Reportatge
El sud global ja és aquí
L’economia i la demografia d’aquests països dominaran aviat l’escena planetària
Tot i tenir una estructura desigual, són més dinàmics que les nostres societats declinants i envellides
Concentren la major part de recursos estratègics com ara aigua, terra cultivable, minerals rars...
L’Alfredo Stein, bon amic i millor persona que va treballar molts anys a l’Agència Sueca de Desenvolupament Internacional (ASDI), fa poc em va dir que a Europa s’hi viu molt bé, però que –tal com la coneixem avui– no té futur, ja que el sud global l’anirà modelant progressivament.
L’Alfredo és una de les persones que més en sap, dels canvis socials, polítics i ambientals que ha experimentat el planeta durant els darrers cinquanta anys, i quan diu alguna cosa té bones raons per justificar-ho. En aquesta direcció, un dia, em va regalar l’anècdota que exposo a continuació. L’anècdota és que ell estava reunit en el Ministeri de Cooperació de Suècia discutint sobre les prioritats del govern suec en l’àmbit de l’ajuda internacional amb Àsia, i quan va preguntar com es podia ajudar al desenvolupament de l’Índia, un cap del ministeri li va dir: “No t’equivoquis... no és Suècia qui ha d’ajudar l’Índia, és al revés. La cooperació sueca només pretén accedir amistosament a un fabulós mercat. Avui l’Índia té mil quatre-cents milions d’habitants i pot ser un mercat extraordinari per a la tecnologia sueca i també un competidor implacable.”
Dit això, algú es preguntarà què és el sud global. Hi ha qui diu que és el nou terme (políticament correcte) per descriure el que abans es deia tercer món per anomenar els països pobres i amb uns nivells baixos de desenvolupament.
El concepte sud global –malgrat que es va fer servir per primer cop l’any 1969 per part de l’activista nord-americà Carl Preston Oglesby– sembla més actual i més positiu i, a dir veritat, fa poc que s’ha generalitzat i posat de moda. En el seu origen, aquest concepte volia mostrar, d’una banda, el domini del nord sobre el sud i, de l’altre, pretenia ser un mètode d’agrupació de països en funció de les seves característiques definitòries. Segons la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament (UNCTAD), el sud global comprèn en general Àfrica, l’Amèrica Llatina i el Carib, Àsia (excepte Israel, el Japó i Corea del Sud) i Oceania (excepte Austràlia i Nova Zelanda).
Si es consulta el terme “North and Global South” a la pàgina de Google en anglès apareix el següent contingut: “La majoria dels països del sud global s’identifiquen habitualment com a països amb un baix nivell de vida, que suposa tenir ingressos baixos, alts nivells de pobresa, altes taxes de creixement de la població, habitatges inadequats, oportunitats educatives limitades i deficiències en els sistemes de salut, entre d’altres qüestions.”
Estratègies de cooperació
I després d’aquesta definició, la pàgina exposa que, durant les darreres dècades, els països del sud global han començat a crear aliances i estratègies de cooperació entre ells, que és el que s’anomena les relacions internacionals sud-sud. Una de les iniciatives més visibles d’aquestes relacions és l’associació dels països anomenat BRICS (acrònim del Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica), que ara s’anomena BRICS+, ja que a partir del dia 1 de gener del 2024 s’hi van afegir Egipte, l’Iran, els Emirats Àrabs Units, l’Aràbia Saudita i Etiòpia. Cal exposar que els BRIC+, després d’aquesta ampliació, suposa el 37% del PIB mundial i el 46% de la població, a la vegada que té un control d’un enorme territori amb una gran quantitat de recursos naturals.
També s’exposa que, des del segle XXI, a mesura que els líders del sud global s’han anat coordinant, el domini polític dels països del nord ha anat minvant. No vull pas dir que els Estats Units o la Unió Europea no siguin determinants en la política internacional, però és obvi que des de començament del segle XXI van perdent cada vegada més pes relatiu. En aquesta direcció només cal tenir en compte que a mitjan segle XX aquests dos blocs controlaven quasi dues terceres parts del comerç mundial, i el que avui s’anomena sud global eren territoris que tot just lluitaven per la seva independència o maldaven per poder oferir una vida digna a una població extremadament empobrida.
Avui, però, quan parlem del sud global hem de pensar en els territoris que, d’una manera o altra, definiran el nostre futur.
Afirmo que el sud global definirà el nostre futur. Ho dic perquè les seves economies i la seva demografia dominaran aviat l’escena planetària, i també perquè no es pot pensar el món sense tenir en compte que “per dalt” (des de la riquesa) i “per baix” (des dels desheretats que cerquen un futur millor), el sud global acabarà condicionant la vida del nord. Això, per cert, no és ni bo ni dolent, és simplement la realitat.
Dic que el sud global dominarà “per dalt” perquè cada vegada els països del sud global són més eficients i ferotges a l’hora de competir en producció material, la capacitat d’impulsar el comerç, crear i innovar en tecnologia, i influir-nos en l’aspecte cultural i el religiós.
Això és així perquè els països del sud global, més enllà de tenir una estructura socioeconòmica molt desigual i estratificada (amb força rics, grans sectors de classes mitjanes i moltíssims pobres), té un dinamisme social, econòmic i cultural molt més intens que no pas les nostres societats declinants i envellides dels Estats Units o Europa.
El fet que a la Xina i a l’Índia hi visquin més de 140 milions d’habitants; a Indonèsia, 280; al Pakistan i Nigèria, 230; al Brasil, 205; a Bangladesh, 170, i a Mèxic, 130 milions, fan que tinguin unes economies d’escala impressionant i, amb la universalització de l’educació en aquests països, una capacitat creativa brutal. A la vegada que també cal recordar que pel que fa a volum de riquesa econòmica, la Xina és la segona potència mundial; l’Índia, la cinquena; el Brasil, la novena, i Mèxic, la dotzena, i van pujant en el rànquing.
En aquesta direcció, cal exposar que en el rànquing dels deu països amb més empreses transnacionals, la Xina és el capdavanter. Companyies com ara ICBC, TikTok, Huawei, Tencet, China Construction Bank estan presents a la nostra vida quotidiana. Però no només es tracta d’empreses xineses, també cal parlar de Cemex, Banco Itaú, Qatar Airways, Emirates Airways, Oderbrecht. Però a més d’això, s’ha de tenir en compte que la major part dels anomenats “recursos estratègics” del segle XXI estan concentrats al sud global. Em refereixo a l’aigua dolça, la producció d’aliments, la quantitat de terra cultivable, els recursos energètics, els minerals, la biodiversitat i cultius propis de la indústria farmacèutica i els minerals rars. Què vull dir amb tot l’escrit en aquest paràgraf? Que en un futur –més proper que llunyà– el centre econòmic, tecnològic i polític del món ja no passarà necessàriament pels Estats Units i, molt menys, per Europa. Això indica que la meca dels diners, el prestigi, el glamur i la tecnologia ja no serà monopoli exclusiu de Los Angeles, París, Londres, Milà, Miami o Nova York... Sinó que s’haurà de compartir amb Xangai, Riad, Abu Dhabi, Bombai, Shenzhen, Kuala Lumpur, Bangalore, Rio de Janeiro i Ciutat de Mèxic, entre d’altres grans ciutats del sud global.
Conflictes bèl·lics i estats fallits
Però no només és l’èxit econòmic del sud global el que fa trontollar els països d’Europa, també es reben els estralls dels seus fracassos econòmics i, sobretot, dels conflictes bèl·lics i estats fallits. Territoris com ara el Sahel, l’Àfrica Central i els Grans Llacs, Pròxim i Mitjà Orient o Líbia concentren una part molt important de la diàspora humana actual. Però les noves dinàmiques migratòries no es concentren només a les regions exposades, sinó que venen d’arreu i són mundials. En aquest sentit, tal com diu l’Organització Internacional de Migracions, “globalment el nombre estimat d’immigrants internacionals ha augmentat en les darreres cinc dècades. El total estimat de 281 milions de persones que vivien en un país diferent del seu país natal l’any 2020 és superior en 128 milions a la xifra del 1990 i triplica amb escreix la del 1970”. Això vol dir que els fluxos migratoris forçats s’han incrementat exponencialment, i que seguirà així.
Però aquesta diàspora, que ja fa temps ha tocat la porta de casa nostra, no és pas una mala notícia, sinó que és un fenomen social necessari per al sosteniment de la nostra economia i la solidesa demogràfica. A casa nostra, en l’aspecte econòmic, cal tenir en compte que tenim una estructura ocupacional molt vinculada al sector turístic i de serveis, a l’agroalimentari, la construcció, les cures i la logística, que són àmbits molt intensius en mà d’obra i que els locals, si poden, eviten per la duresa, remuneració i horaris de les feines. D’altra banda, respecte a la demografia, només cal veure les tendències de creixement a tot Europa per saber que el Vell Continent és, cada vegada més, un geriàtric. La piràmide demogràfica és una piràmide inversa (sembla un embut) i les taxes de fertilitat no arriben –ni de broma– a la taxa de reposició. El cas de Catalunya, cal dir-ho, és alarmant: és del 1,17, el tercer més baix del món, just a sobre de Taiwan i Corea del Sud. Així que, sense el reforç demogràfic que prové del sud global, difícilment el nord global pot sobreviure com a societat, tal com la tenim organitzada. Això sí, la nova (nostra) societat del futur serà molt diferent a la d’abans i no s’entendrà sense les aportacions que venen –des de dalt i de baix– del sud global.
Salvador Martí és catedràtic de ciència política de la Universitat de Girona
Un Consell de Seguretat anacrònic
R. G. AL’ordre internacional actual està basat en el resultat de la Segona Guerra Mundial, en què es van atorgar una sèrie de privilegis a les potències guanyadores. Els creadors de la Carta de les Nacions Unides van concebre que cinc països —la Xina, França, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) [que va ser succeïda el 1990 per la Federació Russa], el Regne Unit i els Estats Units, a causa del seu paper clau en l’establiment de l’ONU— continuarien exercint papers importants en el manteniment de la pau i la seguretat internacionals.
És per això que se’ls va concedir l’estatut especial d’estats membres permanents en el Consell de Seguretat de l’ONU, condició que duia acompanyada una prerrogativa coneguda com el “dret de vet”, de manera que si algun dels cinc membres permanents emet un vot negatiu en el Consell de Seguretat , format per quinze membres –els altres deu són rotatoris–, la resolució o decisió no seria aprovada.
Els cinc membres permanents han exercit el dret de vet en un moment o un altre per bloquejar decisions que els afecten directament, com les referides a la guerra d’Ucraïna en la Rússia actual, o bé si afecten aliats del país, com és el cas d’Israel, protegit sovint en el Consell de Seguretat pels Estats Units. Si un membre permanent no està totalment d’acord amb una resolució proposada, però no desitja emetre un veto, pot optar també per abstenir-se i permetre, d’aquesta manera, que la resolució sigui aprovada si obté el nombre necessari de nou vots favorables.
Una altra de les característiques de l’arquitectura del dret internacional aprovada després de la Segona Guerra Mundial és que tot el poder decisori recau en el Consell de Seguretat. Així, l’altre gran òrgan de les Nacions Unides, l’Assemblea General, que és el que representa millor els desitjos de la comunitat internacional, no té capacitat vinculant i les seves resolucions tenen un caràcter merament consultiu per més força simbòlica que puguin tenir. L’Assemblea ha aprovat, al llarg de la història, un gran nombre de resolucions de condemna a Israel per la seva actuació a Palestina i l’annexió il·legal –des del punt de vista de la normativa internacional–, però aquests textos no han passat mai de declaració de bones intencions i estirada d’orelles.
Molts agents crítics amb els sistema de presa de decisions del Consell de Seguretat, entre els quals hi ha els països en desenvolupament, asseguren que l’estructura de l’òrgan no reflecteix les realitats geopolítiques actuals. Potències regionals com el Brasil, Alemanya, l’Índia, el Japó, Nigèria i Sud-àfrica han mirat d’ampliar el Consell de Seguretat o assegurar seients permanents propis. Altres han demanat a França que cedeixi la seva plaça permanent a la Unió Europea arran del Brexit, especialment després que França i Alemanya van decidir compartir la presidència del Consell de Seguretat durant dos mesos el 2019. El 2021, el Regne Unit va anunciar el seu suport a Alemanya i a principis del 2023, la Xina, França i Alemanya van demanar dos seients permanents per a països de l’Àfrica.
Tot i aquests moviments, els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU no semblen disposats a renunciar als seus privilegis. De fet, una eventual solució de compromís que faci que es reflecteixi millor l’equilibri real del poder del món actual és, a hores d’ara, molt llunyana. Després d’uns anys en què semblava que les potències occidentals havien acostat posicions amb Rússia, que va ser convidada, fins i tot, a formar part del G-8, la tibantor actual arran de la invasió d’Ucraïna no fa pensar en cap nou escenari d’acord. Tampoc passen per un bon moment les relacions entre els EUA i els seus aliats amb la Xina.