Tot i la distància, Gaza fa mal a Xatila
Centenars de milers de refugiats palestins al Líban assisteixen compungits als atacs contra la Franja
Relacionen la violència que els va expulsar de la Palestina històrica el 1948 amb la d’avui a l’enclavament
Els donen esperança les protestes arreu del món, però lamenten la inacció dels governs àrabs
Tenen reconegut l’estatus de refugiats, però les autoritats els impedeixen d’establir-se al Líban
Gaza fa mal a Xatila. Els 280 quilòmetres que separen la Franja d’aquest camp de refugiats palestí a Beirut no impedeixen que els bombardejos israelians sobre l’enclavament provoquin dolor als palestins al Líban.
Els centenars de milers de palestins que es refugien al país veí des de la creació de l’Estat d’Israel tenen la seva mirada sempre posada sobre la Palestina històrica. D’aquesta terra en conserven records, allà tenen part de la seva família o simplement projecten el somni de tornar al seu lloc d’origen. Però l’atenció sobre el que hi passa arriba a màxims des de l’octubre del 2023, quan l’exèrcit israelià va llançar sobre Gaza la major ofensiva militar en la història moderna de la humanitat.
“Per mi, això és el començament”, diu Jamila. Aquesta dona palestina de 70 anys d’edat, resident de Xatila des de fa dècades, desitja que la catàstrofe que cau sobre la Franja de Gaza no sigui en va. “Ens sentim forts perquè a la televisió veiem molta gent que ens fa suport. Espero que Gaza canviï el món.” A la Jamila l’impressionen les protestes de solidaritat amb Gaza que hi ha als cinc continents, però lamenta que “la població d’arreu del món faci més per Palestina que els governs àrabs”, molts dels quals són règims aliats d’Israel tot i l’opinió pública propalestina de les seves poblacions.
Jamila atén El Punt Avui des de la seva petita oficina. És la directora d’una escola al cor de Xatila, camp de refugiats integrat a la ciutat de Beirut com un suburbi més. Integrat en l’aspecte urbanístic, però no social. Xatila és un dels 12 camps de refugiats palestins que es van improvisar al Líban el 1948, quan milícies sionistes i l’exèrcit israelià van expulsar gairebé 800.000 persones del territori que avui és Israel. Més de 100.000 d’aquests exiliats van arribar a peu fins al Líban.
Des de llavors, els palestins al Líban estan fora del món. La legislació internacional els reconeix l’estatus de refugiats, però les autoritats libaneses van construir un entramat legal per marginar-los i impedir el seu establiment al país, negant-los drets bàsics com ara l’accés a l’habitatge i al treball. El resultat de tot això és una vida en dependència de l’acció humanitària, en unes condicions considerades com a indignes per part de grups de drets humans i reclosa en aquests atapeïts camps de refugiats, on la població libanesa no entra i de la qual la població palestina no surt sense exposar-se al racisme contra els refugiats.
Els palestins, explica la Jamila, han hagut d’aprendre a sobreposar-se a les adversitats. I a recordar. “Golda Meir [quarta primera ministra en la història d’Israel] deia que «els vells moriran i la nova generació oblidarà». Doncs no, no oblidem la nostra pròpia història.”
“Per què patim tant?”
A ella mateixa, que va néixer al Líban quatre anys després que la creació d’Israel expulsés els seus pares cap a Beirut, li van instal·lar el record del seu lloc d’origen, avui en territori israelià: “Jo soc de Yajur, un poble proper a Haifa. Al meu cor, sento que soc una agricultora de Yajur. El meu avi i els meus pares deien que les muntanyes de Yajur són verdes tot l’any.”
Ibrahim, un pintor palestí resident de Xatila que fa activitats amb els infants de l’escola de la Jamila, pinta Yajur i altres pobles palestins seguint instruccions amb tota la informació que els alumnes tenen dels llocs d’origen de les seves famílies. Són quadres plens de vida i de color que reflecteixen turons verds, camps d’oliveres i la idealització d’un lloc prohibit.
Tant als territoris palestins com als camps de refugiats de Beirut, la humiliació i la despossessió continuen marcant les vides de milions de palestins, que passen per aquest món sense conèixer una vida amb plens drets. “Per què patim tant?”, es pregunta amb pena l’Aya, jove resident de Xatila: “Som humans. Tenim dret a viure, a passar-nos-ho bé. No ens ho passem bé”, conclou.
Les dificultats del dia a dia com a refugiat palestí al Líban s’afegeixen des de l’octubre a la tensió bèl·lica. “Estic espantada”, reconeix l’Aya en declaracions a El Punt Avui. “Sí, sentim el risc i l’amenaça davant la possibilitat que la guerra al sud del Líban arribi a Xatila. Esperem que Déu ens protegeixi. Però si passa alguna cosa, si Israel ataca Xatila, no marxarem d’aquí.” Aquesta jove estudiant diu que la generació més gran de palestins al Líban, la que va arribar a estar a Palestina abans que les tropes israelianes els expulsessin cap a l’exili, ha aconseguit traslladar als joves la convicció que tenen drets, que tornar al seu lloc d’origen és una reivindicació legítima. “Siguem grans o joves, no oblidarem el que va passar a Palestina el 1948”, diu sobre el procés d’expulsió de la majoria de palestins que habitaven el territori. “Qualsevol palestí de Xatila té esperança de tornar a Palestina, perquè ens pertany”, sentencia l’Aya.
Els palestins al Líban es mobilitzen sovint per exigir el compliment del seu dret a tornar a l’actual territori israelià. Però enguany s’estan mobilitzant per alguna cosa més: “Sortim al carrer i aixequem la bandera palestina, cridem «Palestina lliure» i unim la nostra veu per Gaza i pels infants gazians”, diu emocionada: “Perquè, per nosaltres, el que passa ara a Gaza té relació amb el que va passar el 1948.”
