El dilema de l’ANC
La consulta del 16 de març entre els socis de l’Assemblea ha aparcat la presentació d’una llista cívica
Malgrat tot, el debat al voltant del paper que ha de jugar l’entitat en el futur continua ben obert
El 16 de març passat, els 7.599 socis de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) que van participar en la consulta convocada per la direcció van rebutjar la proposta de presentar una llista cívica a les eleccions que s’han de celebrar el proper 12 de maig. 3.660 socis (un 48,16%) van votar-hi a favor, 3.758 (un 49,45%) van fer-ho en contra, mentre que 181 (un 2,38) van votar en blanc. Quan es van donar a conèixer els resultats, la presidenta de l’entitat, Dolors Feliu, que havia apostat obertament per la llista cívica, va voler destacar que la diferència entre el sí i el no havia estat “mínima”, de noranta-vuit vots; i va afegir que aquest resultat tan ajustat calia interpretar-lo com un “no, per ara”. Pocs dies després, la presidenta va anunciar, en una entrevista a Vilaweb, que no es presentaria a la reelecció perquè no tenia forces per continuar al capdavant de l’Assemblea.
El debat al voltant de la llista cívica ha sacsejat profundament l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i ha provocat una divisió entre els qui defensen que cal continuar pressionant els partits independentistes tal com s’ha fet des del 2012, quan es va fundar l’entitat; i els qui aposten per competir-hi en les institucions davant la paràlisi del Procés. El debat, com tots els que s’han produït a l’Assemblea, ha estat viu, a cor obert. Els primers van donar a conèixer un manifest en què denunciaven que la llista vulnerava els estatuts i posava en risc la transversalitat de l’entitat. També demanaven “nous i bons líders”. Els segons, comandats per la direcció, defensen que cal fer el salt al Parlament per tal de sortir de la paràlisi actual, en la qual no es produeixen avenços significatius en el camí cap a la independència.
Els problemes ja venen de temps enrere. Natàlia Esteve, que havia estat vicepresidenta de l’entitat, reconeix que “des del 2017 ha estat tot un repte per a l’ANC realitzar pressió política per tal d’aconseguir avançar cap a la independència”. Fins aleshores, els objectius estaven molt clars i eren compartits per tothom; però des de l’endemà de l’1-O, el conjunt de l’independentisme ha viscut un període d’enfrontament permanent, sense capacitat per concretar un full de ruta compartit..
El resultat de la consulta
La consulta, molt condicionada per la immediatesa de les eleccions, ha deixat un resultat molt ajustat, de menys de 100 vots entre una opció i una altra; i no ha bandejat del tot el debat sobre la llista cívica, ni tampoc el que fa referència al paper que ha de jugar l’entitat en una etapa com l’actual, en què el principal objectiu per al qual es va crear l’entitat no sembla tan a tocar i en què els principals partits independentistes tampoc es posen d’acord amb un full de ruta compartit, i negocien en paral·lel amb el govern de l’Estat. David Fernàndez, exvicepresident de l’entitat, coincideix amb Dolors Feliu en el fet que el resultat va ser un “per ara no”, i afegeix que “l’ANC ha estat valenta, com sempre, fent una proposta que va al moll de l’os del problema que impedeix avançar cap a la independència: la casta autonomista, indepe de boquilla i eternament independentista que fa tot el contrari del que diu i proclama que farà per assolir la independència (...). Només el temps i els esdeveniments diran si la proposta de la llista cívica és encara vigent i si haver-la proposat reforça o no”.
Hom coincideix, però, que la consulta no ha comportat un desgast per a l’entitat, sinó més aviat al contrari. Dolors Marín, que va ser la primera presidenta, considera que l’entitat surt “revitalitzada” de la consulta; i fins i tot indica que “comença a refer-se de la desfeta del 2017”. Una diagnosi que coincideix plenament amb la de Natàlia Esteve, que havia estat vicepresidenta de l’entitat, i que veu l’Assemblea “clarament reforçada”; i, a més a més, considera que “la presidenta, la Dolors Feliu, va ser molt valenta entomant la proposta, donant-li forma i sotmetent-la a votació. Va complir amb el mandat de les bases”. Esteve considera: “No ens podem fustigar per fer propostes que no prosperin, ni ens convé evitar fer propostes noves i arriscades. Cal fer-les. Ara ja hem vist que, encara que no prosperin, no només no s’acaba el món sinó que ajuden a revifar el moviment i l’entitat.”
El dilema del futur
“Sense Assemble o sense una Assemblea independent no hi haurà procés d’independència.” David Fernàndez , vicepresident entre el 2020 i el 2022, es mostra així de taxatiu. Tothom està d’acord que l’Assemblea ha de tenir un paper cabdal en el procés cap a la independència; però hi ha molt menys acord a l’hora de definir quin ha de ser. El mateix Fernàndez remarca que “el seu paper ja no serà ser transversal i aglutinar sigles de partits i entitats, sinó ser transversal i aglutinar independentistes individuals”. I justifica aquesta opinió amb el que ha passat des de la seva fundació fins avui: “La societat i el món independentista ha patit i madurat, i això arribarà a l’ANC, si no ho ha fet ja. Les propostes bonistes o ridícules ja no hi tenen cabuda. La meva recomanació és rearmar ideològicament l’ANC amb missatges clars i iniciatives de mobilització, als carrers i a les institucions. La gent és adulta i vol ser tractada com a tal. Pensar que l’ANC ha de ser una crossa dels tacticismes dels partits i que només sortint al carrer serem independents seria un error monumental per al país. Això ja no incomoda ningú, i menys encara els partits autonomistes. És exactament el que voldrien que passés.”
Natàlia Esteve, per la seva banda, creu que el futur passa per recuperar el full de ruta de la llista cívica o reconvertir directament l’Assemblea en un partit polític: “Podria ser necessari reavaluar la proposta concreta de llista cívica que es va sotmetre a votació i potser replantejar-se’n la composició, la manera d’escollir els seus integrants, els objectius –que podrien ser més amplis, realistes i pensats més de cara al mitjà o al llarg termini–, etc. O, qui ho sap, potser arribem a la conclusió que la proposta no era prou ambiciosa i potser cal posar tota la carn a la graella i convertir l’ANC en un partit polític. L’ANC és un lobby, i si no pot exercir pressió de manera efectiva, ens haurem de reinventar per poder-la exercir. Si no és possible frenar la sagnia d’independentistes perquè, siguem realistes, hi ha independentistes que ara mateix no votarien independència perquè els fan por i vergonya els lideratges polítics que tenim. Doncs caldrà donar una alternativa no personalista i que comporti una veritable regeneració política.” En tot cas, defensa que cal “explorar totes les opcions sense apriorismes”.
Miquel Sellarès, que es va definir en contra de la llista cívica, reclama un debat en profunditat sobre el paper de l’Assemblea una vegada superat el parèntesi electoral: “El que necessita l’Assemblea és una gran regeneració interna i replantejar-se quins són els objectius; i això s’ha de fer després de les eleccions.” En tot cas, caldrà comprovar quin escenari deixa la cita del 12 de maig per resoldre el dilema en què es torba immersa l’Assemblea i, de fet, el conjunt de l’independentisme.
El funcionament intern
En allò que fa referència al funcionament intern de l’entitat, que ha generat un intens debat en els darrers mesos, les persones amb qui hem parlat mantenen criteris molt diversos. Dolors Marín, que va ser la primera presidenta, creu que caldria “fer palpable la força i fer notar el batec de les assemblees locals i les especialitzades” i que cal assegurar que les persones que entrin al secretariat nacional o a la comissió permanent “es limiten a representar i no a suplantar, a informar i no a desinformar”. Natàlia Esteve, per la seva banda, tampoc és partidària de massa canvis i creu que el funcionament de l’Assemblea hauria de canviar “el mínim possible”. I ho argumenta d’aquesta forma: “Els equilibris són complicats, però és això precisament el que permet la transversalitat i la independència de l’ANC perquè la fa incontrolable (...). En la meva experiència, aquelles entitats polítiques i socials tan eficients i tan endreçades, no només són més controlables pels partits, sinó que, de fet, estan controlades i ho continuaran estant si no modifiquen els seus estatuts, i, en particular, els mecanismes de participació dels socis.” Esteve també adverteix sobre la possibilitat que es produeixin “intents de reforma per part d’algun sector amb la finalitat de controlar l’Assemblea”. El que té clar tothom és que l’entitat ha de continuar sent el veritable motor cap a la independència.
