Trenta anys de llibertat

Els sud-africans van commemorar el 27 d’abril passat el trentè aniversari de les primeres eleccions democràtiques multiracials del país, que es van fer el 1994. Es tracta d’una data històrica per al país, que va posar fi, d’aquesta manera, a més de 300 anys de colonialisme, segregació i govern de la minoria blanca per donar pas a un govern democràtic, amb una nova Constitució, dirigit per Nelson Mandela.

Aquells comicis van suposar el final de molts anys de lluita després dels quals es va aconseguir un acord per legalitzar les organitzacions que havien lluitat pels drets dels negres, alliberar els presos polítics, permetre el retorn dels exiliats i redactar una nova Constitució.

Quatre anys abans, l’aleshores president sud-africà, Frederik de Klerk, va sorprendre el seu país i la comunitat internacional en anunciar que el Congrés Nacional Africà (ANC) i els altres partits antiapartheid serien legalitzats pròximament. Al cap d’uns dies, el líder de l’ANC i del moviment antiapartheid, Nelson Mandela, va ser excarcerat després d’haver estat 27 anys tancat a la presó i es va convertir en el gran candidat a esdevenir el primer president negre de la història democràtica de Sud-àfrica.

Entre els anys 1991 i 1992 hi va haver unes llargues i tenses negociacions entre el govern sud-africà, el Congrés Nacional Africà, el Partit Comunista de Sud-àfrica (SACP) i altres moviments d’alliberament. El camí cap a les eleccions del 1994 no va ser fàcil. Durant els mesos i setmanes previs als comicis, hi va haver un gran nombre d’actes de violència política, però la jornada electoral, que es va fer en quatre dies, del 26 al 29 d’abril, per garantir que podia votar tothom, va tirar endavant.

Les eleccions es van fer, tot i les amenaces de violència, en un ambient festiu i pacífic. Van acudir a les urnes prop de 20 milions de sud-africans de totes les races i edats, un nombre molt superior als 3 milions de blancs que havien votat en els comicis anteriors, el 1988, encara sota el règim de l’apartheid. Va ser una jornada electoral històrica que va quedar perfectament retratada per la icònica fotografia aèria que va fer Denis Farrell, en què es veia una munió de persones fent una cua en forma de serp, durant hores, amb tota la paciència del món, per exercir el seu dret de vot a l’exterior d’una escola de Soweto.

Més de 19,7 milions de persones dels 22,7 milions amb dret de vot a Sud-àfrica van votar en aquells comicis, que va guanyar l’ANC amb el 62,65% dels sufragis. Nelson Mandela es va convertir en el president de Sud-àfrica.

L’arribada al poder de Mandela va provocar una onada d’il·lusió col·lectiva. Madiba –el nom que tenia al seu clan i pel qual era també molt conegut– va fer de la unitat i la reconciliació el seu leitmotiv, tot i les ferides encara obertes i les reticències de gent del seu mateix partit. “Ha arribat el moment de salvar els abismes que ens divideixen [...], de construir”, va dir Mandela en el discurs de presa de possessió com a president. “Assumim el compromís de construir una societat en la qual tots els sud-africans, tant negres com blancs, puguin caminar amb el cap alt, sense por al cor, segurs de tenir el dret inalienable a la dignitat humana: una nació irisada, en pau amb si mateixa i amb el món”, deia també el nou president en la seva al·locució. “Mai, mai de la vida ha de passar que aquesta bella terra torni a experimentar l’opressió dels uns sobre els altres, i patir la indignitat de ser l’escòria del món”, va afegir.

Mandela va formar un govern d’unitat, el primer no racial de la història, i va nomenar vicepresidents Thabo Mbeki, de l’ANC, i Frederik de Klerk, del Partit Nacional (NP). El 27 d’abril es va declarar Dia de la Llibertat, festiu a tot el país.

Després d’aquelles eleccions històriques es va desmantellar del tot l’apartheid i es va redactar una nova Constitució que garantia la igualtat de tothom al marge de quina fos la seva raça, religió o sexe. S’acabava, d’aquesta manera, prop de mig segle d’opressió de la població negra, àmpliament majoritària al país, que no tenia dret de vot, ni llibertat de moviments ni accés a molts llocs de treball.

El Congrés Nacional Africà s’ha mantingut al poder des d’aleshores i encara manté el suport d’una gran part de la població en reconeixement del paper que va exercir en l’alliberament dels sud-africans, però el crèdit del partit de Mandela, que va morir el 5 de desembre del 2013 amb 95 anys, s’està esgotant.

Milions de sud-africans negres encara viuen en municipis abandonats i empobrits i assentaments informals als marges de les ciutats, fet que molts ciutadans veuen com una traïció als “herois” que van lluitar contra l’apartheid, com els anomenava Mandela.

El record de Mandela encara és ben viu entre la societat sud-africana, però molts ciutadans ja estan disposats a girar full respecte a l’etapa del Congrés Nacional Africà com a partit hegemònic al país.