga contra els cabells al vent
Teheran recorda Mahsa Amini un any després que el seu assassinat fes esclatar les protestes contra el règim
Les autoritats disparen el nombre d’execucions i impulsen noves mesures per reforçar l’obligatorietat del vel
Avui l’atenció global torna a posar la mirada sobre l’Iran i les autoritats del país fa temps que es preparen per a l’ocasió. Ara fa un any, la mort de la jove kurda iraniana Mahsa Amini sota custòdia policial va propiciar l’esclat de les protestes més amenaçadores a què l’actual règim s’ha hagut d’enfrontar. La brutal detenció que la policia de la moral va practicar contra la noia pel fet de no dur el cabell ben tapat amb el vel va despertar el que moltes iranianes descrivien com un “trauma col·lectiu”. L’arribada d’aquest negre aniversari podria incomodar els clergues que governen el gegant persa, però semblen disposats a aprofitar la jornada per mostrar davant del món que no pensen fer concessions.
La manera com els aiatol·làs han forçat les dones del país a dur el vel des de la revolució del 1979 va esdevenir un símbol del seu poder, una mena de demostració del control que mantenen sobre el que passa al carrer. Les protestes sorgides el 16 de setembre de 2022, que tenien com a element central l’obligatorietat de dur els cabells coberts, eren per moltes dones –i també homes– una esmena a la totalitat. De la mateixa manera, els intents del règim per imposar el vel són part d’un esforç repressiu que va dirigit contra tota dissidència susceptible de liderar un aixecament contra el règim.
Les protestes antigovernamentals més salvatges en dècades han anat precedides del contraatac de les autoritats, encapçalades pel Líder Suprem Ali Khamenei. Primer, per apaivagar les manifestacions. Grups iranians com l’Agència de Notícies dels Activistes i dels Drets Humans (HRANA, per les sigles en anglès) investiguen l’assassinat de més de cinc-centes persones durant els enfrontaments contra els cossos de seguretat, entre les quals hi hauria hagut almenys 69 menors d’edat.
El mur repressiu contra les protestes, que van arribar a estendre’s per tot el país, va incloure la detenció de més de 18.000 persones. També ataca els advocats que defensen els encausats, així com les universitats, centres de resistència intel·lectual on s’han donat casos de professors públicament dissidents que són expulsats de la feina o forçats a retirar-se.
Després, en una pulsió regressora que continua fins a dia d’avui, les elits polítiques i religioses del país han posat el focus sobre les dones. Des de l’assassinat d’Amini, moltes iranianes es treuen el vel en públic com a acte de resistència contra el règim. En reacció al que percep com una ofensa, el parlament iranià ha votat aquest mes d’agost una proposta de llei, anomenada llei del hijab i de la castedat. Aquesta mesura, que inclou setanta articles, castiga l’incompliment del codi de vestimenta amb multes i amb presó. Hi van votar a favor 175 membres del parlament, mentre que 49 ho van fer en contra.
Ara, el Consell de Guardians té la capacitat d’aprovar la llei, que quedaria en fase de prova pilot durant els propers anys. Cal recordar que aquest Consell és una entitat no escollida pels electors, que posseeix el major poder legislatiu del país i que suposa una part indispensable del sistema teocràtic iranià.
A banda de la reforma legislativa, la resposta de la Guàrdia Revolucionària també inclou una presència més gran al carrer. No només a partir de la policia de la moral, que el desembre passat va deixar de patrullar els carrers de manera únicament temporal amb la intenció de fer creure que les autoritats atenien les reivindicacions de la ciutadania, sinó també a partir de càmeres de videovigilància. L’objectiu: aturar el desafiament de les dones que es treuen el vel i penalitzar-les. Les càmeres formen part d’un complex sistema: quan capten imatges d’una dona infringint el codi de vestimenta, la infractora rep una alerta al seu telèfon mòbil amb missatges d’advertència per part del govern. El comunicat policial que l’abril passat va anunciar aquesta mesura a través de Mizan, l’agència vinculada al poder judicial, denunciava que “la resistència contra el vel embruta la imatge espiritual de l’Iran i propaga la inseguretat”.
A cop d’execució
“Aquest és un règim opressiu, incompetent i corrupte que depèn de la pena de mort per allargar la seva supervivència.” Són paraules de Mahmoud Amiry-Moghaddam, director d’Iran Human Rights (IHRNGO). Aquest dimecres, aquesta entitat ha publicat una investigació en què revela que les autoritats iranianes haurien executat almenys 697 persones durant els darrers dotze mesos, xifra l que suposa un increment del 36% comparat amb l’any anterior. Són gairebé dues persones al dia.
El sistema judicial ha vinculat 393 d’aquestes execucions a ofenses relacionades amb el tràfic de drogues, cosa que suposa un increment del 94%. Però Amiry-Moghaddam creu que aquesta actitud del règim està relacionada amb el fet que es trobi en el seu punt més inestable dels darrers 40 anys. “Això no és la pena de mort –argumenta el director d’IHRNGO–, això són assassinats extrajudicials en massa per crear por i evitar nous esclats de protesta.” La determinació amb què la comunitat internacional ha protestat contra aquesta pràctica repressiva, defensa l’activista iranià, ha evitat que la xifra d’execucions fos superior. Però crida perquè la pressió no s’aturi.
El govern es prepara pel dia d’avui. “Imposarà un control absolut de la dissidència per evitar la commemoració de la mort d’Amini”, diu la investigadora sobre l’Iran de HRW, Tara Sepehri Far. Amini, reconeix, s’ha convertit “en el símbol de l’opressió sistemàtica contra les dones, la injustícia i la impunitat per part del govern”.
Marjan, iraniana de 35 anys, reconeix que les autoritats augmenten el setge contra les dones. “Però la realitat sobre el terreny ha canviat”, argumenta: “Ara és comú no dur el vel als carrers de Teheran.” És membre del col·lectiu iranià i feminista Raha. Ha viscut a cavall entre Teheran i Nova York, des d’on parla amb El Punt Avui. “Encara que no sigui fàcil, que faci por i que sigui una lluita del dia a dia, ja ningú porta el vel”, reivindica. El cost de la lluita és elevat. Lamenta veure “tantes dones brillants i valentes” tancades a la presó: “Fa molta ràbia, però ja sabíem que això passaria.” El que hi passa, a les cel·les, diu, és el pitjor: “Hi ha històries horribles.” Assegura que les persones detingudes són violades, agredides, i que no tenen accés a tractament mèdic. “Entendre el que està passant allà a dins és inimaginable.”