Alemanya, la potència encallada

“La solidesa financera és la base de la justícia generacional. I la garantia per mantenir-la és el fre del deute. Només en situacions extremes es pot afluixar.” La frase no és del ministre de Finances, el liberal Christian Lindner, encara que encaixi perfectament amb el seu relat. És un paràgraf inclòs en el programa aprovat el dia 7 de maig pel congrés de la Unió Cristianodemòcrata (CDU), el partit que va dirigir durant divuit anys Angela Merkel, ara retirada del poder i de l’actualitat política.

El bloc conservador format per la CDU i la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU) ocupa la primera posició en intenció de vot a escala nacional. No dirigeix el partit Merkel, sinó el seu antic rival, el dretà Friedrich Merz, reelegit pel congrés per gairebé un 90% dels vots. Les seves relacions amb la CDU estan congelades. Quan els conservadors alemanys volen presumir d’una dona forta i respectada a Europa, ho fan d’Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea (CE) i militant de la CDU des del 1990.

La defensa del fre del deute de la CDU/CSU és una manera de recordar com de malament van les coses al tripartit entre el canceller socialdemòcrata, Olaf Scholz; Els Verds del ministre d’Economia; el vicecanceller Robert Habeck, i els liberals de Lindner. El fre del deute és un instrument establert el 2009 en la Constitució, segons el qual el dèficit públic no pot superar el 0,35% del producte interior brut (PIB). Preveu que es pugui depassar aquest límit en situacions d’emergència –sigui un cataclisme econòmic, la covid o una catàstrofe natural–. Els problemes comencen quan es tracta de definir què és una situació d’emergència. Per Habeck, ho és la crisi energètica precipitada per la invasió d’Ucraïna, en un país aleshores dependent del gas rus com era Alemanya. Els efectes de l’esforç nacional necessari per deslligar-se’n persisteixen, diu Habeck.

Lindner es va empassar el 2023 una nova suspensió temporal d’aquest mecanisme. Però va obtenir el compromís del canceller que el 2024 es tornaria a la normalitat. En aquesta promesa va jugar fort la sentència del Tribunal Constitucional que, en resposta a una demanda de la coalició conservadora, bloquejava 60.000 milions d’euros procedents del que havia sobrat del fons especial aprovat durant la pandèmia. Els recursos mobilitzats per a una emergència no es poden transferir a la crisi següent, segons el Constitucional. La sentència va enterbolir els pressupostos l’any passat. Scholz va advertir que caldria tirar endavant amb menys diners –uns 18.000 milions d’euros per al 2024–. I es va donar per fet que el principal cop aniria al Ministeri d’Economia i Protecció del Clima de Habeck. Bona part de les retallades cauen sobre la transició verda o la posada al dia d’infraestructures.

Alemanya admet que està desfasada en qüestions com ara digitalització i l’estat de la xarxa ferroviària –un de cada tres trens d’alta velocitat no arriba puntual–. Però també aquests apartats han quedat aturats. L’única vaca sagrada és Defensa. Invertir en l’exèrcit i en armament és prioritari des que la guerra a Ucraïna va fer saltar les alarmes a mig Europa. De cop, Alemanya va admetre que el seu exèrcit no estava a l’altura del que s’espera de la primera potència comunitària.

Lindner no vol tocar el fre del deute, contràriament a les recomanacions dels experts, instituts econòmics i els anomenats “cinc savis”, el consell independent que assessora el govern. El ministre ha convertit la seva aposta en una obsessió o tret d’identitat del seu partit. Calcula retallades d’uns 20.000 milions d’euros amb l’objectiu de tornar a l’estabilitat pressupostària el 2025. Té el suport de l’oposició conservadora, però no dels seus socis, que reclamen “reformar” –eufemisme per suprimir– el mecanisme del fre del deute. Argumenten que Alemanya ha deixat el creixement econòmic i ha entrat en recessió, un 0,3% l’any passat. El sud europeu torna a créixer, recorden, en bona part perquè no comparteix l’obsessió per rebaixar la despesa pública de Lindner i el seu partit. La coalició Die Ampel –‘semàfor’, pels colors identificatius dels partits– va néixer el 2021 com a fórmula innovadora però arriscada pels abismes ideològics i fins i tot personals entre els aliats. L’estira-i-arronsa persistent entre Habeck i Lindner ja ha deixat de ser matèria informativa.

El paràgraf aprovat per la CDU sobre el fre del deute palesa, un cop més, fins a quin punt els liberals s’avindrien més amb els conservadors que amb els seus socis. Van ser considerats aliats naturals en governs de lideratge conservador des de temps del canceller fundacional, Konrad Adenauer, a Helmut Kohl. Amb Merkel, només van formar coalició en un dels quatre mandats de la cancellera, ja que en els altres no van sumar la majoria necessària al Parlament. Els períodes d’aliança amb l’SPD van ser menys harmoniosos o van acabar amb trencadissa, com amb Helmut Schmidt. L’actual tripartit –amb Els Verds a dins– era la primera experiència a escala federal. Això no vol dir necessàriament un risc de ruptura. Els tres partits del govern estan massa afeblits en els sondejos per arriscar-se a anar a noves eleccions. Els liberals podrien quedar fora de la cambra. Semblen disposats a aguantar fins al 2025, l’any de les properes eleccions. Que Alemanya continuï encallada pot fer menys por que una pèrdua de poder, de representació al Parlament i, per tant, dels diners que els pertoquen per cada vot.