“Catalunya ha sabut reconèixer Paco Candel”

El meu pare era una persona excepcional, amb una sensibilitat i originalitat que encara sobresortien més en l’ambient en què ens va tocar viure. Si em vaig referir a aquest vessant literari és perquè el fet de ser la filla d’un escriptor t’ofereix la possibilitat d’estar en contacte amb un món molt ampli gràcies al seu creador. Sempre explico que d’una banda hi havia el que vivies i de l’altra el que ell reflectia en la seva obra, la qual cosa feia que s’ampliés molt l’espectre de la realitat. Ser la filla de Paco Candel ha estat una de les satisfaccions més grans que m’ha donat la vida.

He redescobert coses, però el més remarcable és el seu estil, la desimboltura i la profunditat amb què s’enfronta als temes. També el sentit de l’humor i del que és tràgic, el seu humanisme i la seva rebel·lia, la seva innovació en tècniques. I el seu compromís amb els més febles. Si hagués de destacar alguna obra seva seria la novel·la Han matado un hombre, han roto un paisaje (1959). Té aquella dimensió de les grans obres. També destacaria els seus relats, articles o assaigs. Però per a mi tenen un significat molt especial els diaris, que han resumit tota la vida que vam viure junts.

El principal llegat és la seva obra. Però també ens va ajudar a entendre l’epopeia de la immigració sense estadístiques fredes; en la seva lluita diària, parlant dels seus protagonistes amb un amor sincer. També va defensar una Catalunya plena i de tots, cosa que actualment han tractat de desvirtuar. La nova immigració mereix que hi hagi un Candel que es faci ressò de les seves penúries i els doni suport. Però no oblidem el més important que va defensar i que segueix viu en la seva obra: la defensa dels pobres, la denúncia de la injustícia social i la reivindicació d’un món millor.

El meu pare és recordat i estimat. No ha estat oblidat. Diàriament rebo mostres commovedores que m’han ajudat a assumir la pèrdua. Al barri hi ha una ruta que val la pena conèixer. Hi ha pocs escriptors que tinguin una dimensió tan popular com ell.

Crec que és valorat per la seva defensa dels que van arribar i de la convivència pacífica, que va demostrar que Catalunya és una terra d’acollida. La contribució de Candel a través d’un munt articles i del llibre Els altres catalans (1964) va ser important. Es tracta d’un llibre molt llegit i que s’ha convertit en un clàssic. El meu pare va anar amunt i avall explicant temes que en el seu moment eren molt complicats d’entendre. I va fer-ho d’una manera altruista. Catalunya l’ha sabut reconèixer des de les institucions, però sobretot per la gent senzilla.

Primer de tot cal dir que el projecte seria una gran novetat per a Barcelona, encara més per la possibilitat de disposar d’un eix format per la casa de Verdaguer i la del meu pare, representant la cultura popular i la perifèria. Seria un far per a la nova immigració. Juntament amb el meu germà hem defensat aquest projecte, que vindria a completar de manera perfecta tot el recorregut pels barris. A partir dels seus textos novel·lats veuríem reflectit l’entorn. De moment, cap organisme oficial se n’ha fet càrrec, però la idea està madura. És coneguda per totes les institucions culturals i té el suport d’intel·lectuals, escriptors i amics. Se n’ha donat compte a través de la ràdio, la televisió i la premsa escrita. I seguirem fent-ho. Si no s’aconsegueix expressaré la meva pena als mitjans pel fet de no poder oferir allò que a parer meu és un tresor.

La casa té tot allò que va envoltar Francesc Candel: la seva biblioteca personal amb llibres de l’època i del seu editor i amic Josep Janés. El meu pare era un gran lector. També trobem dibuixos com el que va fer-li Cesc o alguns utensilis de treball, com ara la seva màquina d’escriure, el rellotge, la ploma, el transistor, el telèfon de paret, la foto de casat... Em recorda un escrit de Herman Hesse en què ell ressegueix el material de treball del seu pare. Per a mi, tot plegat desprèn una espècie de brillantor, fins i tot d’olor. Les persones que han visitat l’espai destaquen que s’hi conserva l’atmosfera i que s’han emocionat. No s’hi han fet reformes i, per tant, podem trobar-hi un habitatge tipus de la classe obrera, només que en aquest cas correspon a un escriptor, amb la qual cosa combina l’aspecte bohemi i al mateix temps quotidià. En aquell espai va rebre-hi polítics, artistes i amics i va escriure-hi la seva biografia. Tant de bo es pugui conservar i fer-la visitable per a la gent.

L’Any Candel serà molt emotiu per a mi i per a la memòria del meu pare. A part dels esdeveniments que es puguin organitzar, serà l’oportunitat de reeditar la seva obra o treure a la llum la seva correspondència. El meu pare es va cartejar amb gent molt diversa: presos, joves amb problemes, lectors... En conjunt té un gran interès humà. També voldria destacar els articles, que són una part molt important del seu treball. Per a alguns, el meu pare va ser un mestre del periodisme fet amb amor, directe, militant, que en més d’una ocasió va servir per denunciar les dificultats d’alguna família per pagar el lloguer i això va servir per ajudar-la. A través dels seus articles es pot seguir el ritme diari de la societat; tot plegat, amb un alt valor literari. Espero que l’any dedicat a la seva figura ens serveixi per retornar a la seva obra i al record de la seva persona.