El periple del vot exterior

A l’hora de delimitar el cens de qualsevol de les moltes eleccions que es poden arribar a fer a Catalunya, l’esquema mental més clàssic ens porta a tots a imaginar-nos un cos de votants repartit entre les quatre circumscripcions –Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida– en què està esquarterat administrativament el país. Per tant hi ha el costum d’ignorar-ne sistemàticament una cinquena de tan dispersa com etèria, i que és la que conforma la colònia de catalans que estan escampats pel món i que tenen dret a sufragi. No es tracta d’un grup numèricament menor, ja que de cara als comicis de demà són 294.508 ciutadans, del primer a l’últim, els que estan cridats a les urnes, xifra que no està tan lluny dels 300.148 de les comarques de Ponent. La gran diferència, però, és que la participació entre la comunitat a l’estranger sol ser molt baixa. Així, en els darrers comicis al Parlament del febrer del 2021, encara amb restriccions per la pandèmia, tot just hi van prendre part al voltant d’un 6% del total de catalans censats a l’exterior. Misèria i companyia. El sistema que s’havia anat utilitzant, el del vot pregat, era assenyalat de manera generalitzada com el gran responsable d’aquest percentatge tan escarransit, ja que a partir de la seva introducció el 2011 la participació va caure en picat –abans havia arribat a assolir índexs del 30%–, ja que obligava els ciutadans forans a fer diversos i feixucs tràmits per poder ser reconeguts com a electors, primer, i poder exercir com a tals, després.

Ara, però, això ha canviat, després que l’any passat el Congrés dels Diputats aprovés una reforma de la Loreg per agilitzar el procés i que, en el cas de Catalunya, s’aplicarà per primer cop en la cita del 12-M. A grans trets, aquesta nova regulació diferencia dues modalitats d’electors, els que viuen fora però continuen empadronats a Catalunya –i que a partir d’ara identificarem com a ERTA– i representen un col·lectiu percentualment molt minoritari respecte a l’altre i els que viuen a l’estranger de forma habitual i han formalitzat una inscripció al consolat de rigor –els CERA. Els primers no estan exempts d’haver de complimentar certa paperassa, com ara haver-se hagut d’apuntar abans del 13 d’abril a un registre, però en el cas dels CERA sí que, a priori, s’ha aconseguit alleugerir el seu perible, ja que d’entrada, i sobretot, no han de pregar o elevar una petició per poder votar. A més ja no han d’esperar a rebre, per correu, les butlletes, sinó que se les poden descarregar per internet.

Ja se sap, però, que una cosa és la teoria, allò que es posa per escrit, i una altra, la seva aplicació pràctica. I només cal capbussar-se aquests dies a allò que abans n’hi deien Twitter per constatar que continua havent-hi queixes entre la comunitat exterior per com s’està gestionant tot plegat. “Falta informació i hi ha coses que no s’entenen, com ara que l’INE et deixi veure per internet el teu certificat censal després de superar una cursa d’obstacles en matèria de seguretat perquè, després, no sigui vàlid per participar-hi”, explica Mireia Domènech, periodista catalana establerta a Suïssa i tota una experta en la matèria del vot forà. La queixa que planteja no és en absolut menor, ja que aquest document, que es rep per via postal, és imprescindible en cas que es vulgui emetre el sufragi per correu. I en països com els Estats Units, on les distàncies són grans i les ambaixades o consolats són a hores de cotxe de ves a saber on, aquesta és l’opció a la qual han de recórrer no pocs ciutadans. En cas, però, que un tingui una seu diplomàtica relativament a prop, les coses tampoc no són sempre fàcils, ja que la mateixa Domènech ha pogut comprovar que no hi ha un horari reglat per votar: “Cadascun posa una mica el que vol.” Un cúmul de petites circumstàncies que, sumades una darrere l’altra, li fan aventurar que, en aquestes eleccions, la participació entre el col·lectiu tampoc serà per tirar coets.

A l’hora, però, de fer la llista de greuges, una de les principals que s’enumera és que el nou sistema tampoc garanteix la transparència que, històricament, sempre s’ha reclamat als processos a l’exterior, ja que entre altres arguments l’Instituto Nacional de Estadística (INE) no publicarà, a posteriori, els sufragis rebuts desglossats per països, consolats, tipologies de vot –en urna o per correu– o els que han quedat descartats. I això impedeix poder fer un control de quants se n’han perdut, per exemple, pel camí per obra i gràcia de Correus, o quants van ser rebuts fora de termini. “Els catalans continuarem sense saber si el nostre vot ha estat recomptat o no. Algú es pot imaginar que no hi hagués resultats detallats, poble a poble, de Catalunya? Seria un escàndol”, conclou Domènech.