“La gent gran està invisibilitzada en la política”

Des de la Fatec sempre reivindiquem que cal donar valor al paper de la gent gran. I en aquests moments estem totalment invisibilitzats en tot allò que fa referència als temes polítics. Quan tu ressegueixes la composició del senat dels romans o el consell dels grecs a l’Antiguitat, comproves que donaven un gran valor a les persones grans, que eren les que podien aconsellar i assessorar. Ara, en canvi, és a l’inrevés: més aviat sembla que fem nosa o que no podem fer aportacions al món polític, sigui perquè estem obsolets o perquè venim d’una altra generació. Hi ha un munt d’exemples per il·lustrar això. I ens trobem en una situació molt paradoxal: que som més del 20% de la població (a més a més, ara venen els anomenats baby-boomers i encara serem molts més) i fa la sensació que la presència de la gent gran a les institucions no s’adequa a aquesta realitat o, com a mínim, que no estem prou representats. La visió que pot tenir una persona jove sobre una de gran no és la mateixa, i passa exactament el mateix a la inversa. Sempre diem que volem que es facin polítiques per a les persones però amb les persones, i això és molt complicat sense estar en els espais de representació. Per tant, si tenim una població amb un pes molt significatiu de persones grans, el més recomanable seria que aquestes persones tinguessin els canals adequats per participar en la vida política.

Molt probablement es tracta d’una barreja de les dues coses. D’una banda hi ha persones grans que s’autodiscriminen, que s’abstenen de participar-hi perquè consideren que no són bones per a aquest tema o que els ha passat el seu temps; i, d’altra banda, els partits o els responsables polítics, quan fan les llistes electorals, busquen persones amb unes capacitats i unes edats diferents perquè és el que ven. I aquí tenim honroses excepcions, concretament a Barcelona. Quan parlem d’aquest tema, que reivindiquem des de la Fatec des de fa força anys, alguns ens recorden el cas d’en Xavier Trias o de l’Ernest Maragall a l’Ajuntament de Barcelona, que eren els caps de llista de Junts i d’ERC i que tenen 77 i 81 anys respectivament. I està molt bé. Però quan ressegueixes qui posen a les llistes electorals de les municipals a la majoria de pobles i ciutats, comproves que les persones grans sempre estan al final de la llista per donar-hi suport, però no per tenir-hi un protagonisme especial ni per acabar fent de regidors. Per tant, segurament es tracta d’una combinació dels dos factors: del fet que a les persones grans ens fa la sensació que no és el més adequat per a nosaltres i, també, de la realitat que la societat en general i la política en particular tenen molt més interès a apostar per la gent jove.

Et diuen que no n’estan exclosos expressament i fins i tot et posen exemples com el que explicava de Barcelona o el cas dels Estats Units, en què s’enfronten dues persones grans, el Joe Biden i el Donald Trump. És veritat que no hi ha una llei o una norma no escrita que prohibeixi la presència de la gent gran a la política. Però, en realitat, t’accepten? Quina visió hi ha de la gent gran? Recordo, i em va sobtar molt, quan en Pedro Sánchez va remodelar l’executiu espanyol el juliol del 2021 i va afirmar, textualment, que havia “rejovenit el govern”. I ho va presentar com una gran fita. Quan sents expressions com aquesta, això et fa mal, perquè es transmet la idea que la gent gran no representa un valor, una contribució, sinó més aviat el contrari. També fa mal quan veus que es crea un ministeri de la joventut i de la infància, i la gent gran no surt enlloc. No hauria costat res... En altres països hi ha el ministeri de les persones grans o el de la soledat. El mateix succeeix en els ajuntaments. Quants n’hi ha que tenen una regidoria de Gent Gran? Ens acaben situant a les regidories de Salut o de Drets Socials, o sigui malalties o dependència. La gent gran no només està pendent de si caurà malalta o de si haurà de rebre assistència. Té altres preocupacions també, com ara tenir un envelliment actiu o poder ser útils, participatius, que ens tinguin en consideració.

Al meu entendre, un dels factors clau és la potenciació de les relacions intergeneracionals, entendre que les persones grans i les joves han de conviure i han de fer coses juntes, han de buscar més complicitats. Hem de reconèixer que moltes vegades la gent gran també té una mirada de menysteniment cap a la gent més jove, com preguntant-se què li pot ensenyar o què li pot aportar de la vida. Però els joves també s’han de preguntar què els poden aportar les persones grans. Sempre dic que a l’ordinador de les persones grans hi ha molta informació. És un ordinador que va lent, és veritat, però el material que hi ha a dins val la pena saber-lo aprofitar. Si no establim aquests vincles entre generacions, hi haurà una distància i una desafecció.

La primera iniciativa cal fer-la des de l’escola, amb activitats com les que ja es fan entre els alumnes i les persones grans del seu entorn. Si es fa aquest tipus de treball no veurem l’edat com un problema, sinó com un valor. Hi ha una paraula que darrerament s’utilitza molt, que és edatisme i que fa referència als estereotips, els prejudicis o la discriminació cap a la gent gran i que, en el cas de les institucions, es refereix a les lleis o les normes o les pràctiques que limiten les oportunitats i perjudiquen els individus en funció de la seva edat. En el cas de la política, no podem discriminar una persona que es presenti per a alcalde o per a diputat pel fet de ser massa gran. Quan es parlava del Xavier Trias o de l’Ernest Maragall en la darrera campanya electoral tot sovint senties comentaris que feien més incís en la seva edat o en el fet que ja els caldria retirar-se i deixar pas als més joves que no pas en les aportacions que podien fer a la ciutat. Aquest és el concepte que a vegades es té de la gent gran i que hauríem d’intentar superar. També cal fer incís en els missatges que es transmeten des dels mitjans de comunicació o la publicitat, que moltes vegades transmeten una imatge molt estereotipada de la gent gran.

D’aquí a uns anys hi haurà 1.400 milions de persones més grans de seixanta-cinc anys. Aquestes persones tindran necessitats i no sé si estem prou mentalitzats per afrontar aquesta nova realitat i les respostes que ens exigirà. Sempre que parlem amb els responsables polítics, en alguna compareixença o per debatre algun tema, els diem el mateix: que un dia o altre arribaran a ser persones grans i que, per tant, hauran de fer front als reptes que els plantegem. És clar que el debat de les pensions no deixarà de fer-se, tot i que seria desitjable que no fos un tema de debat sinó de consens, però el que caldria és que també es parlés d’altres temes molt importats, com ara la violència que pateix la gent gran o l’envelliment actiu, per posar alguns exemples.

Sempre que arriben eleccions, tant locals com catalanes o europees, fem arribar als partits que s’hi presenten allò que en diem “la carta als Reis”: presentar a tots els candidats el mateix document amb les propostes que creiem que haurien d’incloure en els seus programes electorals. En aquest cas, hem acordat conjuntament amb altres associacions europees un manifest o unes peticions que siguin iguals per a tots els països i per a tots els partits que s’hi presenten. Això ho vam fer per primera vegada en les anteriors eleccions al Parlament Europeu i va ser possible consensuar tot un seguit de mesures que es van presentar de manera simultània a tots els partits. El document, que té el format de manifest, s’estructura en tres grans eixos: el primer planteja promoure la igualtat d’edat; el segon, fomentar la participació i l’envelliment actiu; i el tercer, garantir l’autonomia i el benestar. En termes generals, ens interessa que no només es parli de pensions o d’assistència, sinó també del dret que tenim a ser tractats igual que la resta de ciutadans. Un altre dels temes de què es parla en l’àmbit europeu és el dels sèniors, les persones que perden la feina una vegada han superat el llindar dels cinquanta anys i a les quals no se’ls valora prou l’experiència laboral i vital, un tema que és recurrent a molts països d’Europa. En aquest cas, una de les propostes que s’ha situat al damunt de la taula en aquesta plataforma europea ha estat anar cap a la creació d’un negoci propi, convertir-se en autònom que li permeti arribar fins a l’edat de la jubilació.

En el cas del primer eix, el que fa referència a promoure la igualtat d’edat, demanem que s’ampliï el marc jurídic que hi ha a la Unió Europea per edat o que s’abordin les formes de discriminació que pateixen les persones quan es barregen factors com ara com l’edat, el gènere o la discapacitat. També es demana que s’impulsin campanyes de sensibilització sobre l’edatisme a partir de campanyes educatives per rebutjar els estereotips sobre les persones grans. En el segon eix, que fa referència a l’envelliment actiu, una de les propostes que plantegem es refereix precisament a la necessitat de garantir una participació significativa de les persones grans en l’activitat política, l’accés igualitari a la cultura, la justícia, l’ocupació, l’aprenentatge permanent i la formació professional, també l’àmbit digital. També, garantir que les persones grans tinguin accés ple, assequible i igualitari als serveis i béns essencials i la promoció de la solidaritat intergeneracional. No ens cansarem de repetir que és essencial el treball intergeneracional per tal de combatre estereotips.

En aquest cas, destacaria la necessitat d’assegurar l’adequació de les pensions i els règims d’ingressos mínims de vellesa, evitant la seva erosió al llarg del temps; tenir accés a una sanitat i un habitatge adequats; i, finalment, protegir les persones grans de totes les formes d’abús i de violència, inclosos també els abusos financers, la manca d’atenció i assistència i l’aïllament.

Fonamentalment, són les mateixes. Quan parlem de maltractament cap a la gent gran, per exemple, és un problema que es dona a tot arreu, tot i que hi ha països en què se’n parla més o en què ja s’han començat a aplicar algunes mesures, i d’altres en què aquesta realitat potser està una mica més invisibilitzada. Quan parles de maltractament, el primer que et ve al cap és el de gènere. Però també cal tenir molt present que hi ha persones grans que estan essent maltractades, i no només en l’entorn familiar, sinó també en el residencial. Són històries invisibles que hem de donar a conèixer a la societat.