Després de la posada en escena del Rocking in the free world a Kíiv fa ja algunes setmanes, semblava difícil poder superar aquell espectacle. Guitarra en mà i amb veu semiesquinçada, Antony Blinken ens va oferir un bolo en majúscules. Ben meritori en termes musicals, sens dubte. I, a més, carregat de simbolisme. Va treure la pols a una arma cultural emblemàtica de la guerra freda. Una lletra punyent, en favor de la llibertat al món lliure –i no és redundant–, tot i que no tothom ha acabat de voler-hi veure les dosis de crítica interna que comportava aquesta peça de Neil Young. El bo de Blinken, el primer.

En qualsevol cas, l’Antony va legitimar la resistència armada d’Ucraïna envers Rússia com un cant en favor de la lluita per la llibertat de l’agredit poble ucraïnès. I ho hauria aconseguit encara més si hagués dut a terme un segon bolo. Rafah n’hauria d’haver estat l’escenari. Al cap i a la fi, poc més de 2.000 quilòmetres separen les dues ciutats. Però ni tan sols es va arribar a programar. Una llàstima. Perquè als habitants de Rafah ben segur que els hauria agradat gaudir dels dots musicals de l’Antony.

Ell mateix es deuria haver adonat que seria incòmode deixar a mitja interpretació la seva actuació per culpa de l’impacte d’un míssil o una bomba fabricats als EUA, transportats meticulosament des de Washington cap a Tel-Aviv, i operats per un llançamíssils o bombarder de fabricació estatunidenca. Això, o bé considerava que la població de Gaza, a diferència de la d’Ucraïna, no mereixia ser legitimada en la seva causa per la llibertat.

Blinken va ser coherent. Com ho ha estat a l’hora de patir una aguda sordesa –suposem que per l’excés de decibels amb què va tocar a Kíiv– a l’hora d’entomar la petició d’un fiscal del Tribunal Penal Internacional (TPI), que abans havia assenyalat directament Vladímir Putin i, ara, Benjamin Netanyahu i la seva cúpula de confiança. Silenci absolut. I al seu costat, descrèdit també per a una ONU que no ha aconseguit pràcticament mai aprovar cap resolució, i menys encara amb rang d’execució, per frenar la guerra de Gaza. Tanmateix, no és cap novetat. I no només per part de Washington. Moscou, Londres, París i Pequín ja ens hi tenen acostumats: han mirat cap a una altra banda quan els ha interessat o, fins i tot, directament ho han vetat quan els ha calgut, aprofitant els privilegis que només ells cinc tenen. Pregunta de fons: l’ONU serveix per a alguna cosa, més enllà de practicar una catarsi per comentar –no pas per actuar– els problemes mundials significatius? O algú recorda alguna resolució rellevant de l’ONU en què hi hagi hagut consens entre els membres amb dret de vet que impliqués que algun dels quals havia de fer concessions no menors?

De fet, l’escarni per al TPI, i en el fons també per a l’ONU, va ser encara més gran quan les operacions militars a Rafah es van accentuar precisament després de la petició del fiscal. A hores d’ara, Gaza ja és una completa ratera per a la seva població: encerclada al nord, al sud i a l’est pels tancs israelians i a l’oest per un mar controlat per Israel.

Podem entrar en disquisicions sobre si allò que s’està produint a Gaza és un genocidi o no. Si s’està instaurant un apartheid o no. I moltes més. Però si una cosa no admet dubte són els més de 36.000 morts, el 80% de les infraestructures i habitatges destruïts i, sobretot, el patiment de la població civil. Mort, fam i destrucció. I aquí hi ha un doble càlcul que a Benjamin se li ha escapat de les mans. Primer, Hamàs difícilment desapareixerà. L’acarnissament de l’exèrcit israelià sobre la població civil i el territori de Gaza està fent que el mateix Israel sembri la llavor de molts més milicians i milicianes de Hamàs per als propers deu anys com a mínim. La desesperació porta a més desesperació. No és nou. Però Benjamin no ho ha calculat bé.

I segon, i més preocupant, Benjamin ha erosionat bona part de la força moral amb què va néixer, i s’ha percebut, l’Estat d’Israel al món occidental fins avui dia. I aquest llegat li pesarà a ell i als seus amics de l’extrema dreta, però també centristes, amb qui comparteix govern. El motiu no ha estat la justificació de la necessària resposta als lamentables i condemnables episodis d’octubre del 2023, sinó la desproporció, acarnissament, complicitats i impunitat amb què ha fet actuar –bombardejos en camps de refugiats inclosos– el seu exèrcit.

Quan acabi la invasió de Gaza –de la qual ara tenim ja una nova proposta d’alto el foc–, com també acabarà la invasió d’Ucraïna en un moment o altre, caldrà redefinir el lloc de cadascú. I amb quina legitimitat ho podrà fer Israel? Podrà mantenir-se als ulls de molts ciutadans occidentals com a hereu d’aquell estat que va sorgir com a contrapartida al sofriment que havia viscut una part de la població jueva en la Segona Guerra Mundial –fonamentalment aquells que vivien al Vell Continent–?

I tal com ha forçat la maquinària, es podria trobar que li retreguin que en el sionisme van existir, amb noms i cognoms com Irgum i com Stern, accions terroristes amb majúscules, contra els palestins i els mateixos mentors de potenciar l’arribada de població jueva a Palestina com eren les autoritats britàniques. Ara bé, la contraofensiva que podria utilitzar és també clara: les imatges del Gran Muftí de Jerusalem, forçat a l’exili pels britànics, reunit amb Hitler el 1941 per unir esforços en la lluita contra la presència jueva a la regió de Palestina.

I Putin, mentrestant, fregant-se les mans a poc més de 3.000 quilòmetres de Rafah. Tots aquests espectacles li estan donant legitimitat per a la guerra d’Ucraïna. Primer, perquè la seva és una guerra entre iguals –tot i que no equilibrada–, entre dos exèrcits professionals, resultat de dos estats enfrontats, que tenen suport militar internacional actiu, especialment en el cas ucraïnès. Cosa que no es pot dir precisament de la guerra de Gaza.

I, segon, perquè la suposada funció defensiva de l’ajut militar dels EUA i l’OTAN –que és el mateix– a Kíiv ara sabem que no és tal. Ja ens han dit que també té una funció ofensiva. Això sí, ens han aclarit que serà només per atacar una part específica i reduïda del territori rus, la que està al voltant del segon front oriental que ha obert l’exèrcit rus. Això ens ha de fer estar tranquils. Com el 1914. Sarajevo era una àrea molt concreta i controlable. Com ara Khàrkiv i la seva proximitat a la frontera russa. Tot sota control.

Així, doncs, gaudim dels espectacles musicals que tinguem a prop. Potser hi podrem trobar l’Antony a la guitarra i a la veu; Stoltenberg, a la bateria, i la ministra d’Afers Estrangers alemanya, al baix, tocant una nova versió del Rocking in the free world. Possiblement no tocaran a Khan Yunis. Però sí a Khàrkiv. Putin no hi anirà. Preferirà gaudir d’un vídeo musical de Kinó, mentre pensa en veu alta qui li pot rebatre ara que la guerra d’Ucraïna va començar per l’amenaça que suposava l’OTAN per a la seguretat nacional de Rússia.