“No podem treballar com si encara estiguéssim al 2018”

El mandat de l’Assemblea de Representants expirava a l’agost i, per tant, ja s’havia de renovar. D’altra banda, des del govern sempre hem defensat que el CdR s’ha d’adaptar a la realitat actual i no podem treballar com si encara estiguéssim al 2018 o el 2020, quan el clima als carrers era el que era. Si no t’adaptes al context sociopolític, t’acabes convertint en marcià, perquè no és el mateix l’escenari que teníem amb el president Torra, del qual va néixer el pacte per formar el Consell, que el d’un executiu en minoria com l’actual, que hi ha marcat distàncies. Per tant creiem que les institucions republicanes s’han de poder adaptar-se a aquestes noves situacions, i han de tenir flexibilitat. I això és el que pretenem amb aquesta proposta.

Efectivament.

L’Assemblea ha estat dos anys per legislar el codi intern, però en canvi no ha fet la feina que hauria d’haver fet de pensar la legislació per a la República. Per això ara es planteja una reforma en dues cambres diferents; una que sigui merament legislativa i una altra de participació executiva dels consells locals que hi ha al territori.

Tenim unes bases i uns representants que han estat molt exigents, tant amb la seva feina com amb el govern, i potser hi ha una minoria sorollosa que s’ha sentit vulnerada. Aquest, però, és sentiment, que no entenem, ja que, insisteixo, el mandat de l’Assemblea caducava. La carta que va enviar el president en nom de tot el consell de govern informant respecte a això va ser dos dies abans que expirés aquest termini, i es va fer així perquè si no automàticament s’hauria hagut d’anar a eleccions. A més nosaltres estem proposant un canvi, no imposant-lo, que ara s’ha de votar.

El vicepresident Comín forma part de l’Assemblea de Representants, i és la persona del govern del Consell que hi té més en contacte. Per tant, si han d’atacar algú, sembla lògic que ho facin amb ell i més tenint en compte que és qui porta el pes de la institució en l’àmbit executiu.

La tinc cada dia. No s’acaba d’entendre perquè, primer, el conflicte català té una característica molt peculiar, i un punt malèfica, i és que tenim institucions pròpies governades, en teoria, pels independentistes. Per tant, no ens podem equiparar, per exemple, amb el precedent de les repúbliques bàltiques, que van haver de crear unes institucions paral·leles perquè les pròpies estaven ocupades per funcionaris russos. I malgrat que les nostres institucions no s’han acabat de desempallegar del 155, de cara enfora no sembla el mateix, com constantment s’encarrega d’explicar l’Estat. Tampoc ha ajudat, més aviat el contrari, que no hi hagi unitat en l’independentista al voltant del Consell. De fet, una part del moviment l’ha ridiculitzat fins a límits molt bèsties.

No només. Aquí s’ha equiparat el projecte de crear una identitat republicana amb el carnet del Club Super3, quan estem parlant d’una iniciativa per deixar de dependre del DNI espanyol. És aplicar un principi bàsic d’autodeterminació, amb tecnologia del segle XXI, que en termes d’avanç suposa molt més que posar una estelada a l’entrada del poble. Però quan la gent se’n fot, el que fa és mal a tot el moviment. En canvi mira què fa l’Estat: ho denuncia i ens porta a la fiscalia, perquè sap que això és avanç. L’Estat es creu més aquestes coses que no l’independentisme.

Això és conseqüència de la manca de sentit d’estat que hi ha en aquest país. En això, i en qüestions com ara el respecte institucional cap a un president o un govern a l’exili, hem anat enrere. Perquè ja ens agradaria que el president Puigdemont estigués negociant, ara mateix, una investidura en nom d’un front ampli independentista i no d’un partit, però malauradament no pot ser així.