ESTAT FRANCÈS
Qui com a primer ministre a França?
El bloc d’esquerres vol governar, però ha de trobar una figura de consens que no sigui Mélenchon
El president Macron segueix sense parlar i guanya temps esperant trobar un acord amb la dreta
Attal es manté com a cap de l’executiu en funcions, però intenta marcar perfil propi entre els centristes
El Nou Front Popular reclama a Macron que es dirigeixi “immediatament” a ells per formar govern
El president francès, Emmanuel Macron, s’ha enlairat aquest dimecres cap a Washington per assistir a la cimera de l’OTAN sense haver pronunciat cap paraula pública des d’abans de la primera volta de les legislatives, el 30 de juny. Un mutisme –consagrat el seu fracàs d’eleccions anticipades que no han portat l’extrema dreta al govern, però sí que han donat una victòria relativa a l’esquerra gràcies al front republicà– que tant es pot interpretar perquè encara no ha assumit aquesta derrota, com que tracta de guanyar temps apostant perquè l’esquerra no s’acabi de posar d’acord en el nom d’un primer ministre mentre ell intenta salvar els seus pactant amb la dreta.
De moment, manté Gabriel Attal com a cap de l’executiu per “assegurar la governabilitat del país” i, aquest estiu, encara no se sap si els Jocs Olímpics de París començaran amb un govern i s’acabaran amb un altre.
La veritat és que el mateix Nou Front Popular (NFP) d’esquerres no s’esperava trobar-se en la situació d’haver de decidir tan aviat quin és el seu nou líder i si ha d’aplicar completament el seu programa, perquè no disposa de la majoria suficient. Dins d’aquest NFP, es disputen alhora l’hegemonia entre La França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, que era qui liderava la coalició d’esquerres des de les legislatives del 2022, i els socialistes, que van fer una revifalla a les recents europees i s’han acostat als insubmisos en aquestes legislatives.
La discussió és tant sobre si Mélenchon es manté o no en la cursa com a primer ministre com si no és millor cedir en alguns aspectes programàtics per atreure els macronistes de l’ala esquerra, malgrat que els insubmisos no en volen sentir ni parlar. Entremig, ecologistes, comunistes i dissidents insubmisos són més a prop de l’opció pragmàtica.
Les negociacions van començar la mateixa nit de diumenge passat, un cop coneguts els resultats de la segona volta, de manera discreta entre els líders socialista, Olivier Faure; ecologista, Marine Tondelier; comunista, Fabien Roussel, i el coordinador insubmís, Manuel Bompard, persona de confiança de Mélenchon. S’han seguit reunint lluny de les càmeres, tot i que apareixen regularment a la televisió i la ràdio per anar esbandint on són. “El nom d’aquesta persona com a primer ministre es coneixerà aquesta setmana”, va assegurar dilluns al matí el socialista Faure, abans que al vespre, en una altra declaració, precisés “o a principis de la setmana que ve”. Aquest dimarts, en el moment en què els nous diputats anaven a recollir les seves credencials a l’Assemblea francesa, fins i tot es considerava ell mateix “preparat per a assumir aquesta funció”.
El consens com a mètode
Per la seva part, l’ecologista Tondelier a principis de setmana deia que “el millor mètode és el consens, trobar solucions intel·ligents col·lectivament i potser un insubmís, un socialista, un comunista, un verd i, per què no, algú que vingui de fora”, referint-se a la societat civil. Pel comunista Roussel, que s’ha quedat fora de l’Assemblea vençut per un candidat de la ultradreta de Marine Le Pen al nord, el perfil d’aquest primer ministre “ha de poder ajuntar de forma àmplia, convèncer l’Assemblea i tenir una majoria de diputats que votin les lleis”.
Contrastant amb aquestes declaracions que busquen una entesa cap al centre, l’insubmís Bompard va rebutjar una altra vegada dimarts descartar el nom del Mélenchon com a primer ministre. “Disposa d’una experiència, és clar que forma part de les opcions possibles per ser primer ministre”, va afirmar.
El que és cert és que l’objectiu de Mélenchon no és el de ser cap de l’executiu, sinó el de tornar a presentar-se a les presidencials del 2027, encara que llavors tingui 75 anys, com Le Pen vol intentar-ho una altra vegada un cop Macron ja no pugui tornar a aspirar a la reelecció.
Precisament aquest factor i que el president hagi perdut el control de l’Assemblea provocant ell mateix que s’hagi tombat cap a un règim parlamentari fa que la cursa de la seva successió s’acceleri tot de cop. El mateix Attal s’ha començat a emancipar en aquesta campanya donant la cara i quan, la nit de diumenge, va recordar que aquesta dissolució no havia estat decisió seva i que, a partir d’ara, el seu espai “s’haurà de posar a treballar per construir una oferta política nova”. És a dir, ja sense la tutela de Macron i a través de l’Assemblea, amb ell als seus 35 anys com a cap del partit Renaixement si de cas a l’oposició.
Centristes que miren a la dreta
El seu rival és el ministre de l’Interior, Gérald Darmanin, provinent de la dreta tradicional, que sí que va donar suport a la dissolució de Macron i que encapçala el sector que posa en dubte que l’esquerra tingui dret a governar per la presència dels insubmisos i perquè, com el president, creu que es pot formar a la cambra un bloc més gran de centredreta. Davant d’aquesta temptació i que Macron encara no els hagi trucat, l’NFP ha emès un comunicat en què adverteix el president de “qualsevol intent de desviament de les institucions”, alhora que li reclama que es dirigeixi “immediatament” a ells perquè “els permeti de formar govern”. Potser haurem d’esperar a diumenge, festa del 14 de juliol, un cop tornat de Washington, per escoltar la seva resposta.
