Un escriptor de batalla
Candel va viure una infantesa marcada per la precarietat i la guerra, que van deixar una intensa empremta en la seva obra
El 1977 va decidir fer el salt a la política i es va convertir en un dels senadors amb més suport popular, rere Josep Benet
Tot i que va retratar-los millor que ningú, Paco Candel no formava part de l’onada migratòria que va arribar a Catalunya durant els anys cinquanta i seixanta del segle passat. En realitat, la seva família havia arribat a Catalunya alguns anys abans, el 1927. A finals dels anys vint, més de mig milió de persones es van establir a Barcelona; en bona part, procedents del País Valencià, Múrcia i l’Aragó, i atretes per les obres de l’Exposició Universal del 1929 i les noves oportunitats que s’obrien. Ell havia nascut el 31 de maig del 1925 a Cases Altes (al Racó d’Ademús), un petit poblet de la zona castellanoparlant del País Valencià.
Els primers anys, la seva família es va instal·lar en una barraca de fusta i cartró a la falda de Montjuïc. En aquells moments, Barcelona estava plena de barraques, més de 30.000, en les quals malvivien amuntegats milers de ciutadans. A Primera història, primera memòria (Edicions 62, 2006), un recull dels seus records d’infantesa, Candel recorda que per dormir havien de fer “la cazuela”, que consistia a apilonar-se “tots o molts al mateix llit, cap al mateix costat i en forma de quatre, amb els teus genolls encaixats al jarret del de davant, el seu paner sobre el teu ventre (...). A l’hivern era una delícia; a l’estiu, morir-se de calor”. La pudor, per la proximitat d’un abocador, era insuportable. I l’entorn, sense cap tipus d’urbanització, es convertia sovint en un fangar intransitable.
Més endavant, la seva família es va establir a les cases barates de Can Tunis, una de les promocions que van fer-se a les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera, el 1929, per intentar atenuar la manca d’habitatge. En el moment d’inaugurar-les, l’Ajuntament va qualificar-les de “refugis provisionals”; però, a l’hora de la veritat, es van mantenir dempeus durant 70 anys. Es tractava de casetes modestes, sense cap tipus d’intimitat. Candel recorda que “eren plantes baixes i les reixes de les finestres permetien mirar o ficar el nas a qualsevol que s’hi pengés. Aquest qualsevol acostumava a ser qualsevol noi del carrer: el Ramonico, el Perico, el Joaquinico... –El Carreter i la Paula follant, el Carreter i la Paula follant! La finestra s’omplia de criatures arraïmades. La llum del carrer il·luminava aquell quadre naturalista com una escena de llit el un plató cinematogràfic”. Els seus records d’infantesa estaven associats a la promiscuïtat, als actes de vandalisme i les batudes freqüents de la policia, que “emplaçaven metralladores a les cantonades i embocadures dels carrers i no deixaven sortir de les cases a ningú”.
El 1932, ja durant la República, va accedir a l’escola Sant Ramon de Penyafort, en la que va “sentir bategar Catalunya”, tal com explica a Les meves escoles (Columna, 1997). Allà es va convertir en un lector voraç; i també hi va aprendre la llengua catalana. A més a més d’estudiar, també feia d’escolà a l’església de la Mare de Déu del Port. Anys després, la família aniria a viure a la sagristia d’aquell edifici. L’esclat del conflicte civil va alterar de dalt a baix aquest escenari: “Durant la guerra em vaig atipar de veure morts; me’n vaig atipar i m’hi vaig acostumar, de tants i tants com en vaig arribar a contemplar.”
Els inicis com a escriptor
El 1944, quan només tenia 18 anys, va començar la seva aventura com a escriptor. Va fer-ho de forma íntima, a partir d’unes llibretes en espiral reconvertides en dietari, talment com si es tractés de desfogar el dolor a través de l’escriptura. De fet, la seva primera anotació és una carta en què trasllada a un amic la mort de la seva mare. Durant aquells anys també va morir un altre ésser proper, la seva germana, víctima de la tuberculosi, una malaltia que també l’acabaria afectant a ell. En aquest dietari, que es conserva a la Biblioteca de Catalunya i que es va publicar fa pocs anys (Debate, 2017), Candel també expressa el neguit per una joventut que considerava perduda, tant per l’obligació de fer el servei militar com per la manca d’expectatives: “Pertanyo a una generació fracassada, dels que aspiren a alguna cosa i es quedaran a meitat del camí. El temps més preuat l’he perdut. La mili i la malaltia em van robar part d’aquest preciós temps i els falsos conceptes dels meus educadors em van treure la resta.”
De jove va fer de tot. En una entrevista que va concedir a El Noticiero Universal el 1961, quan tot just començava a fer-se un lloc en la literatura, Candel recordava que havia estat mecànic, ceramista, dissenyador i comptable. Fins que es va adonar que “la literatura podia ser el camí que cercava per arribar a algun lloc”. Primerament, va provar de presentar-se a alguns premis literaris. No va tenir sort, però a través d’un membre del jurat del premi Nadal, Sebastià Juan Arbó, va contactar amb l’editor Josep Janés, que va publicar-li les primeres novel·les: Hay una juventud que aguarda (1956), Donde la ciudad cambia su nombre (1957) i Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959). Tot i haver passat penúries econòmiques, la introducció en el món de la literatura li va permetre “viure bé, no fins a l’extrem de tenir un cotxe esperant a la porta de casa, però sí per no haver de passar neguits econòmics”, tal com confessava ell mateix.
Es definia a si mateix com un “escriptor de batalla”, que defugia expressament els estils literaris i escrivia “com li donava la gana i sempre sobre experiències viscudes”. Tal com remarca Joaquim Ferrer, la seva obra és “la transcripció de la realitat lingüística, de la comunitat en què viu i escriu”. A les novel·les hi va anar incorporant paisatges i bocins de la seva vida, tal com reconeixia a la introducció de les seves memòries: “A Hay una juventud que aguarda hi vaig col·locar la meva joventut, no tota, amb prou feines relacionada amb l’art i la literatura; a Donde la ciudad cambia su nombre, el meu veïnatge suburbial de les Cases Barates; a Han matado a un hombre, han roto un paisaje, la infància i l’adolescència de l’avantguerra, guerra i postguerra; a Temperamentales hi apareix la tuberculosi, que vaig superar; a Historia de una parroquia, la meva infància religiosa; a Un charnego en el Senado, la meva breu vida política; a Un ayuntamiento llamado Ellos, les meves caricaturitzades regidorades municipals; a A cuestas con mis personajes, una galeria d’aquests. En fi, un llarg etcètera.”
A banda del seu vesant com a novel·lista, Candel també es va prodigar com a assagista i conferenciant. La publicació d’Els altres catalans, el 1964, el va consolidar com una veu autoritzada sobre la immigració, tot i que ell mateix no es cansava de proclamar: “No pontifico, això ho deixo per als savis, jo explico el que veig de la millor manera que puc.” A les xerrades intentava establir principis i aclarir conceptes: “Aleshores hi havia una certa confusió i es culpava els immigrants de certs problemes de Catalunya. Era qüestió d’explicar, una vegada i una altra, que no era així”, deia. Algunes d’aquestes xerrades acabarien publicades en forma de llibre, com ara Parlem-ne (1967) o Inmigrantes y trabajadores (1972). En l’aspecte periodístic es va convertir en un escriptor incansable a les pàgines de diaris com ara Tele/eXprés, El Correo Catalán, Diario de Barcelona o l’Avui; o a revistes com ara Destino, Juventud Obrera o Canigó.
Un polític sense vocació
El 20 de novembre del 1975 va deixar escrit al seu dietari: “FRANCO HA MORT. Aquesta vegada irreversiblement. I inexorablement (...). La ràdio no deixa de parlar del dolor de la gent i del seu deix trist. Ximpleries.” La popularitat i el seu compromís social el van portar a fer una breu però intensa carrera política. El 1977, el president del PSUC, Gregorio López Raimundo, va proposar-li ser candidat en les primeres eleccions democràtiques per l’Entesa dels Catalans, formada per socialistes, comunistes i nacionalistes d’esquerres. En un primer moment s’hi va resistir, però finalment va decidir acceptar: “Em van donar a entendre que Catalunya em necessitava i, potser per vanitat, em vaig ficar en aquest embolic.” Amb més d’un milió dos-cents mil vots, es va convertir en el segon senador més votat de tot l’Estat, només superat per Josep Benet. El seu pas pel Senat, però, no va resultar excessivament prolífic, com a mínim si fem cas a la seva activitat, pràcticament nul·la. Però d’aquella experiència en va sortir un llibre, Un charnego en el Senado (1979), en què reconeixia que “per dedicar-te a la política has de tenir molta fusta (...) i una paciència excepcional per aguantar hores i hores escoltant, esperant la teva oportunitat”. També va fer el salt a la política municipal, en aquest cas com a independent a la llista del PSC a l’Ajuntament de l’Hospitalet. L’experiència coma regidor de Cultura i Esports tampoc va resultar gaire reeixida, però en va treure un altre llibre, Un ayuntamiento llamado ellos (1994) en què es mostrava molt crític amb els polítics que “passen més temps criticant-se que explicant projectes”.
Els reconeixements
Després d’aquest breu parèntesi polític va recuperar la seva dedicació plena a l’escriptura, amb un ritme realment frenètic. Després d’haver escrit més de 50 novel·les, confessava que “havia treballat molt, però no tenia la sensació que treballava”. En els darrers anys, Candel va combinar les memòries, els contes, la novel·la i també algun assaig, com Els altres catalans del segle XXI (2003), en què analitzava la nova immigració juntament amb Josep Maria Cuenca.
També van ser els anys de les distincions, dels reconeixements públics, inclosos una biblioteca, uns premis literaris i una fundació que va començar a caminar el 2005. El 3 de setembre del 2003 va rebre la Medalla d’Or de la Generalitat de mans de Jordi Pujol, amb qui anys enrere havia mantingut un fructífer diàleg al voltant de la integració de la població immigrada. En la glossa que va fer-se aquell dia, l’escriptor i periodista Pere Baltà va destacar el compromís de Candel amb el seu temps: “Es converteix en la veu dels sense veu. S’implica en la seva obra fins al punt de fer difícil discernir on acaba el personatge i on començar l’autor. Tracta els problemes latents amb l’amenitat de qui sap aprofundir cada qüestió plenament. Ha estat oportú des del dia que denuncià que els suburbis eren un abocador de la ciutat, novel·là la vida dels sanatoris de les malalties de postguerra i les dificultats sorgides de l’atur i la marginació, avisà que tenia una nova pobresa i, especialista en migracions sense proposar-s’ho, també feu a temps l’anàlisi dels nous corrents migratoris, tot pensant en una Catalunya cohesionada que, conservant la identitat, fos políticament plural i socialment justa.” Candel va morir el 2007, quan tenia 82 anys; encara avui, però, el seu llegat es manté ben viu.