Putin i la simulació electoral

“No tolerarem cap més crítica a la nostra democràcia. La democràcia russa és la millor de totes!” Així és com un irat Dmitri Peskov, portaveu del Kremlin, defensava el sistema democràtic rus, enfront de les condemnes internes i externes rebudes per la mort d’Aleksei Navalni en una colònia penal a l’Àrtic. Unes paraules formulades el 6 de març en un acte públic a la ciutat de Sotxi, a la costa del mar Negre.

Peskov també es referia a aquells que han posat en dubte les garanties democràtiques de les eleccions presidencials que tindran lloc del 15 al 17 de març a la Federació Russa. Unes eleccions en què, a part de Vladímir Putin, les autoritats només hi han permès la participació de candidats de tres dels partits de l’oposició tolerada representats al Parlament rus: el Partit Comunista de la Federació Russa, l’ultranacionalista Partit Liberal-Demòcrata i el centrista Nova Gent. La resta de candidatures han estat prohibides a través de diferents procediments, inclosa la de l’opositor Borís Nadejdin, considerat un perill pel Kremlin perquè podia aglutinar el sentiment social contrari a la guerra a Ucraïna i fer visible el descontentament d’una part de la població.

Les eleccions seran, doncs, un tràmit, una formalitat, i tot està previst perquè el president Putin obtingui un suport d’entre el 70 i el 80%. La principal preocupació de les autoritats és la baixa participació i la creixent apatia, i per això per primera vegada s’ha ampliat el període de votació a tres dies. Segons el mitjà independent rus Meduza, enguany s’ha arribat fins al punt de pressionar els funcionaris, treballadors d’empreses públiques i d’empreses d’oligarques propers a Putin a portar familiars i amics a votar per l’actual president rus.

El Kremlin ha fet coincidir la votació amb el desè aniversari de l’annexió russa de la península de Crimea, el 18 de març del 2014, moment inicial de l’agressió militar contra la sobirania ucraïnesa, a fi de dotar-la d’un cert fervor patriòtic. Una fita històrica que va propiciar un repunt en la popularitat del líder rus, construïda també a còpia d’alimentar la idea del retorn de l’orgull de Rússia com a potència i d’un sentit de grandesa imperial.

La percepció social d’ordre i d’un cert progrés econòmic és l’altra pota que sosté la popularitat de Putin. El record d’uns anys noranta molt durs per a la majoria de la població russa encara pesa, marcats per una profunda crisi econòmica derivada de la caiguda de l’URSS i de les reformes d’un capitalisme salvatge que van ser aplicades. Aquella dècada va esfondrar el 40% del PIB i va sumir el país en el caos, la inestabilitat política i social i la violència. Per això, el contracte social no escrit del putinisme es basa en un suport passiu d’importants capes de la població envers el poder, que el dota d’una certa estabilitat, especialment els sectors de població més grans de 50 anys.

Els comicis russos es produeixen amb un escenari favorable als interessos de Rússia en la seva guerra amb Ucraïna, si més no en comparació amb un any enrere. Tot i les grans pèrdues humanes i materials assumides i la destrucció de prop del 25% de la flota russa del mar Negre, entre els cercles de poder i els mitjans oficials russos s’imposa un cert triomfalisme. Les forces russes han aconseguit reprendre la iniciativa gràcies a un creixent desequilibri de forces que els juga a favor. Als territoris ucraïnesos ocupats durant els darrers dos anys, aquestes eleccions són instrumentals per solidificar-hi el domini. A diferència dels territoris de la Federació Russa, als municipis de províncies ocupades com Zaporíjia o Kherson el vot fa dies que s’ha iniciat. Grups de funcionaris amb urnes van casa per casa, sovint acompanyats de soldats, per assegurar-se que tothom vota i coaccionar aquells que no ho vulguin fer. 

Enguany, el simulacre d’eleccions democràtiques es produeix en un context de repressió creixent i de tancament del sistema, una tendència accentuada des de l’inici de l’agressió a gran escala contra Ucraïna el 2022. En els darrers sis anys, a Rússia més de 116.000 persones han estat objecte de repressió judicial per haver criticat el poder establert o participat en manifestacions. Més de 13.000 persones han estat jutjades per haver-se oposat a la guerra. Al país hi ha 682 presoners polítics, una xifra que s’ha multiplicat per disset en relació amb els 40 del 2014, segons dades de la històrica organització pro drets humans i de denúncia de la repressió Memorial, prohibida al país a finals del 2021. El seu president, Oleg Orlov, de 70 anys, ha estat recentment condemnat a dos anys i onze mesos de presó pel crim de desprestigi a les forces armades russes. Les autoritats russes mantenen quaranta-un periodistes empresonats, incloent-hi disset als territoris ocupats a Ucraïna, segons la Federació Europea de Periodistes.

Les dues principals amenaces a l’estabilitat del sistema, Ievgeni Prigojin i Aleksei Navalni, han estat eliminades en el darrer any. Amb bona part de la dissidència política a l’exili i un teló de subjugació interna cada cop més espès, el moviment de les mares i dones dels combatents russos mobilitzats contràries a la guerra ha esdevingut el veritable elefant a l’habitació. Moltes d’elles formen part de la base social que fins ara havia donat suport al règim i representen una esquerda que podria anar a més.

La invasió d’Ucraïna també ha suposat un test d’estrès per a una altra de les potes de la legitimitat del sistema: l’economia. La posada en marxa d’un keynesianisme de guerra per reforçar els esforços bèl·lics podria començar a mostrar símptomes d’esgotament a mitjà termini. L’agressió militar contra el veí ucraïnès també ha accelerat el principal repte estructural que afronta Rússia, que no és cap altre que la demografia. Els combatents morts, la majoria menors de 35 anys, i els joves exiliats sumen centenars de milers de persones, fet que dificulta encara més un equilibri demogràfic ja de per si molt precari, necessari per dotar de continuïtat la lògica del sistema i per a la mateixa subsistència del país.       Les eleccions tenen lloc en plena fase històrica d’enduriment dels engranatges de la “democràcia sobirana” russa, conceptualitzada així per Vladislav Surkov, qui durant anys va ser un dels principals assessors i homes de confiança de Putin. En contraposició a la democràcia liberal occidental, la democràcia russa és definida segons aquests paràmetres com a il·liberal per naturalesa, amb una concepció de la nació russa com un tot unitari que opera sota la direcció d’un poder jeràrquic i centralitzat, personificat en la figura de la presidència.

Des d’una perspectiva històrica, des de la Segona Guerra Mundial els períodes de major hostilitat amb Occident han vingut acompanyats d’un reforç de l’autoritarisme i de la vertical de poder interna. Per això, el futur del règim rus està lligat al destí de la guerra a Ucraïna. Arran de la recomposició de les capacitats militar russes, la pilota és ara a la teulada occidental. També per això les eleccions més importants per a Rússia d’aquest 2024 són precisament les presidencials dels Estats Units. Un hipotètic triomf de Trump refermaria el pols autocràtic i aïllacionista als EUA, i un reforç de l’impuls del sistema global multipolar preconitzat per Rússia per la via de la seva versió nord-americana, el “Make America great again”. Una possibilitat amb conseqüències nefastes per a les expectatives ucraïneses de continuar defensant-se, i que ja ha situat els països europeus davant d’una cruïlla històrica. 

Amb uns resultats de les presidencials coneguts d’antuvi, la incògnita principal és saber si Putin esgotarà un mandat que duraria fins al 2030. I després, fins al 2036, si la salut li ho permet. Llavors tindria 84 anys. En quin moment posarà en marxa el traspàs de poders, com Ieltsin ho va fer amb ell a finals del 1999, és avui un misteri. Com també la identitat de la persona que pugui mantenir la lògica d’un sistema esdevingut tan dependent de la seva figura. En cas d’allargar la presidència fins al 2036, Putin haurà estat el segon mandatari rus que més anys haurà ocupat el poder en tota la història moderna i contemporània. Al davant tan sols hi tindrà el seu admirat Pere el Gran.