política
Compte enrere per a la primera gran decisió d’ERC
A pocs dies que s’esgoti el termini, la direcció dels republicans pressiona els socialistes perquè es moguin vers la sobirania fiscal per poder presentar un pacte ’aprovable’ a unes bases que no controla ara mateix
L’executiva s’ha convençut que té raons poderoses per defensar un acord, però si no veu un avenç substancial en el finançament no s’arriscarà ni tan sols a posar-lo a votació
El rellotge corre i, a cinc dies que s’esgoti el termini que es va autoimposar ERC per tancar amb el PSC un preacord per a la investidura de Salvador Illa, el més calent és a l’aigüera. Totes dues delegacions, repartides en quatre grups de treball per a les quatre grans carpetes que reclamen els republicans -avenços en la resolució del conflicte polític, finançament singular, continuïtat de les polítiques socials i potenciació del català-, han avançat en les últimes setmanes, però les negociacions encara no estan ni molt menys prou madures com perquè s’entrevegi un acord imminent. Si són a la “recta final”, doncs, tal com va verbalitzar dimecres el conseller de Serveis Socials, Carles Campuzano, és més per una qüestió de terminis que no pas de continguts. “Queden més que serrells”, deia la portaveu d’ERC, Raquel Sans, aquest matí al 3 24. “La negociació està avançada, és intensa i hi ha marge per poder arribar a un acord, però hi ha coses en què no hi és”, apuntava, abans de constatar que tot plegat s’ha de resoldre la setmana vinent. Hi ha contactes cada dia, i probablement, doncs, continuïn el cap de setmana, qui sap si per culminar la negociació.
Aquesta setmana s’han fet passos, necessaris però no suficients segons els republicans, en la que s’ha anomenat “carpeta zero”, que no és altra que la del compliment dels acords ja assolits anteriorment, la majoria per a la investidura de Pedro Sánchez la tardor passada. Dilluns, així, es va convocar una comissió mixta entre governs que posava el “comptador a zero” en el dèficit d’explotació de Rodalies per poder entrar, ara sí, en el traspàs del servei, i es feia efectiva l’arribada de fons per a la investigació i l’històric traspàs de les beques. Dimecres, la Moncloa desembarcava a petició pròpia al Palau de la Generalitat, amb el president Pedro Sánchez al capdavant, per escenificar la seva voluntat de compliment dels acords pendents i signar el traspàs de l’ingrés mínim vital. “Al final són gestos de bona voluntat que s’agraeixen, però són acords a què ja s’havia arribat i que s’havien de complir”, ha recordat avui Sans. Uns gestos que segons ella poden servir per “generar confiances”, però que, alerten altres fonts republicanes, també poden resultar contraproduents de cara a la militància, que hi pot veure un excés d’escenificació buida i un intent més d’engalipada. Fonts properes a Illa, que dimecres va poder passar revista després personalment amb Sánchez a l’estat de les converses, mantenen que la visita va ser un pas endavant positiu.
Segons admeten les dues parts, això sí, el gran elefant a l’habitació continua sent la sobirania fiscal: qui recapta els impostos a Catalunya, qui els administra i qui els regula. Fonts del PSC, en aquest sentit, asseguren que seran “generosos” i es mostren optimistes sobre la possibilitat de tancar un acord. I des de les files republicanes confirmen que la possibilitat existeix, que “hi ha marge”, però que els socialistes s’han de voler moure. El punt de referència és l’Estatut aprovat el 2005 pel Parlament de Catalunya, amb una proposta propera al concert basc, votada també pel PSC però ribotejada després al Congrés pel PSOE i aniquilada pel TC. Els socialistes es remeten ara al text vigent per proposar un consorci tributari a mitges, però ERC no en té prou. “Si volen poden moure’s més”, insisteixen fonts republicanes, que mantenen que hi ha d’haver un canvi de paradigma, un salt d’escala per sortir del règim comú amb la resta de comunitats. El quid de la qüestió serà si hi és o no. És a dir, qui recapta i per tant qui té el poder per repartir els diners, i fins ara el PSOE s’ha tancat en banda que sigui la Generalitat. I això no és tot, ja que els republicans no admeten un simple compromís del govern espanyol actual, sinó que volen un calendari clar i garanties en forma d’un “blindatge legal” que hauria de passar inexorablement pel canvi de lleis com la Lofca, com ja assenyalava la proposta oficial que el govern va presentar just la setmana que va convocar eleccions. Els socialistes, sigui com sigui, saben que han de moure’s ara per investir Illa, o ho hauran de fer d’aquí a uns mesos si volen aprovar els pressupostos de l’Estat, ja que Junts ja ha reiterat que no hi donaran suport si no és a canvi de la sobirania fiscal per a Catalunya...
Bases en ebullició
Els negociadors republicans, en tot cas, també insisteixen al PSC que es mogui perquè saben que hauran de presentar avenços realment tangibles i molt substancials per aspirar a l’aprovació final d’unes bases que ara mateix ningú controla, ja que es troben en plena efervescència pels mals resultats electorals, la divisió entre junqueristes i roviristes i polèmiques que han generat molt malestar intern com la dels cartells dels Maragall. Les assemblees de les últimes setmanes han deixat clar que la militància està molt esvalotada, i que d’entrada la predisposició a investir Illa és gairebé nul·la. “El que més copsem en les assemblees territorials és molta desconfiança vers el PSOE, és el que em fa dubtar”, admetia avui Sans. Una desconfiança que ve del fet que molts pactes queden “en paper mullat”, però també del rol destacat que Illa va tenir contra el procés sobiranista i el seu suport nítid al 155. “Aquest recel existeix”, ha indicat la portaveu.
És clar que, després del disgust per la patacada del 12-M i les ganes inicials de cremar-ho tot, gran part de la direcció d’ERC ha reflexionat i s’ha anat convencent que ara mateix, el més assenyat per al país i per al mateix partit, seria tancar un bon pacte per fer president Illa i marxar com han dit des del primer dia a l’oposició a refer-se, per bé que també hi ha veus internes que ja es pregunten, si realment s’aconsegueixen avenços notables en la negociació, per què els republicans n’han de quedar després al marge i permetre que ho rendibilitzi un govern del PSC, possiblement amb els comuns. Arran d’aquesta progressiva inclinació de la cúpula vers un acord, Sans també iniciava avui en certa manera la campanya de cara a unes bases arrauxades que segurament no hi donaran tants tombs, i ha plantejat les bondats que podria tenir votar a favor del que hauria de ser “un bon acord” sobretot en matèria fiscal. “Hem de fer un retrat de la situació al Parlament: l’independentisme no hem aconseguit sumar però tenim la capacitat d’avançar en sobirania, i la independència és més fàcil quan tens la clau de la caixa que quan no la tens”, ha analitzat així, per tancar: “aquest és un escenari que la militància pot valorar en positiu”. I encara hi ha afegit un argument de pes, que és que unes altres eleccions tot indica que no farien moure res: “Quin escenari quedaria? Seríem lluny de l’actual? L’independentisme seríem capaços de capgirar-ho?”, s’ha preguntat en veu alta. No l’ha citat, però aquí encara hi cap un altre gran argument central: en cas de repetició electoral, ara mateix ERC no té candidat, i l’hauria de buscar i promoure a correcuita. Un debat més que s’hauria d’afegir a un partit en plena ebullició...
La direcció, doncs, es decanta per tancar un preacord, però sap que ha d’oferir quelcom molt i molt bo perquè tingui alguna oportunitat que la militància compri aquests arguments i l’avali. D’aquí que anirà amb peus de plom fins al final. En cas de tancar un preacord amb el PSC, així, el primer que farà l’equip negociador serà sotmetre’l al conjunt de l’executiva, que és qui l’ha de ratificar per convocar l’eventual consulta, en una data que inicialment es va filtrar que podria ser dijous 1 d’agost, però que encara ningú dona per definitiva. I és que pot fer un cert vertigen haver de defensar un pacte sense tenir la certesa que serà avalat per les bases, i haurà de veure molt clar que té opcions de prosperar. Per això l’executiva s’ho pensarà dues vegades ja si val la pena dur-lo a votació, i el fet que estigui dividida entre roviristes i junqueristes pot ser una arma de doble tall: d’entrada uns poden tenir temptació de boicotejar l’acord, però si tots dos sectors l’assumeixen com a propi, en cas d’un eventual no de les bases en surten per igual socarrimats, ja que desautoritzarien per complet uns i altres i augmentaria encara més la crisi i la sensació de desgovern intern al partit...
Si l’executiva decidís no dur ni tan sols cap acord a votació, es produiria una aturada perquè el PSC explorés els altres acords possibles que els republicans li recorden que té, amb Junts o amb els partits del 155. Però arribat el cas encara restaria un petit marge perquè els socialistes milloressin l’aposta i poder continuar negociant amb els republicans. En canvi, si el pacte es du a votació i surt que no, ja no hi haurà marxa enrere. La porta estarà tancada definitvament i no hi haurà més oportunitats, segons ha deixat clar avui Sans, contradient el que el partit havia anat dient fins ara.
El paper de Puigdemont
En aquest punt, Illa hauria de desfullar la margarida de si presentar-se o no igualment -de fet, ell es donaria de marge encara fins al 26 d’agost-, valorant si valdria la pena assumir el desgast de ser rebutjat, però també de si valdria la pena “obligar” moralment Puigdemont a presentar-se al Parlament, com ha promès, i per tant exposar-lo que fos detingut. I és que l’eventual detenció del president al seu retorn de l’exili és un escenari plausible que també sobrevola tota la negociació actual. ERC sap que no es pot permetre investir Illa amb Puigdemont a la presó, ja que seria un cop brutal per a la seva ja malmesa imatge entre alguns sectors de l’independentisme, i vol evitar-ho tant com pugui. En aquest cas, a més, caldria veure què fa el president del Parlament, Josep Rull, que si bé durant la primera quinzena d’agost -s’ha parlat que l’eventual ple per Illa podria fer-se la setmana del 5, sempre que les bases d’ERC hi donessin el vistiplau a final de la setmana vinent- perd la facultat de convocar el ple d’investidura, ja que durant la primera quinzena queda en mans de la Diputació Permanent, després sí que tindria l’opció de suspendre la sessió si considerés que la detenció de qui seria l’eventual cap de l’oposició és prou greu, un fet que obriria encara un altre escenari de conseqüències del tot impredictibles. En aquest sentit, el president a l’exili resta a l’expectativa de l’evolució dels esdeveniments, però ha convocat demà un gran acte de suport a la Catalunya Nord en què no es descarta que faci algun anunci que indirectament també podria trastocar tot el panorama. En tot cas, d’entrada el seu calendari de retorn dependrà del de la investidura, i tampoc es descarta que, si no hi ha un intent d’Illa, també opti per intentar la seva -encara que fos ’fake’, per a la qual hauria de negociar això sí el suport previ d’ERC- a fi de justificar el seu retorn i forçar una sacsejada del tauler amb una detenció abans de la repetició electoral...
Sigui com sigui, això ja és avançar-se moltes pantalles. D’entrada la primera gran patata calenta la tindrà la setmana entrant l’executiva d’ERC, que haurà de decidir si, amb les concessions que hagi pogut arrencar del PSC, s’arrisca o no a presentar un preacord a la militància. En vindran més a curt mitjà i termini, però la primera hora greu per als republicans s’acosta, i veurem fins a quin punt no hi ha tremolor de cames.
