Josep Campmajó és un altre dels onze investigats en la instrucció del cas Tsunami que ha optat per l’exili després que a l’Audiencia Nacional el jutge Manuel García-Castellón hagi encarrilat la causa cap a les acusacions de terrorisme. Petit empresari i gran activista gironí, en els fitxers policials pesa força l’amistat amb l’expresident Carles Puigdemont i s’ha refugiat a Suïssa, on ha hagut d’aparcar la feina però des d’on no renuncia a continuar exercint l’activisme. Ens atén acabada una reunió telemàtica amb l’Ateneu Santnarcisenc per parlar de la 19a edició dels premis literaris que atorgaran al juny, però també es manté actiu en tertúlies radiofòniques o la plataforma Girona Futur.
Quan va decidir marxar?
Ja porto a Suïssa 22 setmanes. Des d’abans de Nadal. Diversos amics m’hi van acompanyar en cotxe i, malgrat tot, aquestes setmanes llargues m’han anat bé per continuar fent feina, en un ambient molt més sa.
Per què a Suïssa?
Perquè és un estat que ofereix garanties per preservar els drets a les llibertats d’expressió o de moviments, res a veure amb el que estava patint a Catalunya. No ho interpreto com a fugir de la justícia espanyola, sinó anar allà on la justícia protegeix realment.
Però què l’empeny, a prendre la decisió?
L’increment descarat d’agents vigilant-me, a mi i al meu entorn. A la cafeteria on habitualment anava a esmorzar als matins, fins i tot els cambrers m’advertien que tornaven a rondar per allà. I preparant un llibre, visitant domicilis, la meva companya va acabar-se encarant amb un home que ens feia fotografies. Va marxar sense donar cap més explicació. Però era una situació similar a la que estaven patint altres encausats.
No pot saber si era seguiment policial, parapolicial o bé d’algú per lliure.
Oficialment, no en sabem gaire. Però veiem el que s’ha filtrat a determinada premsa: especulacions d’una suposada investigació policial, incongruències i errors... Se’ls en refot: no busquen la veritat, sinó que se la fabriquen a conveniència. I això encara és més greu que fabricar mentides, publicant intimitats i adreces a l’abast de qualsevol boig des d’un Estat d’on van sortir els GAL. Allò, segur, va ser molt més greu que el que m’ha passat a mi, perquè hi va haver morts que vinculaven amb ETA. Però no perdo de vista que a nosaltres, ara, també ens consideren terroristes.
Per què han decidit fer-ho públic aquesta setmana?
Es pot interpretar que ha estat arran de la instrucció del jutge de demanar adreces i localitzar-nos, però és una mera coincidència. De fet, penso que aquest moviment forma part de l’estratègia de García-Castellón per afegir pressió sobre Carles Puigdemont i Rubén Wagensberg a mesura que s’acosta la data de les eleccions al Parlament. Nosaltres veiem que estem en un moment cada cop més crític i volem denunciar la intromissió judicial en l’acció política. Són exilis voluntaris per fer evident que s’estan vulnerant drets personals i poder passar al contraatac.
Tenen una estratègia coordinada?
Cadascú s’ha buscat la seva sortida. Estem en contacte i hem rebut suport de gent que ja estava aquí, o bé dels que han anat arribant. Però mantenim distància entre nosaltres i en les decisions que anem prenent pesa molt el criteri personal de cadascú. No som una organització, encara que estem en contacte amb entitats que defensen els drets humans i civils, i volem emprendre accions. En el meu cas, per exemple, el grup de suport m’ha animat a fer el pas de fer-ho públic.
Què farà el seu grup de suport?
Vagi per endavant que la denominació de Grup de Suport Josep Campmajó m’incomoda; no tinc gens de ganes de ser el protagonista. Però ho entenc i l’accepto amb la condició que les accions que facin serveixin per a la meva defensa, per a la de la resta i per a totes les repressions futures que puguin venir. Treballaran en funció del que es vagi cursant des de l’Audiencia Nacional, però una de les primeres iniciatives, per desgràcia, serà haver de recuperar els dilluns reivindicatius de Girona Vota a la plaça del Vi [que s’havien deixat de fer al setembre del 2022 per reclamar la fi de la repressió i de l’exili, després de 258 concentracions].
Seran setmanals?
Potser no caldria cada setmana, però és la resposta natural de l’entorn en què jo em movia, i una manera de recollir suports, que també s’està fent, i ja s’hi han sumat persones com ara Lluís Llach o Aurora Madaula, i també fons, on ja s’han implicat diversos Consells Locals de la República. Passarem de la defensa dels encausats, com a col·lectiu genèric encara amb unes 500 persones represaliades, a visibilitzar el que ja anomenem com a segon petit exili.
La llei d’amnistia els acaba deixant fora?
La llei teòricament hauria de facilitar el retorn, o segons com, alleugerir pressions individuals. Però no resol el problema de fons. És una excepció per al referèndum de 2017. I veient el que està passant, s’aprovi la llei que s’aprovi, tapant tres forats, pots trobar-te qualsevol jutge amb un trepant obrint-ne un altre. És com allò de Groucho Marx, que si no agraden els seus principis, en té uns altres; o de la mentida de Goebbels que repetida mil cops es fa veritat. Penso que si Puigdemont no hagués estat clau perquè el PSOE governi Espanya, o si no encapçalés una llista a les eleccions del 12-M, segurament la causa de Tsunami estaria oblidada.
Puigdemont i Wagensberg han estat citats a declarar per videoconferència pel cas al Suprem. Vostè ho faria des de Suïssa davant l’Audiencia Nacional?
No crec que aquest tribunal tingui cap dret a jutjar per terrorisme cap independentista que no hagi comès cap acte terrorista. Per tant, no hauria d’explicar ni defensar absolutament res davant del jutge. És per això, també, que he pres l’opció de l’exili: si un tribunal europeu, amb garanties, em pot assegurar justícia imparcial i preservar els meus drets. No tinc res a declarar davant García-Castellón a l’Audiencia Nacional.
Com li ha afectat tot això a la seva vida personal?
He hagut d’aturar projectes que tenia en marxa, i fer saber als interessats per tercers què havia passat. I a banda d’apurar estalvis, cal l’ajuda d’amics i del que pugui fer el grup de suport. Tot plegat és un trasbals que afecta a la meva reputació, potser per demanar un crèdit al banc o per agafar un vol amb normalitat, si cerquen a Google i els apareix que m’han jutjat per terrorisme. Però també psicològicament. Des que em van detenir el primer cop pel cas Volhov, dormo malament i qualsevol soroll a la nit em fa pensar que tornarà a entrar la policia. Ara, a Suïssa, ja no he de mirar enrere pel carrer per veure si em segueix algú. I si m’hi trobés, que em segueixen, almenys ho podria denunciar.
Quan preveu poder tornar?
No sé, francament, quan podré tornar. Els més optimistes em diuen que al juny, o al juliol, si la llei està vigent, podria. Però compto com a mínim fins a l’any vinent, si no passa cap altra cosa imprevista. Fa un mes, ni comptàvem amb eleccions catalanes, i ni tan sols Puigdemont hauria comptat amb ser-hi candidat. I tampoc sabem si Sánchez aguantarà d’aquí a uns mesos, ni si la llei d’amnistia serà vigent.