POLÍTICA
Kissinger deixa un món en flames
Mor als cent anys el diplomàtic que va obrir les portes de la Xina a Occident i que va signar el tractat que va posar punt i final a la Guerra del Vietnam i que li va valer un polèmic Premi Nobel el 1973
Henry Kissinger, el diplomàtic més influent del segle XX, ha mort als cent anys deixant un món amb conflictes bèl·lics arreu. Nascut el 27 de maig del 1923 a Fürth (Alemanya) en una família jueva que va arribar a Nova York fugint del nazisme es va esforçar de valent per resoldre alguns dels grans conflictes planetaris durant la Guerra Freda. Ara que ha traspassat, les relacions entre les grans potències nuclears no passen precisament pel seu millor moment amb guerres cruents a Ucraïna i a Israel i moviments militars de la Xina amb Taiwan en el punt de mira.
La seva figura va molt més enllà dels càrrecs oficials que va ocupar a Washington. Va ser secretari d’estat (1973-1977) i abans conseller de seguretat (1965-1975) durant els mandats de Richard Nixon i Gerald Ford. Va ser ell qui es va empassar el gripau de signar l’acord de pau amb el Vietnam que en realitat confirmava la desfeta de l’exèrcit dels EUA, però també va obrir un portal en aquell moment incert, el de les relacions del seu país amb la Xina als anys setanta. La seva màxima, exposada àmpliament, per historiadors i politòlegs era ben coneguda: “La política és l’art d’establir prioritats.” Això li va donar grans rèdits però també li va costar disgustos que figuren en la seva fulla final de serveis.
L’acord amb el Vietnam el van signar ell mateix pels EUA, Lé Dúc Tho pel Vietnam del Nord i Nguyên Thi Binh per l’FLN. Acabaven així dos lustres de conflicte armat, i aquell mateix any, el 1973, Kissinger i Lé Dúc Tho van rebre un polèmic Premi Nobel de la pau, que el vietnamita va refusar en considerar que la pau encara no s’havia establer. Probablement Kissinger el va merèixer més pel seu rol a la Xina que no pas pel paper galdós dels americans al Vietnam.
La figura de Kissinger ha estat en aquests últims temps més discutida que mai. Just quan va fer cent anys (27 de maig) l’arxiu de seguretat nacional dels EUA van desclassificar nous documents que confirmaven el seu rol amb l’adveniment de la dictadura de Pinochet a Xile, amb el beneplàcit de Nixon el 1976. “Va fer un gran servei a Occident derrocant Allende”, li va dir en al·lusió al president socialista de Xile del 1970 fins a l’11 de setembre del 1973, en què es produeix el cop d’estat militar i ell mor. També s’exposaven els moviments del americans a favor de la dictadura argentina amb l’objectiu conegut d’aturar la influència de la URSS en els països sud-americans.
Amb tot, la rellevància històrica de Kissinger rau sobretot en el seu rol perquè els EUA i la gran potència comunista emergent dels setanta, la Xina, es reconeguessin mútuament. El juliol del 1971 va fer una visita secreta a Pequín, el pas previ perquè l’octubre del 1971 el país fos admès a les Nacions Unides. Abans de que s’acabés l’any, la Xina i el Japó van restablir relacions diplomàtiques. El 1972, Richard Nixon va visitar la Xina. Allò va canviar el tauler geoestratègic. S’explica que en aquella reunió Kissinger va preguntar al primer ministre xinès, Zhou Enlai, quina opinió li mereixia la Revolució Francesa i aquest va respondre que era massa aviat per valorar-la. La resposta va fer entendre al diplomàtic occidental com de diferent n’és la visió xinesa del temps i la història del món respecte la cultura d’Europa i els EUA.
Kissinger, que era membre del polèmic Club de Bilderberg , no ha deixat mai d’estar en la primera línia de l’actualitat. A la Xina, de fet, és una figura venerada pel seu rol als anys setanta. El juliol el president xinès, Xi Jinping, el va rebre en motiu dels seus cent anys recordant que el diplomàtic havia visitat més de cent vegades el país en la seva tasca constant d’establir ponts entre les dues potències. Xi es va reunir amb Kissinger a la Casa d’Hostes de l’Estat de Diaoyutai, el mateix complex diplomàtic on l’antic secretari d’Estat va ser rebut durant la seva primera visita a la Xina, el 1971.
En plena guerra entre Rússia i Ucraïna Kissinger també hi va dir la seva i va provocar una petita crisi amb Zelenski. L’antic diplomàtic va suggerir en una trobada al fòrum de Davos, el maig passat, que calia negociar amb Putin i sacrificar part d’Ucraïna a canvi de garantir l’estabilitat global. Va mirar de matisar aquestes paraules però en el fons admetia que una confrontació dels països occidentals contra Rússia, sense la diplomàcia pel mig, acabaria essent desastrosa. L’any passat va publicar “Leadership”, un llibre sobre sis dirigents contemporanis que l’han inspirat: Thatcher, De Gaulle, Nixon, Lee Kwan Yew, Sadat i Adenauer.
De Kissinger s’han explicat anècdotes, cites i trobades de tota mena, com la seva visió sobre la Unió Europea: “Quan hi truco no sé qui respon les trucades”. També va conèixer Jordi Pujol, que com és sabut, sabia trobar-se amb tots els grans personatges del segle XX. Ho va explicar Antoni Bassa, que va coincidir amb Kissinger a l’ascensor quan el llavors corresponsal als Estats Units anava al despatx que TV3 té a Washington i l’exsecretari d’Estat nord-americà, a la seu de la BBC a la capital nord-americana, situada al mateix pis del mateix edifici que l’oficina de la televisió catalana. Quan Kissinger va saber que Bassas era català, el que li va preguntar és si Pujol, que ja feia uns quants anys que s’havia retirat, encara era president.