Política

La deriva autoritària del cap del Kremlin

El nacionalisme nostàlgic de Vladímir Putin es transforma en una política neoimperialista

El president rus, Vladímir Putin, està desenvolupant un nacionalisme nostàlgic de consum intern cap a una confrontació sistemàtica amb Occident.

Que Putin, en la seva lluita per sotmetre política i economia nacionals al dirigisme radical del Kremlin, recorregués a un orgull nacional fonamentat en l'enyorança del poder de la Unió Soviètica no agradava, però tampoc inquietava perquè els seus objectius i efectes van ser en un principi estrictament nacionals, instruments en la conquesta del poder. No obstant això, des del febrer el panorama ha fet un gir radical. En la Conferència de Munic de Ciència Militar, Putin va fer un discurs tan dur com intransigent amb la política defensiva dels Estats Units i l'OTAN. Era un discurs que els dirigents durs de l'URSS dels 70 o 80 haurien pogut firmar sense cap problema.

Beneficis del gas i del petroli
Però amb les arques plenes pels alts preus del gas natural i del petroli, Putin ha passat de l'orgull a una clara oposició a Occident. Això s'ha fet palès en la lluita amb Washington per la instal·lació de sistemes antimíssils a Europa, en el bloqueig sistemàtic de fórmules de pau per a Kosovo, en la denúncia dels tractats antiarmamentistes, en la instal·lació de nous sistemes antimíssils o en les retallades de subministrament energètic a països de la UE o orientats econòmicament envers ella. I ara Putin rebutja el candidat francès per a la presidència del Fons Monetari Internacional -Dominique Strauss-Khan- i proposa l'economista txec Josef Tosovsky.
Aquesta iniciativa és significativa perquè fins ara Rússia s'havia limitat a ser comparsa en l'FMI i l'oposició a Sarkozy sembla un gest hostil contra París pel seu acostament a la Casa Blanca en la política internacional.

El fet greu no és que a Putin -exagent secret de l'URSS- li pugui satisfer l'hostilitat cap a Occident per nostàlgia, sinó que en gran mesura aquesta línia política correspon al que es podria anomenar la "lògica històrica" de les dimensions nacionals: des de la geografia, l'economia nacional, la mobilització ideològica i la cultura. Aquesta "lògica històrica" imposa que un Estat decisiu en matèria internacional és arrossegat a la força a ser protagonista principal al món. Naturalment, abans que per la "lògica històrica", les línies directrius del Kremlin estan guiades pel possibilisme, la real politik que ja va imperar en l'última fase de l'URSS. I la primera realitat a què es va haver d'avenir Putin en arribar al poder va ser que Rússia havia evolucionat massa poc econòmicament i administrativa des de la caiguda del comunisme com per plantejar un sistema democràticament impecable.

El país havia heretat de la dictadura màfies tan poderoses que disputaven al govern central competències de poder fàctic i econòmic. La corrupció no va trigar a crear estructures en què s'aliaven sindicats del crim i oligarquies econòmiques sorgides de les privatitzacions de béns estatals durant els governs de Ieltsin.

Putin no va dubtar a aliar-se amb unes i combatre les altres per refer un poder estatal gairebé totalitari amb què dirigir el país. També va usar la justícia i els serveis paraestatals a l'estil estalinista per controlar l'evolució de la societat civil perquè no frustrés el seu dirigisme autoritari en l'economia.

Fins aquest any la política exterior de Putin va ser passiva, conscient que no podia tenir grans ambicions. Practicava la no-confrontació amb Occident. Però dos fets aliens a la gestió de Putin han posat Rússia en un primer pla internacional. Un, l'afebliment polític i militar dels EUA pels errors de Bush a l'Iraq i l'Afganistan. Aquesta feblesa és passatgera però tan acusada que Moscou es permet parlar quasi d'igual a igual amb Occident i defensar totes les esferes d'interès a què creu tenir dret, des de l'statu quo militar mundial fins a les autonomies regionals als Balcans i l'Àsia Central. L'altre és la falta d'entesa política dels EUA amb els occidentals.

El protagonisme de Rússia, però, no depèn dels seus míssils ni del seu exèrcit, sinó del realisme econòmic de Putin. La Rússia d'avui, com l'URSS comunista, pateix feblesa estructural i viu d'uns pocs sectors industrials i dels seus molts recursos naturals. Però li falta una densitat d'estructures fabrils que li donin l'estabilitat de què gaudeixen les nacions més industrialitzades. Va ser aquesta consciència d'inferioritat estructural davant el món industrial la que va determinar el Politburó comunista de Gorbatxov -i Ieltsin- a desenvolupar una política de coexistència activa amb el món industrial.

El risc és que el Kremlin de Putin caigui en l'error estalinista de canalitzar tots els ingressos de l'Estat cap a una indústria de guerra i abandoni els esforços d'industrialització. Els ingressos russos per l'exportació de gas natural i petroli no només són molt més grans que els que va arribar a tenir mai l'URSS, sinó que per la conjuntura econòmica mundial, amb una demanda insaciable de recursos energètics, Rússia gaudeix gairebé de les prerrogatives d'un monopolista.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.