Abraçar-se, la catarsi de l’independentisme

Una abraçada que simbolitza la unió en un sol poble. Una abraçada sincera, que supera les diferències, malgrat puguin ser extremes. Una abraçada que, encara a hores d’ara, tal com reconeixen ells mateixos, es repeteix cada vegada que es veuen. Artur Mas i David Fernàndez van protagonitzar, després de la consulta del 9-N del 2014, un dels gestos més simbòlics de l’independentisme. Aquella abraçada totalment imprevista i gairebé instintiva, un gest que anava més enllà de la celebració. Va ser aquesta abraçada el punt de partida de la xerrada que es va celebrar aquest dilluns al teatre municipal Narcís Masferrer de Sant Feliu de Guíxols, en què hi van participar Mas i Fernàndez i també Carme Forcadell, en aquell moment presidenta de l’ANC, protagonista també d’un dels grans moments de la memòria col·lectiva de l’independentisme, amb aquella famosa frase: “president, posi les urnes”.

Prèviament, Pere Pugès, impulsor de la primera ANC, va desgranar els objectius de la segona Conferència per a l’Estat Propi, que vol ser, de nou, una plataforma d’impuls, com ho va ser la primera conferència, a partir de la qual va néixer l’ANC.

Sota el títol, Tornem-nos a abraçar, Guíxols Decideix va reunir dalt de l’escenari tots aquests protagonistes, en una xerrada amena i molt interessant, en què es van trobar molts punts en comú, però també diferències i algun retret. Allà on confluïen tots els punts de vista va ser en la necessitar de recuperar aquell esperit del 9-N en què societat civil i partits polítics van saber unir esforços, aparcant les divergències, convertint-se en potes de la mateixa taula, sense una de les quals no hi ha estabilitat. El 9-N “hi havia des del David Fernàndez fins al Duran i Lleida. Per tant, no és impossible posar-nos d’acord”, reivindicava Artur Mas. 

Un altre punt en comú era que l’estratègia ha de ser compartida però els actors han de tenir clar que l’horitzó s’albira encara lluny. “Això no va d’un dia. Va per llarg. Però qui ha tocat la llibertat amb els dits, no se n’oblida mai”, deia David Fernàndez. I un tercer punt d’encontre era que l’actual situació política, amb un govern espanyol obligat a negociar, no es pot malaguanyar. “Espanya està dividida. El govern està afeblit. Hem d’aprofitar aquesta oportunitat. I ells ho viuen molt malament. Els dividits ara són ells. Aquesta crisi hem d’aprofitar-la”, segons Carme Forcadell.

Tots ells, també, van manifestar ser conscients que en trobem en una situació de retrocés i que la primera feina és endreçar la situació a casa: “si volem tornar a ser creïbles cal refer les condicions internes perquè el moviment torni a aquesta solvència i credibilitat, perquè hem perdut atractiu”. En aquest sentit, Pugès va afirmar que cal tornar al camí d’organitzar-se “de baix a dalt, sense mirar els colors polítics, on tothom tingui un paper”.

I, enmig d’aquesta mena de catarsi col·lectiva, hi va haver temps per reconèixer els errors comesos en el passat i també per a l’humor. Com quan David Fernàndez relatava que la unió et pot portar a situacions inversemblants: “els antisistema vam fer de polis l’1-O per protegir les urnes, el govern espanyol va fer de hacker, Feijóo vol ara urnes, l’extrema dreta diu que els carrers seran sempre seus i Vox convoca una vaga general”. I també per les anècdotes, com quan Mas va explicar la trobada amb Rajoy en què li va exposar que impulsaria una llista unitària: “això és impossible”, li va dir el president espanyol. I es va posar a riure.

Una conversa, doncs, que es va moure entre la reivindicació i l’enyor però amb la visió col·lectiva que el passat és una bona guia per al futur.