Del cel a l’infern de Ciutadans
Les eleccions d’aquest 12-M han certificat la fallida de Ciutadans, que en set anys ha passat de primera força a partit extraparlamentari
-
Carrizosa i la resta de dirigents de Ciutadans van assumir la condició de partit extraparlamentari amb esportivitat EFE / MARTA PÉREZ. -
Rivera, en una sessió de control al Parlament amb el seu tema preferit. -
Els líders de Cs, en un acte de Societat Civil Catalana. -
Inés Arrimadas mostra una bandera espanyola en un debat de política general. -
Movimiento Ciudadano, la pista d’aterratge de Cs a Madrid. -
El primer cartell de Ciutadans, en què el candidat es mostrava tal com havia arribat al món. -
Els dirigents de Ciutadans en la visita a la residència de Puigdemont a Waterloo. -
Rivera, Girauta i Arrimadas animant la Roja en l’Eurocopa.
Ciutadans va passar d’alimentar-se del conflicte lingüístic a fer-ho del procés independentista El 2017, l’any de la consulta de l’1-O, es va convertir en el punt àlgid del projecte taronja
El partit es va aprofitar del debat estatutari i, més endavant, del moviment per la independència En els darrers tres anys, la història de Ciutadans ha estat la “crònica d’una mort anunciada” En les eleccions del 12-M al Parlament, Ciutadans es jugava el poc futur que li quedava
La nit electoral, Carrizosa va anunciar que es tornaran a presentar a les properes eleccions
“Hi ha partits rivals que porten divuit anys preparant la nostra esquela.” Aquesta frase la va pronunciar Carlos Carrizosa la nit electoral, quan va comparèixer davant els mitjans per valorar els resultats de Ciutadans. El cap de llista de la formació taronja va aparèixer en un to relaxat, talment com si acabés de disputar un partit amistós en què el menys important era el resultat. I va fer-ho en una seu gairebé deserta, només acompanyat de quatre o cinc dirigents del partit. Mentrestant, els militants i els apoderats es mantenien reclosos als bars dels voltants. Carrizosa no va acceptar preguntes dels periodistes, als quals va retreure l’escàs seguiment durant la campanya electoral, i, com si es resistís a reconèixer la crua realitat, va sorprendre els presents amb un anunci: “Ens tornarem a presentar en les properes eleccions catalanes.” De moment, el partit té a la cantonada el repte de les europees, en què es juguen mantenir els darrers representants institucionals que els queden.
Més enllà de miracles que puguin arribar de Lourdes o de Covadonga, tant se val, la compareixença de Carrizosa, i de fet tota la campanya electoral, ha sonat a comiat, a punt final d’una formació que va irrompre en la política catalana fa divuit anys però que tenia unes arrels més profundes. Un dels fundadors del partit, Antonio Robles, va afirmar fa mesos, en un article a Libertad Digital, que Ciutadans “no va néixer del no-res, sinó que va sorgir d’una llarga nit de resistència al nacionalisme després de setze anys d’activisme a través d’associacions cíviques i diversos intents polítics”. Aquesta “llarga nit de resistència” s’havia iniciat molts anys enrere; de fet, durant els mateixos inicis de l’autonomisme, quan un seguit d’intel·lectuals i professionals van començar a expressar, a través d’articles a la premsa, de manifestos i, fins i tot, d’algunes obres de teatre, la seva frustració pels governs nacionalistes (catalans) a la Generalitat i van esperar, pacientment, un canvi en les tornes, convençuts que l’ànima espanyolista del PSC es podia convertir en la gran esperança blanca. Una de les obsessions d’aquest neoespanyolisme radical ha estat la llengua: òbviament, la catalana. Alguns representants, entre els quals destacava el periodista Federico Jiménez Losantos o el sociòleg Amando de Miguel, van impulsar un manifest titulat Per la igualtat dels drets lingüístics a Cataluña, difós quan la Generalitat encara no havia tingut temps de posar en marxa el procés per normalitzar l’ús del català després de 36 anys de dictadura. El Manifiesto de los 2.300 (tal com va ser conegut popularment) arribava en un context d’involució autonòmica. Just l’endemà de la seva publicació a Diario 16, el govern de Leopoldo Calvo Sotelo, successor d’Adolfo Suárez, anunciava l’elaboració d’una iniciativa per “reajustar” el procés autonòmic, que es va acabar convertint en la llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic, la coneguda com a Loapa, pactada entre la UDC i el PSOE i que va provocar la irritació del govern de Jordi Pujol. En tot cas, el manifest començava a esbossar un dels temes recurrents i aglutinadors del neoespanyolisme a Catalunya: la suposada imposició de la llengua catalana i el suposat arraconament de la castellana. I, al darrere d’això, un xoc d’identitats nacionals.
Durant anys, es van produir diferents intents d’aglutinar aquests sectors descontents. El desembre del 1996, un any després que CiU perdés la majoria absoluta que tenia des del 1984, es va produir una temptativa a través del Foro Babel, novament centrat en la defensa dels drets dels castellanoparlants enfront de la suposada “imposició coactiva de la llengua catalana” i de “l’integrisme lingüístic, clarament reaccionari i ressentit”. En el Foro van confluir dos sectors: d’una banda, alguns intel·lectuals com Francesc de Carreras, Rosa Regàs o Terenci Moix, i, de l’altra, algunes entitats bilingüistes, amb noms com José Domingo o Antonio Robles. En el segon manifest del grup, que es va donar a conèixer dos anys després, es feia una esmena a la totalitat als governs de Jordi Pujol i es començaven a esbossar alguns dels missatges que quallarien a Ciutadans-Partit de la Ciutadania: el “dret a ser espanyols a Catalunya”, “el nacionalisme català com a pensament únic” i “la nació de ciutadans davant la nació identitària”.
El 1999, quan Pasqual Maragall es va quedar a les portes de la Generalitat, la gent del Foro es va replegar, però quatre anys després, quan l’exalcalde de Barcelona va ser investit president gràcies a vint-i-tres diputats independentistes i amb un Pacte del Tinell que preveia aprovar un nou Estatut, el grup va expressar la seva amarga frustració. El que es convertiria en el principal ideòleg del partit, Francesc de Carreras, va sentenciar: “Ens trobem en l’any 24 del pujolisme.” Va ser aleshores quan van començar a ordir la idea de crear una nova formació política. Després de diverses reunions, el 7 de juny del 2005 es va presentar públicament un manifest que feia una crida als “Ciutadans a Catalunya” per crear “un nou partit polític”. El document expressava l’amargor pel fet que els partits amb representació al Parlament es mostraven “insensibles davant aquest estat de coses” i proclamava la necessitat d’un nou partit identificat amb “la tradició il·lustrada, la llibertat dels ciutadans, els valors laics i els drets socials”. El text estava signat per 15 noms, entre els quals destacaven el director i actor teatral Albert Boadella, el constitucionalista Francesc de Carreras, els periodistes Arcadi Espada, Ivan Tibau i Xavier Pericay, l’economista José Vicente Rodríguez Mora o l’antropòleg Félix Pérez Romera.
El partit es va fundar el cap de setmana dels dies 8 i 9 de juliol del 2006, en una assemblea caòtica que es va celebrar a l’hotel Campus de Bellaterra. Es va fer a correcuita, poques setmanes abans de les eleccions al Parlament. L’elecció del president del partit reflecteix perfectament la improvisació i les dificultats dels diferents sectors per arribar a un acord. La principal raó per investir Albert Rivera va ser que el seu nom (com el d’Antonio Robles, el segon a la llista) començava per la lletra A i que la informàtica l’havia situat en el primer lloc de la llista entre els quinze membres de l’executiva. Es tractava de la insaculació medieval adaptada a l’era informàtica. Malgrat aquest sistema tan poc racional, aquest jove advocat, que aleshores tenia 26 anys, es va revelar, des del primer moment, com un orador especialment hàbil, capaç de parlar i de llançar missatges sense aturador.
Una estrena caòtica
Ciutadans, afavorit per una participació molt baixa (d’un 56,02%, 6 punts menys que l’anterior convocatòria), va entrar al Parlament amb tres diputats: el mateix Rivera, Antonio Robles i José Domingo. Però va fer-ho amb el peu esquerre. Pocs dies després de prendre possessió dels seus escons, El Periódico va revelar una informació que el seu cap de cartell, Albert Rivera, havia oblidat d’explicar. En el seu currículum oficial es limitava a dir que havia “combinat el seu interès per les lleis i la vida política amb la pràctica esportiva, en la qual havia destacat per les seves qualitats”, però no explicava que durant tres anys havia militat a les Noves Generacions del Partit Popular.
Ben aviat també van aflorar les tensions internes i els egos personals. Els tres diputats van acabar barallats quan Albert Rivera va decidir aliar-se amb una formació d’ultradreta, Libertas, en les eleccions al Parlament Europeu. Fa alguns mesos, un dels diputats d’aleshores, Antonio Robles, destacava aquella aliança com un dels “cinc errors” que havien “sepultat” Ciutadans. D’una banda, perquè va permetre associar, d’una manera clara, la formació taronja amb la ultradreta, que acabaria alimentant; i, de l’altra, perquè representava, segons Robles, “un cop de mà” contra l’acord ideològic final que el primer congrés de Ciutadans havia acordat per tancar les tensions entre la dreta i l’esquerra del partit, concretada en aquell sincretisme de “socialisme democràtic i liberalisme progressista”. L’aliança va provocar un cisma en el grup parlamentari. José Domingo i Antonio Robles van destituir Albert Rivera com a president i portaveu del grup mixt al Parlament i el van deixar sense cotxe oficial. I els tres diputats van acabar barallats a la darrera fila de l’hemicicle, talment com si es tractés del racó de pensar. Mesos després, Antonio Robles va acabar deixant l’escó i fitxant per UPyD, mentre que Domingo es va inventar “la casa gran del no nacionalisme”, una plataforma personal batejada amb el nom d’Impulso Ciudadano.
A banda d’aquest enfrontament caïnita, l’activitat de Ciutadans al Parlament tampoc va ser gaire galdosa. Pel que fa a propostes, el “grup” parlamentari es va centrar, exclusivament, en el monotema de la llengua, sense iniciatives dedicades a altres qüestions. De fet, la formació es va alimentar, des del primer moment, de generar tensió al voltant de la llengua, sobretot a les escoles. L’altre tema de Ciutadans va ser la identitat, en un primer moment atiat pel debat al voltant de l’Estatut i, més endavant, pel procés d’independència iniciat el 2010. De fet, una de les grans propostes de la formació taronja durant aquells anys va ser la substitució de la “Diada nacional” del setembre per la “Diada” de Sant Jordi, el 23 d’abril.
Una segona oportunitat
Ciutadans semblava condemnada a convertir-se en una flor d’estiu, amb un pas fugisser pel Parlament. Però, a diferència del protagonista de Cien años de soledad, va tenir una segona oportunitat. A poc a poc, Rivera es va anar envoltant de fidels i en les eleccions que es van celebrar el 28 de novembre del 2010, en un clima cada vegada més enrarit per la gran frustració de l’Estatut, el partit va aconseguir aguantar el tipus en les eleccions al Parlament, amb 106.154 vots i tres escons: Carmen de Rivera, Jordi Cañas i el mateix Albert Rivera. Aquella nit, en la seva compareixença davant els mitjans, el líder de la formació va sentenciar: “Ciutadans ha vingut per quedar-se.” No va especificar el temps.
A partir d’aleshores, Ciutadans es va alimentar del debat estatutari i, més endavant, del procés. I, tot sigui dit, de la incapacitat del PSC i del Partit Popular per donar-hi resposta: l’un, perquè es trobava atrapat en el debat intern entre el sector catalanista i l’espanyolista, que no es va resoldre fins a la sortida del primer; l’altre, perquè estava literalment enfangat pels casos de corrupció, que el convertien en un instrument poc útil, sobretot per enfrontar-se a un partit nou, sense plats trencats. Davant aquest escenari, una formació com Ciutadans, sense una motxilla al darrere i amb un discurs cada vegada més centrat en la regeneració democràtica i la lluita desacomplexada contra el sistema tradicional de partits, es va poder convertir en el principal dic de contenció per a aquells ciutadans que contemplaven el procés amb recel o bé amb temor. De fet, en la nit electoral del 12-M passat, el mateix Carrizosa reconeixia: “Hem estat el fusible del procés.” El seu creixement va anar paral·lel als progressos de l’independentisme, de la mateixa manera que la decadència ha anat lligada a la fi del procés: els tres diputats del 2010 es van convertir en nou el 2012, en vint-i-cinc el 2015 i en trenta-sis el 2017. Amb més d’un milió de paperetes, el 25,35% dels vots i 36 escons, Ciutadans va esdevenir la primera força al Parlament. A més a més, creixia la seva implementació territorial i no només mantenia la representació a les quatre demarcacions electorals, sinó que guanyava en dues d’aquestes, a Tarragona i Barcelona. En aquells moments, la premsa espanyola dedicava un devessall d’elogis a la cap de cartell de la formació taronja, Inés Arrimadas, convertida en una mena de Joana d’Arc capaç d’aturar l’avanç de l’independentisme; i Albert Rivera, que ja havia agafat el pont aeri, es convertia en un convidat assidu als platós del televisió o les redaccions dels diaris espanyols.
El salt a les Espanyes
L’eufòria d’aquell creixement i els cants de sirena que arribaven des de Madrid, sobretot d’alguns empresaris que reclamaven un “Podem de dretes”, van empènyer Albert Rivera i els seus a fer el salt a la política espanyola. El primer test sobre les possibilitats d’èxit de Ciutadans a les Espanyes va arribar el maig del 2014, amb les eleccions al Parlament Europeu. La baixa participació i l’emergència de la “nova política” van empènyer Ciutadans fins a aconseguir un 3,16% dels vots i dos escons. Les següents cites electorals, en les quals un altre partit neoespanyolista, UPyD, es dessagnava sense aturador, van certificar les possibilitats de Ciutadans, que ben aviat es va convertir en una aspiradora que ho xuclava tot: independents, trànsfugues del PSOE i del PP... En bona part, atrets per l’èxit de la formació a Catalunya, per la novetat i pel suposat reclam del “liberalisme”, que semblava posar en qüestió les aigües somortes del bipartidisme espanyol.
L’aventura espanyola va estar marcada per dos problemes d’origen. D’una banda, el creixement fictici o fet a cop de trànsfuga o exmilitant d’UPyD, el PP o, fins i tot, el PSOE, sense una base sòlida, que es va acabar desmuntant com un castell de cartes davant les primeres dificultats. Però allò que va començar a excavar la tomba de Ciutadans va ser la seva política erràtica a l’hora d’escollir els aliats. De fet, no es tractava només d’un problema de parella de ball, sinó d’identitat, de la dificultat de mantenir-se en un centre impossible en una política tan bipolaritzada com l’espanyola. Després d’un creixement electoral espectacular, que els va dur a superar els 3 milions i mig de vots i els 40 diputats el 2015 i a mantenir-se per damunt dels 3 milions i els 32 escons el 2016, la moció de censura contra Mariano Rajoy després que es donés a conèixer la sentència de la trama Gürtel va descol·locar Albert Rivera, que en comptes de mantenir-se en l’abstenció va acabar prestant els seus diputats per apuntalar el Partit Popular; un error descomunal per a un partit que es presentava com a regenerador. El segon error el va cometre mesos més tard, després de les eleccions del 28 d’abril del 2019, en què va aconseguir 57 diputats i el 15,9% dels vots. Aquella convocatòria va acabar sent el zenit del partit, que fins i tot es permetia el luxe d’amenaçar amb un sorpasso el PP. Però un mes després es van celebrar eleccions municipals i autonòmiques i Ciutadans, en comptes de mantenir el partit en el centre, va segellar un rere l’altre pactes amb el PP a Madrid, a Castella i Lleó i a Múrcia, tres autonomies amb dècades de governs populars. Un nou error. I no seria el darrer.
En qualsevol cas, tot i que la nit electoral del 28 d’abril del 2019 els militants del PSOE cridaven “Amb Rivera, no!”, Pedro Sánchez no va tancar mai la possibilitat d’un acord amb Ciutadans. Rivera hauria pogut optar per pactar amb els socialistes, entrant al govern o bé arribant a acords puntuals, i d’aquesta manera equilibrar els pactes amb el PP. Però no va fer-ho i, mesos després, quan es van avançar les eleccions, va arribar la catàstrofe: va passar de 57 diputats a 10, una de les majors fallides que es recorden en la història del parlamentarisme espanyol, només comparable amb la que va experimentar la UDC. Per acabar-ho d’adobar, a Catalunya, el seu bressol, la davallada també va ser considerable i Inés Arrimadas es va enfonsar fins a la vuitena posició, amb només dos escons.
El descens als inferns
En els darrers anys, la història de Ciutadans ha estat la “crònica d’una mort anunciada”, amb una sagnia constant de militants, dirigents que abandonaven el vaixell per agafar el primer salvavides que trobaven (el PP o Vox), picabaralles internes sense aturador i, el que resultava més preocupant, un retrocés electoral a cada convocatòria, fos municipal, autonòmica o estatal. De fet, des de la primavera del 2021, a cada convocatòria electoral, Ciutadans ha perdut un joc de llençols sencer a cada bugada i només ha pogut mantenir la presència institucional a les Corts de Castella i Lleó i en alguns ajuntaments, a banda del Parlament Europeu. En les darreres eleccions municipals, Ciutadans va perdre gairebé el 96% dels regidors que tenia a Catalunya i va desaparèixer del mapa en ciutats com Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Tarragona, Lleida i Girona.
Fa mesos que el partit només ha estat notícia per la sagnia constant de càrrecs que fugen al PP o a Vox abans que el vaixell d’enfonsi. Un dels casos més sonats va ser el de Fran Hervias, qui havia estat el principal arquitecte de l’aventura espanyola de Ciutadans. El març del 2021 va abandonar el partit. I no va fer-ho en silenci. Dos anys després, va publicar un llibre amb títol cinematogràfic (Ciudadanos. La historia jamás contada, Península, abril 2023) i en què expressava un desig irreprimible: “Pel bé d’Espanya, espero que Ciutadans desaparegui.” Al final, qui va abandonar el vaixell i la política va ser la mateixa capitana, Inés Arrimadas, víctima de la penúltima fallida electoral. Amb la seva vehemència habitual, la cap de cartell del partit taronja havia vaticinat, pocs dies abans de les eleccions del 28-M, que “feia olor de remuntada” i que les enquestes, que pronosticaven una clara davallada del partit, s’equivocaven. Però, a l’hora de la veritat, la ciutadania va confirmar els pitjors pronòstics i Ciutadans va caure fins a l’1,35% dels vots i no va aconseguir representació en cap dels parlaments autonòmics que es renovaven. En les eleccions espanyoles del 23 de juliol passat, la direcció del partit va optar per no presentar-se i estalviar un més que previsible martiri.
Un comiat avançat
Ciutadans reservava les darreres energies per a les eleccions del 12-M, en què es jugava el poc futur que li quedava. I ho feia, precisament, en l’escenari que l’havia vist néixer, créixer i reproduir-se. Durant les setmanes prèvies, es va sondejar un acord entre Cs i el PP per presentar-se junts, però els primers aspiraven a una “coalició”, mentre que els populars els oferien una “integració”; en altres paraules, una mena d’opa política a l’estil de la que va anunciar el BBVA en plena campanya electoral. Les converses van acabar amb un missatge molt clar. La persona que havia liderat els contactes en nom de la formació taronja, Adrián Vázquez, va anunciar poc abans de l’inici de la campanya que tirava pel dret i que aniria a les llistes del PP a les eleccions europees perquè, al seu parer, és “l’única alternativa política capaç de reconstruir la nostra convivència cívica i constitucional”. Des de la comissió d’Assumptes Jurídics del Parlament Europeu, Vázquez ha estat un dels eurodiputats més combatius contra el projecte de llei d’amnistia, i, amb el seu gest, deixava molt clar que no hi havia futur polític a Ciutadans.
El partit, sense gaire pressupost, ha intentat fer una campanya cridanera. De fet, no ha fet sinó recuperar les seves performances habituals, si bé cada vegada més estèrils. Un cartell electoral generat a través de la intel·ligència artificial en què es reproduïa una encaixada de mans entre Pedro Sánchez i Carles Puigdemont i es cridava “Atureu-los!”; una convocatòria dels mitjans al davant de la presó de Lledoners per clamar on hauria de ser Puigdemont “per purgar els seus delictes”, o els intents desesperats de Carlos Carrizosa per aconseguir el cos a cos amb el candidat del Partit Popular en els debats electorals amb la idea de retenir algun vot, s’han convertit en les targetes de comiat de la formació taronja. Tot plegat amanit amb un vídeo esperpèntic en què s’anunciava un “Carrizosa al desnudo” i en què, en realitat, es presentava el cap de cartell de la formació com una autèntica inutilitat a la cuina que fins i tot s’atrevia a comparar una Whopper del Burger King amb una dona.
L’acte final de campanya de Ciutadans, celebrat a l’hotel Ciutat de Barcelona, ja va sonar a comiat anticipat. Mentre des de l’Hospitalet de Llobregat el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, es començava a repartir l’herència de la formació taronja (“Avui Ciutadans és el PP”, va arribar a dir), Carrizosa pronunciava el discurs del seu propi funeral i reivindicava els “divuit anys de Cs compromesos defensant la llibertat”. El cap de cartell del partit es va dedicar a subratllar: “No hem de demanar perdó per fer front al pensament únic, ni hem intentat ser acceptats al paisatge ni al club de poder”, i en un darrer intent per mantenir el pols va reclamar el vot “si no voleu ser traïts pel PP”.
Malgrat els intents desesperats per cridar l’atenció, Ciutadans no ha pogut evitar allò que vaticinaven totes les enquestes i ha acabat quedant fora del Parlament, amb l’ingredient afegit que fins i tot s’ha situat al darrere de la formació animalista Pacma, un dels clàssics de l’extraparlamentarisme. En set anys, doncs, ha passat de ser la primera força al Parlament a quedar-ne fora. Del cel a l’infern.
