Memòria democràtica
El ‘Natatxa’ de Camarasa, 85 anys submergit
Un avió Polikarpov R-Z soviètic abatut el 24 de desembre de 1938 espera a ser rescatat sota les aigües i les capes de sediments de l’embassament
L’armada va intentar localitzar l’exemplar amb submarinistes a principis de segle, sense èxit
Fonts orals parlen de l’aparició d’un cos riu avall el 1939 que podria pertànyer a un dels tripulants
L’historiador Xavier Reñé localitza fragments de l’avió d’un dels pilots republicans en un barranc d’Alòs de Balaguer
La batalla aèria més nefasta per a l’aviació republicana durant la guerra a Catalunya va deixar submergit a les aigües de l’embassament de Camarasa (la Noguera) una joia en forma de Polikarpov R-Z, un Natatxa, en l’argot republicà, o Papagayo, en el del bàndol franquista, pel seu color verdós fosc i unes franges vermelles a les ales i al fuselatge, amb la bandera republicana al timó de cua. Vuitanta-cinc anys després, el pantà amaga, en algun punt de l’estret que es forma a sota del nucli de Fontllonga, sepultat per l’aigua i capes de llot i sediments, l’aparell que tripulaven el pilot Ramón d’Ocón, que va sobreviure, i el seu metrallador Enrique Sanz Medina, que no va poder desplegar el paracaigudes.
Era la nit del 22 al 23 de desembre del 1938. L’exèrcit sollevat havia establert un cap de pont a la Baronia de Sant Oïsme. El primer tabor de Tetuan i el novè tabor de Ceuta, és a dir, dos batallons d’uns 500 marroquins cadascun bregats al Rif amb Abd el-Krim, van creuar els 400 metres d’aigua que els separaven de les posicions republicanes de Fontllonga i van avançar de nit fins a situar-s’hi a sota sense ser vistos. Les forces de Franco van fer maniobres de distracció més amunt, ben visibles per despistar mentre les forces africanes conquerien Fontllonga a la 119a brigada mixta de la 26a divisió, l’antiga columna Durruti.
Els republicans envien informes d’alerta a l’estat major per avisar que s’ha trencat el front i des de l’aeròdrom de la Garriga (Vallès Oriental), on hi ha la base dels avions Polikarpov R-Z, posen en marxa ràpidament els aparells. El dia 24 surt la segona esquadrilla del Grup 30 amb tres patrulles de tres avions cadascuna, tots Natatxa. Es tracta d’un bombarder bastant precari fabricat a l’antiga URSS –el responsable de la comissió tècnica de la fabricació era Nikolai Polikarpov—. Segons l’historiador Xavier Reñé, investigador especialista en patrimoni memorial de la guerra, és un avió molt lent, amb una velocitat màxima d’uns 280 km/h, una autonomia de vol d’uns 800 km, un sostre tècnic d’actuació fins als 7.000 metres, apte per a dos tripulants (el pilot i l’observador o metrallador).
Era un aparell biplà no gaire tecnificat en una època en què els bombarders que utilitzava l’exèrcit nacional eren Heinkels He 111 i Junkers alemanys o Savoia Marchetti SM.79 italians, molt superiors. Un Polikarpov R-Z podia transportar 300 kg d’explosius. Tota la càrrega mortífera de l’esquadrilla (nou aparells) equivalia a un parell de Savoia.
El dia és clar, sense boira, amb bona visibilitat i el sol de cara, però amb la sort en contra.Els nou Natatxa surten amb la missió de bombardejar el cap de pont pel nord. Arriben a l’objectiu i descarreguen el material explosiu, però de seguida reben una resposta antiaèria contundent de la legió Còndor alemanya. En la primera ràfega de projectils ja toquen algun dels avions, com el d’Eustaquio Gutiérrez, el capità de l’esquadrilla, i el seu observador, Teodoro Garrote, que es llancen en paracaigudes i cauen ferits en línia enemiga. Són portats fins a un hospital de campanya a la rereguarda franquista, a Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, on reben una primera atenció mèdica abans de passar a Saragossa.
Apareix, pel cap baix, una esquadrilla d’una vintena de caces Fiat C.R. 32 italians que es llança a sobre dels Natatxa. La inferioritat republicana és total i absoluta. Un dels Fiat el pilota el considerat el màxim as de l’aviació espanyola, Joaquín García-Morato, amb un llarg currículum de combats aeris, conegut per haver abatut molts caces i bombarders durant la guerra i condecorat amb la medalla més important a títol individual que concedia l’exèrcit franquista, la Cruz Laureada de San Fernando. Es diu que a Camarasa va abatre un parell o tres de Natatxa.
Un segon Polikarpov, pilotat per Ramon d’Ocón, és tocat per un Fiat que se li posa a la cua. D’Ocón es llança en paracaigudes, cau en terra de ningú, per sota de Fontllonga, amb l’espatlla dislocada, però té temps de veure com el seu Natatxa cau perpendicular al pantà amb el seu metrallador, Enrique Sanz Medina, a l’interior.
A més, una veïna de la zona veu com passa el Polikarpov incendiat i suposa que cau a l’embassament perquè no sent cap explosió ni veu cap incendi ni cap columna de fum.
Tot això ho sabem per les memòries de José Gómez Gómez, pilot d’un dels aparells, La guerra de los Natacha: objetivo Fontllonga, de Josep Godoy, del 1980. Una ràfega de metralleta d’un Fiat toca el seu aparell. Li han tocat el motor i el dipòsit de benzina sobrealimentada de 87 octans deixa anar un raig que li mulla la caçadora de cuir. En aquell moment Gómez recorda com han mort en altres conteses companys seus cremats i tanca immediatament el contacte de l’avió. El pilot aplica la solució defensiva de caure en picat a 400 km/h i planejar en l’últim moment. S’escapoleix dels Fiat i arriba a zona republicana, però ja no pot controlar més l’avió i va a picar a la zona coneguda com el barranc de Sant Martí, a Alòs de Balaguer. Impacta, s’atura, capota i cau barranc avall.
Gómez no pot sortir per si mateix. De fet, el donen per mort. L’extrauen, juntament amb el seu metrallador, Juan José Ruiz, i els traslladen amb muls cap a Alòs, on els donen assistència mèdica a l’església, que era hospital de sang. D’allà els porten cap a Artesa de Segre, on el doctor Fuster, cap de sanitat del divuitè cos de l’exèrcit, li administra morfina i es desperta. Posteriorment els porten a la clínica Plató de Barcelona, on li diagnostiquen fractura de la base del crani. Perd les dues oïdes de per vida. A Ruiz li amputen la cama esquerra, desfeta per metralla. Anys més tard és detingut a Madrid per una qüestió menor no relacionada amb la guerra, se l’emporten a comissaria, té una trifulga amb la policia, a qui pega amb la seva crossa, i el maten allà mateix.
De la resta de Natatxa, només dos tornen a la base de la Garriga. N’hi ha un que aterra per la banda de Guissona, un altre es despista i aterra per la zona de Vic i un altre esclata en l’aire i es desintegra.El balanç: dels divuit tripulants, tres són morts; dos, presoners; set, ferits, i sis, il·lesos.
Un cos a Sant Llorenç de Montgai
No es té constància que les restes mortals del caporal Enrique Sanz s’haguessin trobat mai, però fonts orals van explicar a Reñé que, coincidint amb el final de l’ofensiva, el gener del 1939, va aparèixer a les comportes del pantà de Sant Llorenç de Montgai, una mica més avall del riu Segre, un cos mig en descomposició amb una caçadora de cuir, documents molls i una pistola de factura soviètica. La Guàrdia Civil de Balaguer va intervenir els objectes personals i les restes mortals es van enterrar a prop de l’embassament, a la riba esquerra del Segre, sense cap marca. Podria ser que es tractés de Sanz, atès que en aquell moment el pantà de Camarasa era bastant ple i es podria haver colat pel canal de desguàs, però tot això ja forma part del terreny de l’especulació.
A principis de segle es van dur a terme diverses prospeccions infructuoses al pantà amb submarinistes. L’armada va destinar una partida econòmica per dur a terme una campanya al pantà que va durar cosa d’un mes amb una empresa especialitzada de bussos per cercar l’avió, segons confirma Josep Maria Castellví, historiador i documentalista submarí, però no hi va haver èxit. La troballa hauria estat extraordinària perquè a l’Estat espanyol no es conserva cap aparell d’aquest tipus i, al món, amb sort, si en queda algun exemplar és a Rússia. Manuel Cobiella, tècnic del Museu de l’Aire i de l’Espai de Madrid, confirma que ells no disposen d’exemplars reals de Polikarpov R-Z, només de maquetes.
Els Natatxa eren construïts amb metall i fusta. “Si es trobés, l’estructura de fusta segurament encara hi seria, perquè dins l’aigua es conserva molt bé. El que seria interessant és que segurament tota la part de fusta –que, si estigués al ras, a la intempèrie, s’hauria podrit i no en quedaria res–, en aquest cas, com que és dins l’aigua i coberta de sediments, possiblement hi seria tota”, valora Reñé.
La Falange va acudir a Alòs de Balaguer a recuperar la metralladora del Polikarpov de José Gómez, per no deixar-hi armament, i es va endur la munició. Malgrat que es va desballestar completament, Reñé va inspeccionar fa uns anys la zona del barranc de Sant Martí i encara hi va trobar en superfície restes de l’aparell, incloses tres bales de la cinta metralladora. Les treu d’una bosseta i les mostra amb orgull com un tresor, però el veritable tresor continua a les profunditats de Camarasa en espera que algú el rescati.
El pitjor desastre aeri republicà de la guerra
Els Natatxa no estaven sols. Portaven escorta. A 1.200 metres per sobre van sortir dues esquadrilles amb dinou caces soviètics Polikarpov I-16, coneguts com a Mosca. D’aquests no en va caure cap. Una part, els de la sisena esquadrilla, van impedir mals majors protegint el descens dels paracaigudistes, però la setena esquadrilla ni va veure els Fiat, segons expliquen els historiadors David Gesalí i David Íñiguez a La guerra aèria a Catalunya (1936-1939) (Rafael Dalmau, Editor).
Van tornar a la Garriga informant que no hi havia hagut novetats i s’havia complert l’objectiu, pensant que els Natatxa ja havien aterrat. Un cop a terra, s’assabenten del desastre i és destituït de manera fulminant el cap de l’esquadrilla dels Mosca. El cap de la setena esquadrilla és destituït de manera fulminant, un dels pocs casos, si no l’únic en tota la guerra, en què es destitueix a l’exèrcit republicà un comandament d’una esquadrilla de caces. “No van actuar perquè estaven volant a una altura massa elevada per sobre dels bombarders i no van detectar la presència dels Fiat, no van veure res. I això que era un dia amb visibilitat”, diu Reñé. “Un veritable desastre militar –escriu Gesalí–. A la Garriga, la taula va quedar parada per a la festa de la nit [de Nadal]. Ningú es va atrevir a tocar-la.” L’ofensiva que l’exèrcit franquista va iniciar a Catalunya el 23 de desembre del 1938 havia de començar uns dies abans, el 10 del mateix mes, però el fred extrem, la neu i la boira ho van impedir. El 24 la visibilitat era excel·lent, fet que fa encara més inexcusable que els Mosca no executessin la tasca de protecció dels bombarders que tenien encomanada. Això converteix Fontllonga en la batalla aèria més infausta per als republicans de tota la guerra a Catalunya, tant per la no actuació dels Mosca com per la contundència de la defensa antiaèria per repel·lir l’atac i la superioritat numèrica dels Fiat; “el pitjor desastre aeri republicà a Catalunya amb bombarders”, resumeix Reñé.
Es dona la circumstància que de les dues metralladores reglamentàries que havien de dur els Natatxa, només en duien una. La del morro de l’avió l’havien desmuntat per habilitar-la als Mosca que no van actuar.