Israel inflama la guerra regional
Un míssil elimina a l’Iran el màxim líder de Hamàs, que assistia a la inauguració de la nova presidència
Després de 24 hores, confirmen la mort del comandant de Hezbol·là en el bombardeig de dimarts a Beirut
El govern israelià aprofita el buit al capdavant dels EUA per canviar l’‘statu quo’ a la regió a través de la força
L’assassinat de Haniyeh és llegit per molts com un atac contra les converses per a la pau amb Israel
Va ser la darrera fotografia d’Ismail Haniyeh. El líder del buró polític de Hamàs mirava endavant mentre aixecava la mà amb els dits fent el senyal de la victòria. Era dimarts a Teheran, en la cerimònia que inaugurava la presidència de l’iranià Masoud Pezeshkian. Els dirigents iranians envoltaven Haniyeh alçant també les seves mans. Però aquesta imatge de pinya al voltant del dirigent palestí no representava el que passaria poc després, quan un míssil israelià evidenciaria la incapacitat de la Guàrdia Revolucionària de protegir Haniyeh.
La mort de Haniyeh, que residia a Doha, es va produir ahir de matinada al cor de la capital iraniana. Fill de palestins expulsats de l’actual ciutat israeliana d’Ashkelon durant la creació de l’estat d’Israel, Haniyeh va néixer al camp de refugiats de Shati, a l’enclavament palestí. Cofundador de Hamàs el 1988, va ser empresonat diverses vegades per Israel i, anys després, va liderar la llista de Hamàs que va guanyar les eleccions legislatives palestines el 2006. Després del conflicte amb Fatah i l’expulsió dels seculars de la Franja, Haniyeh es va erigir en el primer ministre de facto de l’enclavament fins al 2017, quan va ser escollit president del buró polític de Hamàs.
El seu lloc com a líder de Hamàs a la Franja el va ocupar Yehya Sinwar, l’home més buscat d’Israel a Gaza i un dels autors intel·lectuals de l’atac del 7 d’octubre. Des d’aleshores, Haniyeh havia mantingut una pugna amb Sinwar: mentre el líder a Gaza sembla disposat a deixar que la guerra segueixi el seu curs en pro d’algun càlcul polític desconegut, el cap polític de Hamàs semblava inclinar-se per la negociació i la treva. D’aquí que el seu assassinat sigui llegit per molts com un atac contra les converses per a la pau.
A l’abril, un bombardeig israelià va matar tres dels seus fills i tres dels seus nets a la ciutat de Gaza. “Qui cregui que matant els meus fills aconseguirà canviar la posició de Hamàs, està delirant”, va dir Haniyeh.
Esmaeil Khatib, ministre sortint d’Intel·ligència del govern de l’Iran, va dir per televisió que el seu major èxit havia estat “destruir la xarxa d’infiltració” que el Mossad, la intel·ligència israeliana, tenia a l’Iran. Sis dies després, un míssil israelià queia amb exactitud sobre l’edifici on s’allotjava Haniyeh a Teheran. Els delators, malgrat la tasca del ministre Khatib, encara existeixen a l’Iran.
L’atac israelià contra Haniyeh en sòl iranià és un doble cop, ja que representa una violació de la sobirania persa i dificulta l’acostament amb els EUA que alguns líders iranians defensaven de forma tímida. Diversos dirigents del país han promès venjança, però sembla improbable que vagin més enllà d’un atac simbòlic.
El destí d’Amira i Hassan
Des de la perspectiva estatunidenca, l’atac israelià a l’Iran posa la Casa Blanca en un compromís. Les autoritats israelianes volen aprofitar el buit que s’intueix al capdavant de Washington. La baixa no oficial de Joe Biden dona a Netanyahu una finestra de diversos mesos per canviar l’statu quo de la regió a través de la força. Israel, fins i tot, podria aspirar a arrossegar els EUA a la guerra. N’hi ha prou de veure el suposat canvi de comportament de la Casa Blanca en un sol dia. Dimecres, informadors als EUA i a Israel al·legaven que els EUA s’esforçaven a convèncer Israel que no ataqués Beirut. Hores més tard, Israel havia bombardejat la ciutat i Washington –segons analistes com Charles Lister– mobilitzava vaixells de guerra cap a les costes del Líban. De sobte, a mitja tarda, diversos pisos d’un edifici a Beirut van volar pels aires. La fumerada que es va aixecar va córrer fotografiada pels grups de missatgeria. Tothom va pensar de seguida que podia tractar-se de l’esperada resposta israeliana. Les autoritats d’Israel havien promès venjança per l’atac de dissabte a Majdal Shams, el poble drus dels Alts del Golan ocupats on una dotzena de civils –la majoria infants– van morir assassinats.
El govern de Netanyahu va trigar poc a reconèixer l’atac, llançat contra un edifici residencial en un barri densament poblat. Fuad Shakar, alt comandant de Hezbol·là, era l’objectiu. El ball d’informacions que confirmaven o desmentien la seva mort va allargar-se fins ahir al vespre. Els equips de rescat, després de 24 hores de feina, van trobar el cos de Shakar sense vida.
L’atemptat també va matar quatre persones més i va ferir-ne 80, tres d’elles en estat crític. Amira i Hassan, dues de les víctimes mortals, tenien 6 i 10 anys. Eren d’Aynata, un poble proper a la frontera amb Israel. Des d’octubre, les tropes israelianes bombardegen aquest territori cada dia i més de 100.000 residents han fugit buscant seguretat més al nord. Amira i Hassan s’allotjaven a casa dels avis als suburbis de Beirut, però desplaçar-se a més de dues hores en cotxe de la frontera amb Israel no els va salvar la vida.
Als voltants de l’edifici bombardejat, fortament acordonat per homes vestits de carrer, s’hi respirava nerviosisme. Hi havia desenes de vehicles blindats de l’exèrcit del Líban, però els qui controlaven l’accés de la premsa eren els afiliats del Partit de Déu (“Hezbol·là”). “Ens sentim forts”, va dir un d’ells a El Punt Avui malgrat el desconcert general.
