L’amnistia de Sísif

“No existeix una llei perfecta”

Davant l’escenari insòlit que un text sorgit d’una comissió –en aquest cas, la de Justícia– sigui més tard tombat en el ple per un partit que hi va donar suport prèviament, el PP –amb l’assistència del lletrat conservador Manuel Fernández-Fontecha, enemistat amb el lletrat major Fernando Galindo– fins i tot va voler forçar l’ardit jurídic que la tramitació de la llei fos rebobinada fins al punt inicial i no fins al punt immediatament anterior a la comissió de Justícia. Aquest informe de reconsideració firmat pel PP, però, va ser desestimat per la mesa del Congrés –controlada pel PSOE i Sumar– i l’amnistia de Sísif haurà de ser enlairada de nou a partir del text derrotat i de les esmenes vives. “No hi ha un debat entre una llei d’amnistia perfecta o imperfecta; el debat és entre una llei d’amnistia aprovada o una llei d’amnistia no aprovada”, avisen fonts d’ERC. “La llei actual ja inclou el 100% de les causes obertes a tots els jutjats. Les causes obertes són certeses que s’han estudiat molt a fons, el que l’amnistia no inclourà és la repressió nova i els moviments nous que puguin fer els jutges i els informes prospectius nous de la Guàrdia Civil que puguin sortir a partir d’ara. No hi ha forats a la llei com és ara, hi ha jutges amb la Black & Decker a la mà”, avisen les mateixes fonts.

Quin serà el desllorigador és ara difícil d’albirar perquè l’oferta de Sánchez a Junts de refer la llei d’enjudiciament criminal (Lecrim) per acotar el temps d’instrucció de les causes no satisfà Míriam Nogueras. “D’arguments jurídics que sustentin el rebuig del PSOE a les nostres esmenes no n’hi ha cap, així que seguirem insistint perquè l’amnistia no pot deixar ningú enrere”, sosté Nogueras tot situant el focus en l’amnistia i no en contrapartides en altres lleis.

La contrapartida de la Lecrim

La praxi de García-Castellón ha obert un debat sobre el sentit de la reforma de la llei d’enjudiciament criminal (Lecrim), que des del 2015 ha viscut dues reformes per canviar els terminis d’instrucció. Amb Mariano Rajoy governant amb majoria absoluta, el 2015 el seu govern va reformar l’article 324 de la Lecrim del 1882 per incloure-hi l’aplicació de l’atenuant de dilació indeguda a l’hora de reduir un o dos graus en casos la pena en delictes com ara els de corrupció. El termini límit de sis mesos susceptibles de pròrroga als 18 mesos havia de solucionar la xacra que les investigacions judicials s’eternitzessin sense concloure, com passava abans del 2015, però a la pràctica i com que el govern del PP no va aportar ni més recursos ni més personal allò va suposar un arxivament de moltes causes sobre el PP –una de paradigmàtica va ser la de l’expresident de Múrcia Pedro Antonio Sánchez per la dessaladora de Puerto Lumbreras–, així que l’oposició ho va batejar com a llei de punt final, d’impunitat o fins i tot com a llei Berlusconi.

De Lecrim del PP a la llei Cuevillas

Si ara Gonzalo Boye és un actor en l’elaboració de l’amnistia, el 2020, en la catorzena legislatura, va ser un altre advocat de Carles Puigdemont, Jaume Alonso-Cuevillas, qui va impulsar l’actual Lecrim en vigor quan governaven el PSOE i Podem. Si bé Sánchez i Pablo Iglesias havien pactat la derogació del canvi del PP del 2015, el PSOE i Podem van abraçar una iniciativa de Cuevillas –per a sorpresa inicial del diputat català plagiat– i van delimitar en 12 mesos el temps màxim d’instrucció. El que va néixer per evitar l’anomenada “pena de banqueta” o “pena de telenotícies”, però, aviat seria subvertit perquè per encadenar pròrrogues n’hi havia prou amb la petició del fiscal i que el jutge l’acordés. Es dona la circumstància que el jutge de l’Audiencia Manuel García-Castellón va començar la instrucció del cas Tsunami –uns fets de l’octubre del 2019– quan la reforma popular de la Lecrim encara estava en vigor i actualment, en ple 2024, la instrucció continua oberta i propensa a girs de guió –com ara la descoberta de l’infart mortal d’un turista francès– en funció de la lletra petita que ell sap que es negocia al Congrés sobre els supòsits de la llei d’amnistia. És per això que Sánchez, en un afany de seduir Junts, ha ofert un canvi en la Lecrim per impedir que els jutges prorroguin indefinidament les instruccions i així asfaltar el sí dels de Nogueras a la llei d’amnistia. El més curiós és que el 2015 el PSOE rebutjava la reforma de la Lecrim feta pel PP amb l’argument que una data límit afavoria la impunitat d’alguns delictes i que ara és la vicepresidenta i líder de Sumar, Yolanda Díaz, qui s’oposa a la concessió.

Feijóo cau al seu ‘off the record’

L’atzucac de l’amnistia de Sísif no seria complet sense la caiguda del líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, al laberint del seu off the record durant un dinar amb 16 periodistes a Galícia en què ell va autoritzar la publicació que ell preveia l’indult per a Puigdemont en el supòsit que fos jutjat i fes propòsit d’esmena. Apunt de periodisme: l’off the record és un anglicisme que es pot traduir per confidencialment o a micròfon tancat i que és un pacte del periodista amb la font perquè aquesta li expliqui informacions més enllà de l’evident –i que no arribarien al lector si no fos així– a canvi de protegir tant el contingut com la seva identitat (perquè, si no fos així, no li ho explicaria mai), però en el seu dia el Madrid oficial –sempre procliu a inventar regles ad hoc en tot– va patentar el que es coneix com a off the record madrileny, que és el mateix però concedint al periodista la llicència de poder explicar amb cites literals el contingut de les revelacions de la font tot blindant la identitat de l’emissor sota l’etiqueta genèrica de “fonts de” o “fonts properes a”. I és aquesta última modalitat a la madrilenya la que ha fet que Feijóo es converteixi en víctima de si mateix a propòsit de l’indult i de l’amnistia (“La vaig estudiar 24 hores”). Aquesta és una precisió que es fa imprescindible explicitar quan Feijóo, com va fer ahir, apel·la a males intencions de tercers als quals ell no cita. “Queden cinc dies per a les eleccions i Galícia s’hi juga molt: no només s’hi juga un resultat electoral sinó un canvi de govern. I ho saben. Per això no descarteu que demà diguin que he ofert el Ministeri de l’Interior a ERC i el Ministeri de Defensa al senyor Otegi. No penseu que això no és possible. En portem una rere l’altra: una insídia, una calúmnia, una altra i una altra més”, va gosar dir Feijóo ahir quan ell sap que són paraules seves davant de 16 periodistes sota condicions que ell va imposar –inclosa la d’un embargament que vencia la nit de dissabte per a la seva publicació– les que estan en l’origen de tot. I es dona la circumstància, a més, que va ser el mateix Feijóo qui en públic i des de la tribuna d’oradors del Congrés durant la seva investidura fallida del setembre del 2023 va lamentar que ERC no atengués el seu prec negociador. “Vostès volien parlar amb nosaltres abans de les eleccions. Què va passar després? Ja no volen parlar amb nosaltres?”, va implorar el líder del PP. “Pel que sabem, Feijóo va passar almenys 24 hores dubtant de l’amnistia amb la calavera de Hamlet a la mà”, es va permetre ironitzar ahir el diputat d’En Comú Podem-Sumar i secretari primer de la mesa del Congrés, Gerardo Pisarello.

Qui pensi que la llei d’amnistia és una trama que s’ha enrevessat massa sempre trobarà consol en la història mitològica de Sísif, de qui Pierre Grimal rescata –a més de la versió del càstig ja recollida a l’Odisea– dues versions més: una segons la qual el seu càstig d’alçar una roca seria una decisió d’Hades per haver arribat a l’infern mort però sense haver rebut els honors fúnebres, i una altra segons la qual el seu destí seria la conseqüència d’haver portat massa lluny l’odi furibund al seu germà Salmoneu. Si l’anunciat “tot se sabrà” de Puigdemont acaba convertit un dia en una seqüela de M’explico –i aquesta vegada sense tants noms i tants paràgrafs sencers tapats en negre per a desesperació dels lectors–, només el temps ho dirà.