Adeu al somni de la llibertat

Es van presentar voluntaris i van venir de fora a lluitar en una guerra civil que no era la seva, per defensar uns ideals de llibertat i democràcia que veien amenaçats, i combatre així un feixisme en auge a Europa. Van posar-se a disposició de l’exèrcit roig, però l’avanç imparable de les tropes nacionals al cruent front de l’Ebre, entrada la tardor del 1938, suposava el senyal inequívoc d’una derrota militar que ja només era qüestió de temps. El seu somni se n’anava en orris. El govern legítim de la República va decidir retirar els brigadistes internacionals, tal com va anunciar aquell setembre a la Societat de Nacions, embrió de l’actual ONU, amb l’esperança que el bàndol nacional fes el mateix amb els seus suports de la Portugal de Salazar, la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi. Franco mai ho va fer.

Els republicans, en tot cas, devien un reconeixement als soldats que van venir de tot el món a fer costat a la seva causa, i així ho van fer per partida doble. A Barcelona, i abans en un indret del qual es va ocultar la ubicació exacta, segurament de manera volguda, que és el nucli de les Masies de l’Espluga de Francolí, molt a prop del monestir de Poblet, al que és avui l’alberg de Xanascat. Un recinte que era un balneari i que el maig del 1937 va ser requisat per convertir-lo en hospital de sang per a soldats republicans malalts o ferits al front, al qual havien anat a parar també refugiats d’altres punts de l’Estat ja conquerits per les tropes franquistes. En l’últim tram de la batalla de l’Ebre, allí s’hi va establir també el comandament de la rereguarda republicana, en un punt relativament de pas i ben comunicat, no gaire lluny del front. “Era un lloc a recer de les muntanyes, i per tant més difícil de bombardejar, tenia capacitat d’allotjament..., ja donava, aquest espai”, reflexiona ara l’historiador Àlex Rebollo. No és estrany, doncs, que el recinte fos triat per a l’acte de comiat als brigadistes internacionals el 25 d’octubre del 1938. Avui fa 85 anys.

No devia ser un dia precisament de celebració, tot i que en algunes fotos hi apareixen músics i soldats ballant –moments fugaços, recollits en novel·les com El camí de les Aigües de Carme Martí, que són de les poques maneres d’evadir-se de les penes i horrors de la guerra–, sota pancartes amb lemes de suport i agraïment, banderes republicanes i una gran senyera. I és que a les Masies també hi van fer cap els més destacats fotògrafs de guerra de l’època, com Robert Capa, Henry Buckley o Jean Moral. Si bé no n’hi ha dades exactes, s’estima que s’hi van reunir vora dos mil brigadistes de més de 50 nacionalitats diferents, que havien arribat a peu a primera hora del matí des de l’estació de l’Espluga. Molts venien de Marçà, al Priorat, on en dies anteriors ja se’ls havia acomiadat amb una xocolatada popular. “A molts pobles se’ls van fer homenatges i festes de comiat”, assenyala Rebollo.

El tret diferencial de l’acte de l’Espluga és que se n’hi van congregar molts, i que hi van participar, a més, els principals caps militars i dirigents de la República, començant pel president del seu govern, Juan Negrín. Seva va ser aquell dia, en un discurs de to èpic, la promesa als brigadistes de donar-los la nacionalitat espanyola com a agraïment a la seva implicació. És clar que això només era possible si els rojos guanyaven la guerra i, com tot ja feia indicar aleshores, la van perdre. De fet, els franquistes bombardejarien Tarragona deu dies després, i iniciarien l’ofensiva final sobre Catalunya aquell desembre.

Això sí, l’Estat espanyol acabaria complint la promesa de Negrín 57 anys després, quan el gener del 1996 el govern socialista de Felipe González els va atorgar aquest dret per decret, si bé amb el requisit d’haver de renunciar a la nacionalitat d’origen, per la qual cosa pocs exbrigadistes s’hi van acollir. L’escull se salvaria amb la llei de memòria històrica del 2007, amb Zapatero, que ja permetia la doble nacionalitat, i que es va ratificar amb la llei de memòria democràtica del 2022, que preveu que puguin aspirar a aquest dret els descendents d’aquells combatents –ja en queden ben pocs de vius– que acreditin “una tasca continuada de difusió de la memòria dels seus ascendents i la defensa de la democràcia a Espanya”.

Tal com explica Rebollo, en tot cas, el retorn a casa tampoc va ser fàcil per a molts d’aquells soldats. “Alguns van intentar tornar i no van poder perquè estaven marcats, com ara italians i alemanys, i a altres els va petar la II Guerra Mundial i van haver de lluitar contra el feixisme als seus propis països, o van acabar en camps de concentració a França”, relata. Només nord-americans i canadencs ho van tenir “una mica més fàcil”, assenyala, fet que explica que avui molts dels relats més destacats que es conserven de brigadistes siguin dels que venien d’allà, més que d’Europa.

Després de la guerra, per cert, l’antic balneari se’l va quedar la Falange per organitzar-hi colònies, i ja en democràcia va passar a la Generalitat, que el va habilitar com a alberg de joventut. Però el buit històric havia estat molt gran i la memòria es va perdre, fins al punt que el fet que allà s’hi hagués celebrat el comiat als brigadistes es va descobrir molts anys després, el 2002. Va ser un escriptor anglès establert a Montblanc, Nil Thraby, qui, buscant material per a una novel·la, va trobar fotos de Capa que situava precisament a Montblanc, però que ni ell ni ningú de la vila no aconseguien ubicar. La premsa de l’època, en canvi, assenyalava de manera confusa que l’acte s’havia fet “a prop de Poblet”, si bé mai se n’havien donat més detalls. Va ser així com, després de consultar-ho a historiadors i fins i tot a l’abat del monestir, i fent recerca per la zona, Thraby va identificar l’alberg.

Avui, s’erigeix allà una petita exposició amb plafons informatius per recordar el comiat dels brigadistes, que des del 2022 forma part de la Xarxa d’Espais de Memòria del Memorial Democràtic, i que es fa servir com a eina pedagògica. A la façana exterior, a més, des del març hi ha pintat un mural, obra de l’artista gràfic Roc Blackblock, que reprodueix una de les fotos més icòniques presa allà per Capa avui fa 85 anys. El mural forma part de Murs de bitàcola, un projecte de memòria col·lectiva que il·lustra arreu del món episodis històrics de les Brigades Internacionals.