Política

Judici trilingüe

L'ús social del català (8). Administració de Justícia

Devia ser cap a l’any 1970 que vaig anar per primer cop a l’Audiència de Barcelona. Acompanyava el meu pare, un advocat de poble, que hi tenia un judici. Jo tenia la vaga idea de ser advocat com ell, però aquella experiència me’n va dissuadir: el pare es va posar una toga horrible i una corbata negra, i va participar en un judici ensopit, durant el qual els tres magistrats badallaven de manera ostentosa. Vaig patir una decepció: no hi havia advocats eloqüents com James Stewart, elegants com Cary Grant o murris com Charles Laughton. I un detall em va sobtar: mon pare va parlar tota l’estona en castellà. Castellà recargolat i decimonònic, a damunt.


Trenta-vuit anys més tard, torno a l’Audiència per comprovar què ha canviat a la justícia catalana. Les togues casposes i les corbates negres són iguals. De novetats, en constato tres. 1. Hi ha moltíssimes dones. 2. La retolació dels jutjats és tota en català. 3. Com a les pel·lícules americanes, ara hi ha judicis amb jurat.
 

Decideixo treure’m l’espina de quan tenia deu anys i vaig a un judici amb jurat. Arribo davant la “Sala de vistes nº 1 del jurat”. Davant la porta, veig una jutge, una fiscal i un advocat. Dos mossos d’esquadra porten un home emmanillat. A la fi, un bidell anuncia: “Audiència pública!”.
 

És una sala gran, de sostre alt rematat amb guix i motllures i, al fons, una pintura al fresc amb una escena de l’Imperi Romà: uns senadors amb túniques blanques i un pedestal amb l’SPQR. Sota el fresc, hi ha la jutge. A la dreta, els bancs del jurat: 9 membres més 2 suplents. A l’esquerra, el banc de l’acusat i, al seu costat, un intèrpret (perquè l’acusat és britànic). Rere l’acusat, seuen l’advocat defensor i la fiscal.
 

Comença la vista. En castellà, of course. Criden en primer testimoni, que queda dret davant del micròfon. La jutge li fa algunes preguntes de rigor i es passa a l’interrogatori. Primer, la fiscal, que diu: “Con la venia de su ilustrísima señora”. Després, el defensor, que comença amb la mateixa frase. Sembla que hagi entrat en el túnel del temps: tot igual que el 1970!
 

El judici va del presumpte assassinat d’un danès en un càmping de Gavà, el juny del 2002. Sis anys ha trigat la justícia. Es nota que en aquest país només hi ha diners per a Hisenda i Trànsit: quan es tracta de recaptar, els sistemes informàtics són de darrera generació, i les diligències, rapidíssimes. L’acusat és un anglès. Assisteix al judici en silenci: és de mitjana edat, porta ulleres, pantalons de cuiro, camisa marró i corbata blanca.
 

Als primers testimonis, la jutge els atabala amb la seva vèrbola legalista i barroca, i no entenen què els demana. A mesura que van passant testimonis, simplifica i l’entenen. Per què no parla clar des del començament? Clar i castellà. Perquè la vista segueix i comprovo que té lloc íntegrament en la llengua de Cervantes.
 

Es van succeint els testimonis, tots bastant ensopits, que donen tombs entorn a una hipotètica relació homosexual entre l’acusat i la víctima, i al fet que l’acusat vivia de gorra: la víctima li pagava les cerveses. També es fa esment d’un personatge enigmàtic: un tercer home, un espanyol amb la cama embenada. Jo començo a avorrir-me, però els nou membres dels jurat prenen nota de tot, atentíssims, com nou Perry Masons.
 

Només al testimoni número 10 s’anima la cosa. És un anglès, conegut de l’acusat. La fiscal fa les preguntes en castellà, i un intèrpret les tradueix. Arriba el morbo. Pregunta: “¿Recuerda si el acusado le dijo que le había matado estrangulándole?”. Resposta de l’anglès: “Sí”. Nova pregunta: “Recuerda si le dijo que después de estrangularlo lo había dejado en una tienda de campaña?”. Resposta: “No”. No puc evitar un pensament: si el pare m’hagués dut a un judici com aquest, potser ara seria advocat, i no gratapapers.
 

Després d’aquesta descàrrega d’adrenalina, el judici s’atura i passa a una altra sala. Motiu? Cal aportar testimonis des de Dinamarca i la Gran Bretanya, per videoconferència. L’acusat, els magistrats, els jurats, els funcionaris i els xafarders com jo recorrem passadissos i entrem en una habitació amb una tele. Es fan més interrogatoris, amb l’ajut d’una intèrpret de danès.
 

Després, torno a la sala de vistes i el judici continua. Faig investigacions: l’endemà han de declarar els forenses i n’hi ha encara per a uns dies. En sortir de la sala, miro de recapitular. Què ha canviat a la justícia catalana des del 1970 ençà? Que avui sembla habitual que hi hagi judicis trilingües castellà-anglès-danès. Què roman inamovible des del 1970? Que el que no hi ha (per descomptat!) són judicis en català.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.