Política
Tots els camins duen a ERC
Avui es constitueix el Parlament i es vota la mesa i la presidència sense que els partits hagin donat pistes encara sobre cap acord
Clau: una mesa presidida pels republicans i amb un vocal dels comuns tindria consens, i seria alhora “antirepressiva” i progressista
Es van proposar dur amb total discreció les negociacions, i la veritat és que ho han aconseguit. Quan falten poques hores perquè es constitueixi el Parlament sorgit de les eleccions del 12-M, no ha transcendit absolutament res sobre si els partits implicats en un possible pacte –que són tots tret dels d’extrema dreta, a qui s’ha apartat de les negociacions però que a la pràctica també hi pot tenir alguna cosa a dir– han assolit cap acord per a la formació de la mesa. No se sap tampoc qui la presidirà, ni tan sols si serà independentista o unionista. Es coneixen, això sí, els missatges que, amb comptagotes, els partits han llançat en els últims dies i que duen a pensar que la mesa que sembla que té més números per formar-se és la que la CUP va batejar com a “antirepressiva”. I presidida per ERC. I és que encara que els republicans, que de seguida es van apuntar a la idea dels cupaires, no hagin tampoc mostrat gaire entusiasme per ocupar el segon càrrec del país, i des del primer moment després de la patacada electoral van dir que anirien a l’oposició, les combinacions a priori més factibles conflueixen en ells per assumir la presidència del Parlament amb un mínim consens. Llevat que, és clar, protagonitzin alguna sorpresa els diputats espanyolistes. Del PP, però sobretot de Vox, que no és descartable que votin unilateralment un candidat del PSC, ajudats pel fet que la votació és secreta, malgrat que fins ara han negat que pensin fer-ho. En tot cas, és una carta que tenen els partits del 155, amb majoria al Parlament, i que es poden guardar per a la presidència de la Generalitat... Els republicans, sigui com sigui, tampoc farien fàstics a mantenir un mínim poder institucional que doni visibilitat al seu paper clau i central en la legislatura que s’està a punt d’obrir, tot i que ells mateixos la podrien tancar aviat si forcen una repetició electoral. De moment, ja han dit des del primer dia que aquest cop la negociació de la mesa i la de la investidura aniran del tot deslligades.
La qüestió és que ERC ha defensat públicament una mesa “antirepressiva” votada pels 65 escons sobiranistes –sense comptar-hi els dos d’Aliança Catalana (AC)–, que accepti el vot dels diputats que romanen a l’exili –en principi per poc temps, amb l’aplicació immediata que s’hauria de fer de la llei d’amnistia– i que no freni cap debat parlamentari. I ERC entén que els comuns hi haurien de tenir una secretaria. Els de Jéssica Albiach, en canvi, aposten per un acord tripartit per a una mesa “progressista” –una proposta que també seria la preferida pels socialistes, que pensen en aquesta fórmula per a la investidura de Salvador Illa, si bé liderada per ells– en què, això sí, com la CUP, també han apuntat que veurien bé una presidència republicana, mentre que fugirien d’un acord amb Junts. La intersecció, però, és fàcil de deduir: si els comuns hi són, com vol ERC, algú cantarà bingo, perquè seria alhora una mesa progressista i antirepressiva, ja que la formarien dos diputats del PSC i dos de Junts, un d’ERC i un dels comuns, que seria clau. El setè lloc podria ser per al PP, però en cap cas evitaria cap de les dues majories assenyalades. En aquest escenari, cada grup podria vendre el seu relat i seguirien intactes totes les opcions amb vista a la negociació real que vindrà després, que és la d’investidura, o no, d’un nou president de la Generalitat.
I en el citat escenari –el preferit per la CUP, que dissabte hi feia una nova crida, pels comuns i la mateixa ERC– d’una mesa antirepressiva i alhora progressista, presidida pels republicans, quin incentiu tindria Junts per adherir-s’hi, i el PSC per no buscar un rocambolesc pacte alternatiu? Junts, en lògica, d’entrada defensa un acord estrictament independentista sense els comuns ni AC, que aritmèticament també és possible, i en què es veuria amb el dret de reclamar la presidència de la cambra, previsiblement per a la presidenta sortint Anna Erra, com a grup majoritari del bloc. Si hi entren els comuns, però, es desfà aquesta opció, i caldria veure a més si ERC hi donaria suport a canvi de res. A més, a ningú se li escapa que es correria el perill d’una maniobra a l’estil de Collboni, com la que a l’Ajuntament de Barcelona va deixar l’alcaldable Xavier Trias amb un pam de nas arran de la pinça entre el PSC, el PP i els comuns. Si bé no l’ha batejat així, en tot cas, Junts també està a favor d’una mesa antirepressiva, i hi podria acceptar la presidència republicana a canvi que el primer candidat que es designi per sotmetre’s a un intent d’investidura –potestat que té el president de la cambra– sigui Carles Puigdemont. Aquest escenari permetria concentrar el focus en ell el dia del seu retorn, i guanyar el relat que no l’ha derrotat ni el 155 ni la justícia espanyola, sinó, en tot cas, el mateix Parlament que al seu dia el va votar i que ara, previsiblement si el PSC no s’hi abstingués, li retiraria la confiança.
Falta saber, enmig de tot plegat, què farà precisament el PSC, el partit majoritari. Els socialistes voldrien pactar amb ERC i els comuns, però ja saben que els republicans no hi jugaran, almenys ara, ja que volen un acord sobiranista. En aquest punt, els d’Illa podrien maniobrar per obtenir la presidència del Parlament en un pacte a l’estil de Collboni o bé resignar-se a la citada mesa antirepressiva, que en realitat també seria progressista. Aquest escenari, en el fons, podria convenir al PSC, que per un cantó permetria a Puigdemont el moment de glòria del seu retorn i l’intent infructuós d’investidura, i alhora ensabonaria una mica ERC acceptant-ne la presidència, la desincentivaria d’anar a una repetició electoral i aplanaria una mica el camí per a allò realment important per a ells, la presidència de la Generalitat.
La incògnita final de l’equació és qui seria l’eventual president republicà del Parlament. ERC ha estat del tot hermètica, però diversos consellers, tret de Roger Torrent, que no va ser en les llistes, hi podrien aspirar: des de la vicepresidenta Laura Vilagrà fins a Joan Ignasi Elena o Ester Capella, sense descartar Josep M. Jové, un represaliat amb una dilatada trajectòria al partit. En l’eventual tria del nom i el perfil, també hi pot haver lectures en clau interna, en un moment en què ERC es prepara per a un congrés extraordinari en què segurament es promourà un lideratge alternatiu al d’Oriol Junqueras. En aquest debat paral·lel queden moltes incògnites fins al novembre, però d’aquí a poques hores se’n podria tenir alguna pista.
Junqueras plega avui... de moment
Oriol Junqueras presentarà la seva renúncia a la presidència d’ERC aquest matí en els òrgans que valoraran els resultats de les europees, segons va anunciar ell mateix després de l’executiva del 15 de maig, en què també es va fer saber que la secretària general, Marta Rovira, plegarà en el congrés extraordinari que aquell dia es va convocar per al 30 de novembre. Junqueras, que la vigília havia anunciat en una carta que es veia amb cor de continuar liderant el partit, va haver de fer aleshores un pas enrere per anunciar que plegava. Això sí, de manera provisional, ja que al mateix moment va anunciar també que iniciarà un procés de “reflexió” per veure si torna a aspirar a la presidència al novembre, fet que no va amagar que li agradaria. A tal fi, endegarà una campanya personal en què vol recórrer el país en els propers mesos, més del que ja ho ha fet en els últims anys, per exposar la seva candidatura i copsar les possibilitats que pot tenir d’imposar-se en el congrés, en què previsiblement els que s’han allunyat de les seves tesis, inclòs Rovira i la majoria del govern, voldran proposar un candidat alternatiu. Això si no hi ha repetició electoral –segurament ho decidirà, paradoxalment, la militància, en una consulta per a la qual s’aprovaran les bases en el congrés nacional del 15 de juny– i n’han de triar abans un a correcuita per als comicis.
En tot cas, avui diu adeu el tàndem Junqueras-Rovira sorgit la tardor del 2011, quan van imposar-se com a saba nova després d’un congrés convuls, amb moltes baralles internes, i d’uns altres mals resultats electorals que havien deixat ERC amb 10 diputats la tardor del 2010. Els majors èxits del partit han arribat amb ells al capdavant, però després de tres patacades electorals ha quedat clar que les relacions s’han refredat, i els seus camins ara es distancien. Rovira precisament agafarà les regnes provisionalment, tant de la negociació com del partit, acompanyada de la seva adjunta, Marta Vilalta, i del coordinador general, Pere Aragonès, que també ha anunciat que ho deixarà al novembre.