Els gegants de Gustavo Petro

El president de Colòmbia, Gustavo Petro, no guanya per a disgustos. Els vint-i-un mesos que porta com a primer cap d’estat d’esquerra del país més conservador i reaccionari de la regió estan sent un camí al calvari de la política liberal. La bateria de reformes socials que el seu govern impulsa, tan ambiciosa com necessària, topa amb una aritmètica parlamentària que no li és suficient i, sobretot, amb el funcionament autònom dels diputats, que no segueixen forçosament els partits i que paren la mà al més-dient. Les bondats de les llistes obertes...

Les lleis socials de Petro duen mesos embarrancades en discussions parlamentàries dilatòries dels que no volen espatllar el negoci d’un sistema pensat per lucrar cabassos privats amb diner públic. El març passat, tip de fracassos, el president va plantejar la necessitat de convocar una Assemblea Nacional Constituent, cosa que va desfermar les acusacions de l’oposició de dretes que compara la “deriva” presidencial amb el que va passar a la Veneçuela de Chávez. Altre cop Veneçuela!

I és que el març no va ser el mes del president. Coincidint amb la polèmica proposta, Petro va fer marxa enrere i va trencar l’alto el foc bilateral que mantenia, des de l’octubre de l’any passat, amb la principal dissidència de les antigues FARC, la guerrilla de l’Estat Major Central, un grupuscle de criminals sanguinaris que no tenen res més al cap que el narcotràfic i les seves rendes per seguir desafiant un Estat que menyspreen, no per opressor, sinó perquè vol participar dels seus beneficis. Aquest, per ara, fracàs en la Pau Total, un intent presidencial d’eixamplar l’acord de l’Havana del 2016, ha posat en òrbita la xerrameca de baixa estopa de l’oposició de dretes. Embolcallats amb arengues carrinclones i la bandera d’una pàtria que no existeix, bocamolls de bona família i estudis de postgrau en universitats nord-americanes, parlen de Déu, la família i el comunisme d’una manera que incomoda qualsevol espectador que vagi més enllà dels informatius de la televisió. Tanmateix, és cert que no n’hi ha prou amb l’acte heroic de guanyar unes eleccions, i menys quan la victòria en les presidencials del 2022 va venir més de l’esgotament social que d’una sobtada conversió esquerranosa d’una societat que fa tuf carlí i que s’ha empeltat dels mateixos vicis dels seus governants: agafar la pela i arrencar a córrer.

Amb l’aurèola de màrtir romàntic, tan del gust de l’esquerra acostumada a perdre una vegada i una altra, o amb l’acusació de cabdill destraler, la derrota del projecte del president colombià pul·lula en un ambient enrarit de corrupció i personalismes de qui entén la vida pública com una feina de qui dia passa, any empeny. Endreçar la casa i evitar l’entrada de llops famolencs és també feina del bon governant. La nau a Ítaca de Gustavo Petro fa aigües per tot arreu. Amb les feres opositores ensenyant els ullals i gaudint de prou diners per comprar voluntats i missatgers, sense un cop de timó parit des del cap i no les vísceres, el fracàs està garantit. El colofó del disbarat serà que els que van comprar els diputats, ara fa vint anys, amb diners del narcotràfic per canviar il·legalment la Constitució per fer-se reelegir seran els qui faran passar un polític veritablement transformador, però mancat de lògica política, com un comunista menjabenpensants, quan el projecte colombià avui no passa d’una idea socialdemòcrata.

Talment com un Quixot del segle XXI, el president colombià es reconeix a si mateix com un defensor de causes bones, legítimes, magnífiques... i perdudes. Petro s’estavella contra els que tenen el país “atado y bien atado” des que van desempallegar-se dels espanyols, fa més de dos segles. Avui, El país de la bellesa sura enmig d’un oceà amb maregassa farcit de pirates estirats que critiquen aquells que sobreviuen empassant-se aigua bruta a la sentina de la nau. El moment és greu i necessita capitans de tremp, però també polítics que entenguin el funcionament del sistema, perquè lluitar contra molins de vent és tan heroic com inútil.