Mig món, citat a les urnes
El 51% de la població mundial escollirà els seus representants en conteses democràtiques o de règims autoritaris
Catalunya votarà els seus eurodiputats a l’Eurocambra, però les presidencials dels EUA són les que més interès generen
Més de mig món (el 51% de la població del planeta) està cridada a les urnes aquest any 2024. Es tracta d’una circumstància excepcional que passa perquè coincideix que hi ha comicis en alguns dels estats més poblats del món i això podria ser un indicador d’un avanç d’abast planetari cap a la implantació universal de la democràcia si no fos perquè en molts d’aquests llocs eleccions no equival a sistema democràtic o plenament democràtic.
Hi haurà eleccions al país més poblat del món, l’Índia –que el 2023 va superar la Xina en nombre d’habitants–, als Estats Units, al Parlament Europeu, a Mèxic i a Indonèsia, per dir només algunes de les cites electorals que més ciutadans aplegaran, però els comicis que més expectació aixequen són, sense cap mena de dubte, els dels Estats Units, primera potència mundial i el país que més condiciona, encara, la política internacional.
Les eleccions estatunidenques del 2024 (presidencials i parcialment legislatives) estan marcades pel possible retorn de Donald Trump, gran favorit en les primàries republicanes, a la Casa Blanca. El líder conservador va sacsejar la política nord-americana i les relacions internacionals amb la seva inesperada arribada al poder el 2017, després de derrotar la demòcrata Hillary Clinton a les urnes el 2016. Al seu país va gairebé vampiritzar el Partit Republicà i va crear un moviment de masses a l’entorn de la seva figura sota la promesa de tornar a fer gran Amèrica, fins al punt que, per a molts votants republicans, desafiar Trump en les primàries del partit és quasi una heretgia.
En l’escena internacional, Trump va deixar empremta amb polítiques agressives, sovint erràtiques, en temes com el medi ambient, l’Iran, el Pròxim Orient, Rússia i Corea del Nord, que el president Joe Biden ha mirat de matisar, tot i que no ha assolit cap fita remarcable en política internacional més enllà d’oferir una imatge més presentable dels Estats Units de la que oferia el líder republicà. Amb els nivells de popularitat sota mínims, Biden haurà de treballar de valent per mirar de retenir la Casa Blanca davant Trump o un altre candidat republicà si els problemes legals que afronta l’expresident o un gir de guió inesperat donen la nominació republicana a un altre candidat.
Els catalans també estan citats a les urnes per escollir els seus representants al Parlament Europeu. Les eleccions europees són, tradicionalment, les que menys interès desperten entre els ciutadans, que veuen les institucions de Brussel·les com una cosa llunyana. Si bé és cert que la Unió Europea és, com se sol dir, un club d’estats i que, sovint, l’última paraula sobre les grans qüestions la té el Consell Europeu (els caps d’Estat i de govern de la UE), també és veritat que l’Eurocambra aprova un gran nombre de directives que tenen una gran incidència en els ciutadans europeus, un cop són incorporades a les legislacions estatals.
Amenaça ultra a Europa
A Catalunya, l’interès mediàtic de les eleccions al Parlament Europeu està centrat, a hores d’ara, en si s’hi presentaran els polítics catalans a l’exili com l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont o si la díscola Clara Ponsatí tindrà algun paper en aquests comicis. Al continent, la gran incògnita dels comicis, que es preveu que torni a guanyar el Partit Popular Europeu (PPE), és com es traslladarà a l’hemicicle de Brussel·les i d’Estrasburg l’auge de l’extrema dreta en molts països d’Europa.
L’any 2024 també ofereix altres al·licients electorals, com les eleccions a Veneçuela, on es posarà a prova la fortalesa del president, Nicolás Maduro, i, sobretot, de l’oposició, que ja fa temps que no té una figura de consens que la representi com es va intentar que fos l’ara mig oblidat Juan Guaidó, a qui els Estats Units i la Unió Europea van arribar a reconèixer com a “president interí” de Veneçuela.
També han generat molt d’interès, per l’enfrontament de sobirania que manté el país amb la Xina, les eleccions de Taiwan, així com els comicis presidencials d’Ucraïna, previstos per al 31 de març, però que no se sap del cert si es podran fer per la guerra, i les presidencials de Rússia, el país que ha envaït Ucraïna.
Les eleccions russes, que ningú no dubta que guanyarà el president Vladímir Putin, són un bon exemple que no tot el que formalment es presenta com a eleccions democràtiques són comicis lliures. De totes les eleccions que hi ha al món aquest any, el Cidob distingeix, en el seu estudi El món el 2024: deu temes que marcaran l’agenda internacional, les 18 conteses electorals que es faran en democràcies plenes, 35 en democràcies imperfectes, 11 en règims híbrids i 11 en països autoritaris. En total, 76 estats on més de 4.000 milions de persones estan cridades a les urnes, gairebé el 51% de la població mundial.
Segons el Cidob, “mentre que la majoria de la ciutadania d’aquests països votarà en democràcies plenes o amb imperfeccions, un de cada quatre votants participarà en comicis en règims híbrids i/o autoritaris”. El laboratori d’idees català posa com a exemple d’estats que no compleixen els estàndards democràtics “països com Rússia, Tunísia, Algèria, Bielorússia, Ruanda o l’Iran”, que “instrumentalitzaran aquests processos electorals per tractar d’enfortir els lideratges al poder i guanyar legitimitat davant els seus ciutadans”.
