Josep Tarradellas, restablir legitimitats

La restauració de la Generalitat de Catalunya en la persona de Josep Tarradellas apareix com a molt remota per a l'actual escenari polític català. El marc constantment sotragat pel mal funcionament de serveis públics essencials com el transport de viatgers, l'agudització dels col·lapses de les grans infraestructures i una traumàtica reforma estatutària que ha acabat amb la sensació de sac foradat per part de sectors sensibles de l'opinió pública han posat en tensió l'estructura institucional construïda des de la Transició. Un entramat polític construït a partir de les eleccions del 15 de juny de 1977 que va requerir, però, altres gestos per a la seva legitimació, que encara són objecte de discussió.

Avui es compleixen trenta anys del retorn de Josep Tarradellas a Barcelona. Ho va fer com a president de la Generalitat, reconegut pel govern espanyol i aclamat per milers de ciutadans als carrers de la ciutat que hi van veure un reconeixement efectiu de la identitat de Catalunya i de les seves institucions per part dels hereus del franquisme.

La reforma del franquisme
El règim franquista havia iniciat els contactes polítics amb les forces de l'oposició democràtica des de finals de 1975. El 23 de desembre, poc després de la mort de Franco, es constituïa el Consell de Forces Polítiques de Catalunya. A Madrid eren conscients que per desenvolupar un procés de reforma havien de dibuixar escenaris per resoldre la qüestió territorial, la basca i la catalana. El rei Joan Carles va viatjar a Barcelona el 16 de febrer de 1976 i en el seu discurs oficial va introduir expressions en català. Els dos caps de setmana anteriors Barcelona havia estat l'escenari de dues importants manifestacions de l'Assemblea de Catalunya.

Les inèrcies de l'administració franquista eren, però, molt fortes. La dimissió de Carlos Arias Navarro, el juliol de 1976, va fer possible l'ascens d'Adolfo Suárez a la presidència del govern espanyol. Mentrestant, l'activitat cada cop més desacomplexada de les forces d'oposició va tenir múltiples manifestacions: l'aparició pública dels partits, vagues, la Marxa de la Llibertat, Xirinachs davant la Model... i també actes violents de sectors adeptes al franquisme i d'ETA.

La Diada de 1976, tolerada pel règim, va ser un moment culminant. Entra en escena Manuel Ortínez, executiu de l'Institut Cotoner i persona vinculada a personalitats del franquisme enquadrades en el projecte d'Adolfo Suárez. Ortínez suggereix la figura de Tarradellas i també les seves relacions, no sempre fluides, amb l'Assemblea de Catalunya. El vicepresident Alfonso Osorio és determinant per enviar un oficial del servei d'intel·ligència, Andrés Casinello, a entrevistar-se amb el president exiliat: "Tarradellas vol la institució, la Generalitat. No ofereix res, ni demanarà el sí en el referèndum, ni fa un acte de suport a la monarquia, ni a favor de l'exèrcit. No, vol quedar-se sol, no prendre partit en una situació en què cada grup vol una cosa diferent. És a dir, té concepció d'home d'Estat, o almenys vol això", diu Casinello en el seu informe del contacte establert a l'octubre.

Adolfo Suárez convoca el referèndum de la reforma política del 15 de desembre per donar cobertura legal al procés de transformació de les institucions franquistes. És el certificat que, per a molts, fa descartar la via de la ruptura. Tarradellas fa una declaració pública el 6 de gener de 1977 per reivindicar la Generalitat, l'amnistia i la legalització dels partit.

El 20 de febrer de 1977, Suárez promou un intent de creació del Consell General de Catalunya, amb un règim especial de mancomunitat de les quatre diputacions, que neix condemnat al fracàs. Paral·lelament, se la juga amb la legalització del Partit Comunista (PCE), el 9 d'abril de 1977, Dissabte Sant, perquè pugui participar a les primeres eleccions del 15 de juny. La legalització del PCE i el profund recel cap a les reivindicacions catalanes, que apareixen entre les motivacions de la sublevació militar del 1936, van paralitzar qualsevol avenç. El PSUC va haver d'esperar la legalització fins al 3 de maig, 15 dies després que el PCE. Esquerra Republicana no va poder participar als comicis amb les seves pròpies sigles.

L'Assemblea no volia el retorn
Els resultats del 15 de juny, amb la victòria dels socialistes, el Pacte Democràtic i un important resultat del PSUC, "el millor de l'Europa occidental per a un partit comunista", en paraules de Miquel Sellarès, tornen a precipitar els esdeveniments. La UCD de Suárez i del periodista Carles Sentís obté un discret quart lloc. Es reprèn un procés sobre el qual historiadors i polítics mantenen posicions discrepants respecte al paper jugat per Tarradellas. Sellarès afirma que "l'Assemblea de Catalunya no volia el retorn de Tarradellas" com a president. Els socialistes sí que ho han posat entre les seves reivindicacions, però topen amb el president exiliat quan Joan Reventós, proclamat president de l'Assemblea de Parlamentaris, intenta establir negociacions amb el govern de la UDC.

Tarradellas reivindica la seva legitimitat com a president de la institució històrica i considera que és ell qui ha de negociar les condicions del retorn. Els partits que han passat per les urnes reclamen protagonisme en la restauració de les institucions i creuen que el president ha de tenir una funció representativa.

El govern de la UCD mou fitxa i fa anar Tarradellas a Madrid el 29 de juny . L'entrevista entre Suárez i el president va molt malament. Però Tarradellas mostra la seva habilitat fent declaracions en el sentit contrari. També es reuneix amb el rei Joan Carles, malgrat un veto inicial per obstaculitzar els contactes. Tarradellas se'n va anar de Madrid el 3 de juliol, sense acord però amb ponts oberts. Tampoc són bons moments per a les relacions amb l'Assemblea de Parlamentaris.

Salvador Sánchez Terán va reprendre per ordre de Suárez els contactes amb Tarradellas el 10 d'agost i aquest, una setmana després, en va informar la part catalana. Unes declaracions de Josep Benet afirmant que s'havia deixat podrir la situació van fer que Tarradellas el destituís de la comissió negociadora.

En aquest context va arribar la Diada de 1977, que va convocar la gran manifestació del milió. Per al govern de Suárez havia arribat el moment decisiu. El 28 de setembre es va tancar l'acord entre el govern d'UCD, Tarradellas i l'Assemblea de Parlamentaris, de restabliment de la Generalitat provisional i de nomenament del president, així com la derogació del decret del 5 d'abril de 1938 de Franco, que abolia l'autogovern.

"Ja sóc aquí!"
El diumenge 23 d'octubre del 1977, cap a les 5 de la tarda, aterrava a l'aeroport del Prat, procedent de Madrid, el DC-9 Ciudad de Mahón d'Iberia. L'arribada de Tarradellas posava fi simbòlicament a 38 anys d'anorreament de les institucions pròpies de Catalunya. L'avió va aterrar amb retard sobre l'horari previst perquè va haver de ser inspeccionat per una amenaça de bomba dels GRAPO.

Centenars de milers de persones van rebre el president que tornava de l'exili. Algunes ja l'esperaven a l'aeroport; altres, a Montjuïc i durant el recorregut fins a la plaça Sant Jaume. Tarradellas va sortir al balcó del Palau per repetir davant una multitud enfervorida el seu famós "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí". El retorn, organitzat pel senador Pere Portabella, va ser un acte popular, però també protocol·lari, amb la presència de les màximes institucions civils del moment. La presa de possessió oficial es va produir el dilluns 24, presidida per Adolfo Suárez. Abans, però, Tarradellas havia estat a Madrid, des del 20 d'octubre, per rebre la ratificació institucional. Com diria el president a l'AVUI (23 d'octubre de 1977), "Macià va portar a Catalunya les llibertats. Admiro, per damunt de tot, el moment en què comprèn que el poble de Catalunya no vol la República catalana i tira endavant la Generalitat". Catalunya havia de pactar amb l'administració espanyola. El rei i Suárez n'eren els màxims representants.