“A l’Estat espanyol, hi falta molta cultura federal”

Núria Bosch: En els diferents acords de finançament, sempre s’ha anat avançant cap a més autonomia tributària per a les comunitats autònomes. El que passa és que no s’han corregit defectes que s’arrosseguen des de l’inici. El més important de tots és com es redistribueixen els recursos entre les comunitats, allò que tècnicament s’anomena equitat horitzontal. El model del 2009 va crear un fons de garantia dels serveis públics fonamentals, que va molt bé per anivellar recursos, però després va incorporar altres fons, el de suficiència i el de convergència, que desvirtuen allò que s’aconsegueix amb aquest. Maite Vilalta: Per resumir, podem dir que es tracta d’un model que encara té marge de millora pel que fa a l’autonomia tributària, o sigui, a la capacitat que tenen els governs autonòmics de prendre decisions sobre com poden obtenir els seus ingressos, sobretot si ens mirem els models que hi ha en altres països, i també a l’equitat. Quan analitzem la distribució dels recursos, veiem que no compleix o no s’adiu amb algun criteri d’equitat que seria justificable, raonable o no erràtic. I ja no diguem si incorporem les comunitats forals en l’equació. Aleshores, el grau d’inequitat és brutal. També hi afegiria que una altra deficiència destacable és la quantia dels recursos. Les comunitats autònomes tenen assumides les competències d’allò que anomenem estat del benestar, a banda d’altres. Per tant, si estigués ben calculada la quantia, s’haurien de poder oferir aquests serveis amb uns estàndards i uns nivells de qualitat com els països del nostre entorn. L’acord del 2009, que no s’ha modificat fins ara, diu que s’ha de revisar el model precisament per evitar aquest tipus de coses i per mantenir l’equilibri vertical. Òbviament, aquest equilibri s’ha trencat perquè han passat moltes coses. Les necessitats que tenen les comunitats autònomes han crescut molt més que no pas les del govern estatal, i, en canvi, els ingressos continuen estant sobretot en mans de l’Estat. Hi ha molts altres defectes, però aquests serien els principals.

N.B.: Per fer una mica d’història, ja es va començar malament el 1980 amb el traspàs dels serveis a les comunitats autònomes, perquè per calcular-ne el cost es va fer una metodologia que es deia “el cost efectiu” i que era molt dolenta. El que feia era perpetuar el desplegament que hi havia dels serveis públics a l’Estat. En les comunitats com Catalunya, on la presència de l’Estat era menor, es traspassaven menys recursos que en altres llocs on aquesta presència era més gran. En tenim un exemple amb l’ensenyament. Aquí, l’escola pública en l’època franquista no era tan present com la privada. Aleshores, tu traspassaves el servei, en calculaves el cost, però com que la presència del servei era menor, també els passaves menys recursos. Amb això ja va quedar una fotografia desigual. A partir d’aleshores, s’han fet nous models, però s’ha respectat allò que anomenem statu quo, que vol dir que s’ha intentat políticament que ningú hi perdés. Però, en el fons, el que s’ha fet ha estat anar perpetuant aquesta foto fixa. El 2009 s’intenta que ningú hi perdi amb el fons de suficiència, però hi ha comunitats que tenen recursos molt per sobre de la mitjana. Per arreglar això, hauries d’augmentar molt més els recursos que hi poses i fer que es canviessin les posicions relatives sense que ningú hi perdi. Però això tampoc s’ha fet. M.V.: La clau de tot plegat és com ens desfem de l’statu quo que estem arrossegant. Si mires la cistella d’impostos, t’adones que Déu-n’hi-do: s’han descentralitzat el 50% de l’IRP, el 50% de l’IVA... I de fet és el que està descrit en les disposicions de la 7 a la 12 de l’Estatut. D’altra banda, es va muntar un fons que sí que anivella bé, però el que passa és que s’espatlla perquè hi introduïm una clàusula en què diem que amb el nou model ningú hi pot perdre. Per tant, estàs arrossegat un defecte originari del model. I només en pots sortir de dues maneres: o hi poses més diners perquè hi hagi més pastís a repartir i ningú hi perdi, o bé acceptes que amb un nou model hi ha perdedors i guanyadors.

N.B.: El País Basc i Navarra podrien mantenir el model que tenen, el foral, en què es gestionen tots els impostos, i, al mateix temps, fer una contribució a través de la quota a l’Estat en què s’incorporés la solidaritat envers la resta de comunitats autònomes. Actualment, es queden amb uns recursos molt per sobre de la mitjana de les comunitats de règim comú. M.V.: El problema no és tant que hi hagi dos models, sinó els resultats tan diferents. I això es deu a la manera de calcular l’aportació que ells fan per les càrregues que l’Estat encara té allà. Perquè ens entenguem. Ells paguen per la defensa, pels afers exteriors, per la Casa del Rei... per tots aquells serveis públics que el govern estatal ofereix allà. I els surt molt barat. I a sobre no hi ha cap participació en cap mecanisme d’anivellament. En tot cas, tècnicament és possible l’existència de dos models, però que els resultats no siguin tan diferents.

N.B.: Ens referíem al fet que a Espanya no hi ha les institucions ni els mecanismes que tenen els països federals per resoldre els problemes, com ara la competència fiscal entre comunitats autònomes. Als països federals hi ha espais on estan representats tots els governs i allà en poden parlar. Aquí no n’hi ha cap. L’òrgan que hi ha és el Consell de Política Fiscal i Financera, però no funciona, perquè tal com està estructurat, sempre hi té la majoria el govern estatal. Hi ha un altre problema institucional que remarquem en el llibre i és que aquí no es compleixen els pactes. Una cosa tan senzilla com revisar el model cada cinc anys no s’està complint. Hi va haver uns anys en què no es donava el fons de competitivitat. Falta cultura federal. Pots tenir un model molt ben dissenyat, però si no es compleixen els pactes, malament rai!

N.B.: A tot arreu s’arriba a definir un model per un acord polític, llevat que estigui clarament dissenyat en la Constitució, però això no passa enlloc. M.V.: Es tracta d’una qüestió molt tècnica, de com ens repartim impostos, què en fem, com calculem l’anivellament... Però que només pot ser resolta en l’àmbit de la política. S’ha de definir quant ens igualarem, quanta autonomia tributària compartirem... El que ha passat en aquest país és que s’ha anat empenyent cap a la construcció d’un model d’inspiració federal en un país que no té ni Constitució ni estructures de funcionament federals ni hi ha cultura federal. Hem de posar en relleu que, en aquests pactes que s’han anat bastint, Catalunya no només hi ha tingut un paper protagonista, sinó també propositiu. Ha anat al Consell de Política Fiscal i Financera amb la proposta, que després han comprat i s’ha generalitzat. Hi ha hagut un gran consens en el catalanisme polític en el sentit d’empènyer cap a l’autonomia tributària.

N.B.: És difícil, però no impossible. També semblava que seria impossible l’amnistia i s’ha acabat acceptant. El problema de fons és cultural. Quan es dona una cosa a Catalunya, encara que la resta de comunitats no hi perdin, no s’acaba acceptant. Quan es parla de bilateralitat, salten tota la resta de comunitats. Ha passat el mateix amb el traspàs de Rodalies, que s’ha acabat generalitzant. En el tema del finançament, si s’aconsegueix una especificitat per a Catalunya, s’obrirà la possibilitat que qui ho vulgui també la pugui tenir. M.V.: En el fons seria la primera vegada que es fa una proposta sense pensar que es generalitzi. Responent a la pregunta, tècnicament és possible, una altra cosa és que políticament s’accepti. A vegades, des d’altres països ens pregunten com funciona el sistema de negociació aquí i si és col·laboratiu. I nosaltres els expliquem en què consisteix: un vol una cosa, primer tothom hi està en contra, després es generalitza i quan arribem a casa ens adonem que no hem pactat ben bé allò que volíem i comencem a pensar en el nou acord. Aquesta és la dinàmica, que ens ha permès millorar, però que no satisfà els anhels d’autogovern que té Catalunya. N.B.: Les enquestes diuen molt clarament que només el País Basc i Catalunya volen més competències. M.V.: Caldria un lideratge polític que fes entendre que, si Catalunya vol avançar, els altres no haurien de ser un obstacle perquè ho pugui fer. Cal una estratègia política per anar cap aquí.

N.B.:L’escenari desitjable seria un model específic per a Catalunya, perquè té unes preferències diferents de la resta de comunitats. Catalunya podria tenir més autonomia tributària, podria gestionar alguns dels impostos que ara no gestiona... La resta de comunitats no desitgen tenir més autogovern.

N.B.: Fins ara no se n’ha especificat gaire cosa, però en el llibre posem alguns exemples de com podria ser aquest model singular. M.V.: La intenció del llibre és mostrar les alternatives possibles i posar-hi contingut. Què vol dir un model federal? Si és el que diu el PSOE a Granada, doncs això és un federalisme feble. El que cal és dotar de rigor acadèmic els possibles escenaris que hi ha damunt la taula. És molt útil veure què han fet altres països. Primer de tot, han reconegut que hi havia aquestes diferències i, després, han fet que el territori que és diferent, ja sigui el Quebec o Escòcia, tingui un model de finançament diferent. Tampoc hem d’anar tan lluny. Tenim les comunitats forals i les Canàries. En el llibre prenem posició i intentem definir en què pot consistir aquesta singularitat de la qual parla Pere Aragonès. N.B.: La singularitat es pot concretar de moltes maneres. Es tractaria de satisfer les preferències dels catalans, i els altres, si no ho desitgen, que no ho tinguin. Que hi hagi un model singular no vol dir que sigui un privilegi. A Espanya, les diferències es veuen com un privilegi i no necessàriament han de ser-ho. M.V.: És un respecte a les preferències de cadascú, que és la base de qualsevol model descentralitzat des del punt de vista federal: el reconeixement d’una voluntat diferent de fer les coses. Si descentralitzem, és perquè hi ha llocs en què els ciutadans tenen uns anhels d’autogovern més alts. Això, en clau de finançament, es tradueix en una sèrie de particularitats en el model, que poden anar des de quedar-ne totalment fora, com seria el cas de les forals, o bé ser-hi a dins però amb unes particularitats.