europa
La teranyina reaccionària
L’extrema dreta guanya espai mediàtic i polític al món obtenint el poder o arrossegant els altres partits cap als seus postulats
Meloni, Milei, Trump i la resta de líders fan campanya contra les elits econòmiques, però, en realitat, estan al seu servei
Des de la Itàlia de Giorgia Meloni i Matteo Salvini —apadrinats pel ja difunt Silvio Berlusconi— a l’Argentina de l’histriònic ultraliberal Javier Milei —pinochetista disfressat d’estrella del rock en decadència—, l’extrema dreta ha arribat al poder amb comoditat a diferents llocs del món en un curt espai de temps. On no governa, treu el cap i condiciona. És un fenomen global: una teranyina de reaccionarisme tan ben teixida com ben finançada ha crescut arreu propiciant, amb les particularitats de cada context, que l’extrema dreta sortís de la marginalitat i ocupés cada cop de manera més desacomplexada l’espai mediàtic i polític.
Als Estats Units, un Donald Trump empantanegat judicialment amenaça de tornar a conquistar la Casa Blanca, amb les repercussions que això tindria mundialment. Malgrat els escàndols que el persegueixen i els vincles amb la ultradreta violenta que va assaltar el Capitoli el 2021, el potent entorn mediàtic trumpista ha reeixit en l’intent de vendre a molts nord-americans la figura del magnat com un baluard dels valors tradicionals enfront d’una conspiració esquerranosa mundial imaginària. I, també, com un home de negocis decidit i triomfador capaç de millorar la situació econòmica del país. Entre altres coses, liderant una guerra comercial a cop d’aranzels i patriotisme contra la Xina.
Mentrestant, a Europa, l’extrema dreta gaudeix de bona salut en gairebé tots els estats, fins i tots els nòrdics. Als Països Baixos, malgrat que li està costant formar govern, Geert Wilders va guanyar les eleccions del novembre passat amb un discurs agressiu basat a criminalitzar la immigració i l’islam, copiat en bona part, segons ha reconegut, de l’admirat Salvini. El leghista, ara vicepresident i ministre d’Infraestructures del govern Meloni, va obrir camí a l’estol de líders xenòfobs europeus que han vingut darrere seu quan va ser vicepresident i ministre de l’Interior amb els grillini. A l’Estat francès, l’ombra fosca del Rassemblement National de Marine Le Pen és tan allargada que ha aconseguit tenyir ideològicament la resta de formacions i frontnacionalitzar-les. A l’Estat espanyol, Vox està en plena crisi interna. Les lluites pel poder i la difícil convivència de sectors i d’interessos territorials han provocat episodis tragicòmics, com ara el de l’expulsió dels cinc diputats balears que, prèviament, havien expulsat el president del Parlament i la líder del partit a les Illes. Els cinc expulsats definitius eren crítics amb l’oficialisme i la direcció estatal; es queixaven del centralisme madrileny i l’autoritarisme del partit —com si no fossin trets distintius de la formació.
Alarmes enceses a Alemanya
Per si fos poc, la formació de Santiago Abascal té dificultats per mancomunar els diversos corrents que el formen, que van des dels falangistes i nacionalsindicalistes als ultracatòlics i ultraliberals. I també té una forta competència amb Isabel Díaz-Ayuso, la presidenta de la comunitat de Madrid, que practica un trumpisme castís. Ayuso ha aconseguit endur-se, en detriment de Vox, un substanciós suport de sectors importants que financen l’extrema dreta arreu del món, com ara organitzacions ultracatòliques i evangèliques. És la via Berlusconi o la via Trump: l’entrada de l’extrema dreta a través d’un partit de la dreta conservadora tradicional.
A pesar d’això, fins i tot una hipotètica explosió de Vox –que en cert sentit ja pot considerar-se amortitzat, sobretot després del seu paper clau en el procés– seria un problema relatiu per a l’extrema dreta espanyola. I és que, amb forta implantació en els pilars de l’Estat, ha demostrat a bastament que no li cal materialitzar-se sota forma de partit ad hoc per obtenir els seus objectius. Un bon exemple n’és la consigna que va llançar José María Aznar el novembre passat: “Qui pugui fer, que faci; qui pugui aportar, que aporti; qui pugui moure’s, que es mogui”, va etzibar. La magistratura ha recollit el guant i fa, aporta i es mou afavorint els interessos de l’extrema dreta i del nacionalisme espanyol en general.
A diferència d’Itàlia i l’Estat espanyol, on el feixisme i el franquisme havien quedat —amb notables matisos— força visibles socialment després de les respectives dictadures, Alemanya havia fet un esforç de memòria històrica i de neteja institucional més profund i radical. L’onada reaccionària mundial, però, ha facilitat que, fins i tot a Alemanya, el nazisme deixi de ser, de mica en mica, un tema tabú per a l’extrema dreta que aspira a les institucions.
El mes passat, van saltar totes les alarmes quan el portal d’investigació Correctiv va revelar imatges i àudios d’una reunió secreta d’ideòlegs neonazis amb polítics d’Alternativa per Alemanya (AfD), empresaris i finançadors del partit. Estaven planificant una expulsió massiva per motius de raça, fins i tot d’alemanys amb passaport alemany però amb orígens estrangers. Després d’anys de picar pedra, l’AfD està vivint el seu moment d’or: la dreta conservadora havia deixat de marginar-los i estigmatitzar-los i s’havien obert a oferir-los la mà, a legitimar-los. Descobrir que l’extrema dreta alemanya trama dur a la pràctica projectes literalment nazis, però, va fer reaccionar la societat alemanya, que ha omplert els carrers amb grans manifestacions de rebuig —esteses també a Àustria— i creix el clam perquè s’il·legalitzi la formació. Després de les protestes, el suport a l’AfD ha baixat un punt i mig, però continua liderant els sondejos rere els democristians de la CDU.
El desembre del 2022, Alemanya va fer una macrooperació policial, amb més de 3.000 agents, per desmantellar un grup terrorista d’ultradreta que estava planificant un cop d’estat. Entre els membres d’aquesta organització, que s’anomena Ciutadans del Reich i lluita per abolir la democràcia i restablir la monarquia prussiana, hi havia diversos militars; alguns, membres dels cossos d’elit de l’exèrcit alemany. Tenien un bon grapat d’armes a disposició, i la policia els va detenir perquè s’estaven preparant per assaltar les institucions democràtiques per la força.
Catifa vermella conservadora
A tot arreu, l’extrema dreta està ben implantada dins els cossos i forces de seguretat. L’autoritarisme i la reivindicació de fermesa són un bon reclam. Alemanya, però, és dels estats que més atenció hi posa, i per això periòdicament s’hi produeixen expulsions de militars o policies amb lligams amb la ultradreta. Ja fa uns quants anys que el Ministeri de l’Interior d’Alemanya explica que el terrorisme d’ultradreta és “la principal amenaça per a la seguretat nacional”. Els vincles entre l’extrema dreta institucional, la que en teoria accepta les regles del joc democràtic, i la ultradreta, la que recorre a la violència per assolir els objectius polítics, és cada vegada menys dissimulada.
Quan la dreta conservadora o el centredreta emulen els marcs de l’extrema dreta, la legitimen, l’engreixen, li posen una catifa vermella cap a l’èxit. Un país que ensenya a la perfecció aquesta lliçó és l’Estat francès. El president, Emmanuel Macron, veient com Marine Le Pen li trepitja els talons, ha copiat cada cop de manera més ostensible els seus missatges. Fins al punt que, amb la complicitat dels Republicans, ha fet una llei d’immigració a mida de l’extrema dreta. Le Pen va exultar tant quan es va aprovar —amb la seva ajuda—, que ho va definir nítidament: “Per nosaltres és una victòria ideològica”, va dir.
La llei havia copiat tant els plantejaments ideològics de l’extrema dreta, que vulnerava drets humans, de manera que el Consell Constitucional francès ha hagut d’intervenir i censurar un terç dels articles. Es tracta dels més discriminatoris i lesius de drets, com ara els que dificultaven l’accés a la protecció social als immigrants i el reagrupament familiar. Malgrat la retallada, la llei continua sent una victòria ideològica de l’extrema dreta. Perquè ha desplaçat el llistó del que era socialment acceptable posar a debat, com ara el dret a la sanitat pública de les criatures immigrants i el reagrupament familiar dels refugiats. I aquest és l’objectiu de l’extrema dreta: aconseguir que persones que no s’hi identifiquen, algunes fins i tot que ni tan sols es consideren de dretes, comprin els seus plantejaments.
Si l’extrema dreta ha sortit de la marginalitat en què es trobava fins fa pocs anys ha estat gràcies, també, a la dreta tradicional, que li ha donat la mà i ara es queixa que se li han cruspit el braç. Meloni, que prové de la militància feixista, no seria on és sense l’ajuda de Berlusconi, que la va col·locar de ministra i va convertir el seu partit, hereu del Partit Feixista històric, en soci de govern.
Trump va arribar al poder a través del Partit Republicà després de parasitar-lo. Milei, tot i haver fet campanya no només contra l’esquerra sinó també contra la casta política tradicional de dretes, un cop al poder l’ha duta al govern. I és que l’extrema dreta, sense l’aliança amb els partits i els sectors que representen les elits econòmiques, no podria arribar al poder.
Fan servir una retòrica anticasta, per exemple, contra les “elits de Brussel·les”. S’erigeixen com la veu dels perdedors del sistema, dels que se senten abandonats pels partits tradicionals. No en va, l’auge de l’extrema dreta ha coincidit amb la crisi de la socialdemocràcia. Reivindiquen l’obrerisme i volen pescar electors desencantats d’una esquerra que, un cop al poder, massa sovint s’ha allunyat de les classes treballadores. En realitat, però, l’extrema dreta forma part dels pilars del sistema i per això se li dona camp per córrer, i la dreta tradicional no hi troba contradicció d’interessos: no va mai contra els poderosos. Quan toca poder, l’extrema dreta retalla drets als qui menys en tenen, perpetua les jerarquies de poder i flirteja amb l’autoritarisme.
El setembre del 2022, el Parlament Europeu va aprovar una resolució en què assegurava que Hongria no és una democràcia, sinó que Viktor Orbán l’ha convertida en un “règim híbrid d’autocràcia electoral”. La Lliga i Germans d’Itàlia, com tota l’extrema dreta europea, inclosa Vox, van votar-hi en contra. “És clar que és una democràcia. Ha guanyat moltes eleccions!’, va dir Meloni, fervent admiradora d’Orbán.
Tant Meloni com Salvini han explicat que el seu objectiu és aplicar a Itàlia les “polítiques de família” d’Orbán, que desincentiven que les dones estudiïn perquè es quedin a casa parint i criant fills i dificulten o impedeixen el dret a l’avortament, com també voldrien fer Trump i Milei. I és que un dels grans finançadors mundials de l’extrema dreta, que l’ha alimentada econòmicament i ideològicament i l’ha connectada en xarxa, és el lobby ultrareligiós del moviment provida i contra els drets de les dones. I un cop arriba al poder, l’extrema dreta sempre torna els favors.