L’alcalde que va sobreviure a tots els temporals

Era la nit del 31 de gener a l’1 de febrer del 1911. Els pescadors de la Barceloneta, confiats pel bon temps aparent, van sortir a feinejar, però un temporal inesperat més propi de la primavera els va sorprendre a alta mar i almenys 26 dels quals no van tornar. Algunes fonts eleven la xifra a 34. A Catalunya es calcula que hi van morir 56 pescadors. Del Maresme fins a Sagunt, uns 200. Entre els quals, hi havia el pare i els quatre germans grans d’Hilari Salvadó, que aquella matinada no va seguir el pare perquè no es trobava bé. Tenia onze anys.

Va ser la tempestat més mortífera de l’època. “El salvament marítim era irrisori, el port de Barcelona no estava preparat per si hi havia una catàstrofe d’aquestes característiques, les barques eren de vela llatina”, enumera l’historiador Pau Vinyes, biògraf de Salvadó. Aquell trauma col·lectiu va generar una onada de solidaritat popular, amb campanyes d’ajuda als damnificats. Els diaris El Poble Català –afí a la Unió Federal Nacionalista Republicana– i El Diluvio són els que se’n van fer més ressò. La Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona va tramitar els ajuts a les famílies. “El pare de l’Hilari encara devia diners d’una de les barques, en tenia dues, la Machicha i la Pelayo, i van anar com voltors a intentar treure l’ajuda a la mare, que tenia a càrrec dues filles, l’Hilari i la germana del pare, cega”, contextualitza Vinyes.

Tot Història Associació Cultural i el Taller d’Història de la Barceloneta organitzen a partir del 4 d’abril l’exposició La nit terrible a la Casa de la Barceloneta 1761 sobre la maltempsada, que va engolir almenys deu embarcacions a Barcelona, dues a Badalona, dues a Vilassar de Mar, quatre a Mataró, dues a Caldetes, dues a Sant Pol de Mar i tres a Calella.

El temporal de la Candelera, com es coneix la catàstrofe del 1911, va canviar el destí d’un jove Salvadó que estava predestinat a ser pescador. El petit Hilari va acabar sent alcalde de Barcelona, el darrer de la República i el darrer d’ERC. La mare li va fer jurar que no es dedicaria a la pesca i va iniciar estudis de comptabilitat. Es va involucrar amb entitats del barri, amb la Cooperativa La Fraternitat (actualment, Biblioteca Barceloneta), el Centre Excursionista Minerva, l’Ateneu Pi i Margall i Estat Català.

Enguany es compleixen 125 anys del seu naixement. La implicació en política no li arriba fins als comicis espanyols del 19 de novembre del 1933, quan va a les llistes d’ERC, que en aquell moment havia viscut una escissió, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerres, amb Joan Lluhí o Josep Tarradellas –el 1936 tornaran a confluir amb ERC–. “Si no hi hagués hagut aquesta escissió, segurament Salvadó hauria sortit elegit diputat a les Corts”, observa l’historiador. Després de les primeres i úniques eleccions municipals convocades per la Generalitat, el 14 de gener del 1934, entra a l’Ajuntament. Pels Fets d’Octubre –dels quals enguany es compleixen 90 anys–, Salvadó i els companys de consistori són detinguts i empresonats al vaixell Uruguay i no són alliberats fins al 23 de febrer de l’any següent (el president de la Generalitat encara estarà a la presó fins al 1936). Quan surten, reorganitzen ERC amb Carles Pi i Sunyer.

Amb les eleccions del febrer del 1936, que guanya el Front d’Esquerres a Catalunya i el Front Popular a l’Estat, els presos polítics són amnistiats i Salvadó torna a ser regidor. Però encara ha de venir la guerra. Quan esclata la contesa, és la mà dreta de l’alcalde Pi i Sunyer. Després dels Fets de Maig del 1937, Lluís Companys remodela el govern de la Generalitat i s’endú Pi i Sunyer com a conseller de Cultura. És llavors quan Salvadó accedeix a l’alcaldia, que va ocupar del 16 de juliol del 1937 al 26 de gener del 1939.

És l’alcalde que va gestionar el temporal de bombes. Li va tocar la pitjor part de la guerra, un naufragi, aquest, que no va poder esquivar. El gener del 1939 marxa a l’exili pel coll d’Ares amb passaport diplomàtic. S’estarà a Besiers amb una família descendent de catalans que s’hi havia establert per la verema a principis de segle. Al tombant dels anys seixanta torna a Barcelona i s’instal·la al carrer de la Diputació, a tocar de Bailèn, fins que l’agost del 1965 se’n va a Montpeller a veure la germana, que encara vivia a l’exili, i té un accident. Una moto envesteix el cotxe en què viatja. El porten a l’hospital, però demana que el traslladin a Barcelona, on mor al cap de sis mesos, el 20 de febrer del 1966.

Hoja del Lunes va esquivar la censura i va publicar una esquela en què es deia que havia mort l’exalcalde de Barcelona, però l’endemà cap altre diari va fer referència al càrrec. A partir d’aquí, comença un llarg oblit fins que els veïns de la Barceloneta; ERC, a través de Josep-Lluís Carod-Rovira, i l’exsecretària de Salvadó Enriqueta Gallinat, promouen la recuperació de la seva figura. El desembre del 1997 s’inaugura una placa a la seva casa natal, al carrer dels Pescadors, 82, i l’any següent se li dedica una plaça al barri. Vinyes va fer-ne la biografia per a la Fundació Irla el 2017. L’historiador va rebre un correu d’una poetessa de Saragossa que li venia, per massa diners, cartes de Salvadó enviades a la seva fillastra des de Besiers. Ara Vinyes mira de fer un documental i un còmic sobre Salvadó per arribar als més joves.

“Hilari Salvadó mai va renunciar a res. Va ser republicà i catalanista sense demanar permís a ningú, però per sobre de tot va ser un alcalde que es va comprometre amb la ciutat i va saber superar diferències amb la resta d’aliats en un context duríssim”, reivindica la presidenta del grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, Elisenda Alamany. “Parlar de Salvadó també és parlar del seu barri, de la Barceloneta. Un barri que amaga entre els seus carrers l’essència del que ha estat Barcelona durant anys. Antic barri de pescadors, de gent humil, de cooperativisme i republicanisme, d’una ciutat feta des de baix. El millor homenatge que podem fer a un fill de la Barceloneta és prometre que aquest barri no l’esborraran, que seguirà sent un barri amb futur”, hi afegeix.

Li deien Lari, l’alcalde que va sobreviure a tots els temporals.