Armènia i l’imperatiu de la memòria
La recent tragèdia de l’Alt Karabakh retorna els armenis a un dels episodis més foscos de la seva història
El “gran crim” del 1915-1923 va segar més d’un milió i mig de vides a les acaballes de l’imperi otomà
L’actual augment al món d’accions genocides il·lustra el col·lapse del sistema de dret internacional
Si la falta de justícia present és a l’arrel de la impunitat de l’avenir, l’oblit és garantia de crims futurs
A la neteja ètnica a l’Alt Karabakh, s’hi afegeix una política d’erradicació del llegat històric i cultural
En la seva cèlebre obra El règim de l’eix a l’Europa ocupada, publicada l’any 1944, el jurista Rafael Lemkin encunyà el terme genocidi, combinant genos (en grec, ‘llinatge’ o ‘poble’) i cidi (en llatí, ‘matar’). Nascut a principis del segle en una família polonesa jueva a la regió ucraïnesa occidental de la Galítzia, llavors sota domini de l’imperi austrohongarès, des del seu exili als Estats Units Lemkin prengué plena consciència dels horrors de l’extermini que l’Alemanya nazi i els seus aliats duien a terme contra la població jueva al continent europeu.
En cercar una expressió que copsés el significat i alhora servís per descriure la magnitud de les accions barbàriques que el nazifeixisme perpetrava arreu d’Europa, definí genocidi com un pla coordinat de diferents accions concebudes a fi de destruir les bases fonamentals de la vida dels grups nacionals, i així aniquilar-los. Lemkin enumerà les variants, des de la desintegració de les institucions polítiques i socials, la llengua, els sentiments nacionals, la religió i l’existència econòmica de grups nacionals, fins a la destrucció de la seguretat personal, la llibertat, la salut, la dignitat i fins i tot les vides de les persones que pertanyen a aquests grups.
Poc després de ser concebut, el terme genocidi fou emprat en els judicis de Nuremberg (1945-1946) per descriure el destí que van viure els jueus, així com altres pobles, a mans dels nazis. Dos anys després, el desembre del 1948, s’aprovava la Convenció de les Nacions Unides per a la Prevenció i Sanció del Delicte de Genocidi, un dels pilars fonamentals d’un ordre legal internacional post Segona Guerra Mundial que ja llavors s’endinsava en l’incert terreny que dictava la guerra freda.
En les idees de Lemkin, hi havien tingut un fort impacte les massacres contra els armenis comeses tres dècades enrere per les autoritats turques, a les acaballes d’un imperi otomà immers en un llarg declivi sistèmic, i sacsejat pels efectes de la Primera Guerra Mundial. El “gran crim”, com n’hi diuen els armenis des de llavors, havia segat la vida de més d’un milió i mig de persones entre el 1915 i el 1923. Es tractava de l’acte final d’una escalada d’odi que havia començat a covar-se durant les darreres dècades del segle XIX i que havia viscut les seves primeres sagnants manifestacions durant les matances hamidianes del 1894-1896 que van posar fi a la vida de més de 200.000 armenis, i durant els pogroms de Hadama el 1909, on entre 20.000 i 30.000 foren brutalment assassinats.
Tal com revelen múltiples evidències documentals i testimonis, la barbàrie que s’inicià la nit del 24 d’abril del 1915 fou fruit d’una operació sistemàtica i planificada pel govern dels coneguts com a Joves Turcs per exterminar la població armènia a l’Anatòlia, considerada, igual que grecs i assiris, una amenaça interna i un entrebanc per a la política d’assimilació i de turquificació nacional. El nivells de salvatgisme i brutalitat desplegats foren despietats. A les deportacions forçoses de centenars de milers d’armenis cap al territori de Síria, s’hi afegien execucions sumàries, treballs forçats, tortures i mutilacions. Desenes de milers de dones i nenes van ser sotmeses a actes de violència, incloses violacions, i moltes van ser segrestades i venudes com a esclaves. Municipis sencers van ser enderrocats, i bona part del patrimoni històric heretat d’una presència armènia mil·lenària al territori, destruït. Una barbàrie reblada per una campanya d’odi i de deshumanització envers els armenis, titllats de traïdors i enemics de l’Estat, atiant les passions més baixes per justificar les atrocitats comeses per les autoritats, i per animar la població a participar-hi.
Menys de 30 anys després, el llegat d’impunitat i d’oblit que van deixar aquests crims va fer que Adolf Hitler hi recorregués per justificar la invasió i destrucció de Polònia en el seu discurs davant d’oficials de la Wehrmacht a finals d’agost del 1939, fent servir la cèlebre i perversa expressió “qui recorda avui el genocidi dels armenis?”.
Avui, més d’un segle després d’un dels capítols més foscos de la història contemporània, les autoritats turques continuen negant la condició de genocidi a uns fets que al seu moment tenyiren de sang les bases sobre les quals Mustafa Kemal Atatürk fundà la República de Turquia. Durant anys, les pressions diplomàtiques turques han aconseguit que només siguin 34 els països que fins ara han reconegut el genocidi armeni com a tal. Entre els quals, no hi figura l’Estat espanyol, tot i les diverses mocions presentades per part de forces nacionalistes i independentistes al Congrés dels Diputats, a diferència del Parlament de Catalunya, que el reconegué l’any 2010.
Ecos del passat i tragèdia present
Per primera vegada en dècades, enguany el genocidi armeni no ha estat commemorat a la regió de l’Alt Karabakh, coneguda històricament també com a Artsakh. La comunitat armènia formada per 120.000 persones que fins fa uns mesos l’habitava, amb unes arrels que es remunten a més de disset segles enrere, ha viscut recentment un destí que retrotrau al dels seus compatriotes de l’Anatòlia.
L’ofensiva militar de l’Azerbaidjan el 19 i 20 de setembre del 2023, sumada als efectes de la seva victòria en la guerra lliurada pel control d’aquella regió la tardor del 2020, va provocar un èxode massiu de la població armènia en qüestió de pocs dies, atiada per les amenaces i els discursos deshumanitzadors de les autoritats azerbaidjaneses, i per la violència contra la població civil armènia portada a terme durant els darrers anys.
A aquesta neteja ètnica, s’hi ha afegit des de llavors una política sistemàtica d’erradicació del llegat armeni. Nombrosos elements de patrimoni arquitectònic i monumental han estat destruïts i diversos cementiris, vandalitzats. Pobles sencers han estat esborrats del mapa, mentre les autoritats construeixen a correcuita nous barris i promocions urbanístiques per facilitar l’arribada i assentament de ciutadans azerbaidjanesos, alguns dels quals descendents d’exiliats de la guerra del 1991-1994.
Aquest nou genocidi té també un vessant cultural i religiós, i les autoritats azerbaidjaneses neguen la condició de temples armenis a monestirs i esglésies cristians, i porten a terme alteracions en el seu aspecte, com en el cas de la catedral de Crist Salvador de la ciutat de Sushí. Edificis que donaven cabuda a institucions polítiques com ara el Parlament de l’Alt Karabakh han estat enderrocats, i universitats i altres centres educatius de la regió han estat rebatejats en llengua àzeri. Ni tan sols els memorials en recordança del genocidi de 1915-1923 han resultat indemnes a les pràctiques destructives.
Amb l’excepció de casos comptats, com França i Grècia, cap país ha alçat la veu per denunciar aquests fets. Durant els darrers anys, l’Azerbaidjan ha esdevingut un actor militar, econòmic, energètic i polític massa important perquè cap govern tingui incentius per voler-s’hi enfrontar pel destí de 120.000 armenis, el seu passat i el seu llegat. Més enllà de la mateixa República d’Armènia, cap estat ha denunciat ni denunciarà l’Azerbaidjan davant del Tribunal Internacional de Justícia (TIJ). Els motius són similars als que fan que només una trentena d’estats reconeguin el genocidi armeni històric: pocs volen antagonitzar amb una potència en ascens com és Turquia per una qüestió que consideren menor.
Tal com teoritzà la politòloga alemanya Barbara Harff als anys vuitanta, el tipus de comunitat internacional influeix a l’hora de determinar un entorn permissiu o prohibitiu pel que fa als genocidis perpetrats per estats. La geopolítica de cada època marca el grau d’impunitat, i per als països que tenen patrons poderosos, l’incrementa. Si fa un segle un imperi otomà agonitzant actuà impunement durant la Primera Guerra Mundial protegit pels imperis centrals, amb Alemanya al capdavant, avui és un Azerbaidjan sota el paraigua de la mateixa Turquia qui gaudeix d’un ampli marge de maniobra.
Entre Àsia i Europa
Igual que les dues guerres mundials del segle passat van fer trontollar, primer, i van transformar de dalt a baix, després, l’ordre global de l’època, el món d’avui viu l’esfondrament definitiu del sistema mundial post guerra freda a través d’una proliferació sense precedents de litigis bèl·lics. Situada entre Àsia i Europa, clau per a les noves rutes de transport est-oest, i rodejada per tres poders regionals cada cop més assertius i agressius com Rússia, l’Iran i Turquia, el Caucas Sud és una zona especialment sensible als canvis geopolítics, i esdevé el terreny idoni perquè la competició creixent entre potències acabi afavorint la comissió d’atrocitats contra les poblacions més vulnerables, com és el cas dels armenis de l’Alt Karabakh.
Segons els estudis de Charles H. Anderton, des del 1900 les accions de genocidi han provocat la mort de 84 milions de civils arreu del món. Juntament amb els judicis de Nuremberg, els genocidis perpetrats a Ruanda i l’antiga Iugoslàvia durant la primera meitat dels anys noranta, així com a la regió sudanesa del Darfur a principis del segle XXI, són dels pocs casos en què part dels autors han estat jutjats i condemnats gràcies a la creació de tribunals ad hoc de les Nacions Unides, o de l’acció de la Cort Penal Internacional des de la seva creació, l’any 2002.
Avui, la multiplicació d’accions que poden ser constitutives de genocidi a Gaza, als territoris ocupats d’Ucraïna, contra els uigurs a la Xina, o de nou al Sudan, és il·lustrativa del col·lapse del sistema de dret internacional nascut amb la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial. Si la falta de justícia present es troba a l’arrel de la impunitat de l’avenir, l’oblit és garantia de crims futurs. En el cas dels armenis, passat i present es relliguen de manera indestriable. La memòria es construeix com una expressió permanent de la seva voluntat de supervivència, en què el record de la barbàrie soferta esdevé un acte polític d’afirmació col·lectiva.
El crit de cada 24 d’abril
Com cada any a finals d’abril, aquests dies a Armènia es commemora la memòria del genocidi del 1915-1923 amb actes multitudinaris de diversa índole, i el memorial Tsitsernakaberd, a Erevan, esdevé un indret de peregrinació. Molts són descendents de supervivents, una part significativa de la població actual de la República d’Armènia. La nombrosa diàspora formada per uns set milions de persones repartides arreu del món en constitueix, però, el gros, i des de fa dècades a Europa, al Líban, als Estats Units, al Canadà, a Rússia i a l’Amèrica Llatina cada 24 d’abril llancen el seu crit contra l’oblit, pel reconeixement i la reparació.
Enguany, aquest crit adopta un sentit renovat, més dens i més profund, encara refent-se del recent i darrer episodi tràgic de la seva història, i amb l’Azerbaidjan amenaçant amb noves accions militars contra la República d’Armènia. Ara també clamen perquè ningú amb intencions genocides pugui mai emparar-se en l’oblit dels armenis de l’Alt Karabakh.
