Andreu Mayayo: Fins ara se n’havien publicat dos volums, un sobre l’etapa com a alcalde de Barcelona i un altre com a president de la Generalitat. Calia fer-ne un altre sobre la dimensió internacional. Nosaltres formem part d’un projecte de recerca del ministeri centrat en l’aportació del municipalisme democràtic en la construcció europea. I Maragall té una dimensió europea molt important. Té una frase molt famosa que diu: “Catalunya com a punt de sortida, no d’arribada.” Aquesta construcció vol dir que no és nacionalisme, sinó que és federalisme. No tan sols del que normalment se’n diu dels estats o les regions, sinó bàsicament i fonamentalment també de les ciutats i de les àrees metropolitanes.

Paola Lo Cascio: Són dues visions diferents. Tot això passa a finals dels vuitanta i principis dels noranta, amb un debat sobre la suposada pèrdua de poder dels estats nació. Al final no va ser així, però en aquell moment s’obre un debat sobre el tema. Sí que són dos models molt diferents, perquè en el fons la lògica de Pujol és una estratègia regionalista per a un objectiu nacionalista. I, aquesta, quina és la idea? La idea és vehicular a través del contenidor regió una cosa que en el fons entra en la concepció d’estat nació. I com que no ho puc fer en un estat, ho faré en una regió. La lògica de Pasqual Maragall és totalment diferent, perquè té un component que és molt anticipador i també molt útil, fins i tot per al debat que es té ara, que és que ell no concep les institucions tant de forma jeràrquica, sinó horitzontal. I, per tant, entén que són institucions europees tant els estats com les regions i les ciutats. I, a més a més, les ciutats tenen una particularitat molt destacada, i és que no només són l’administració més propera a la ciutadania, sinó també la que és capaç de construir més sinergia amb la societat civil. I com que la preocupació de fons de Maragall és que els ciutadans i les ciutadanes perceben les institucions europees com a molt llunyanes, defensa que les ciutats han de tenir un paper determinant. I això ho veus també en un tema que ha estat molt de moda darrerament, que és el del reconeixement del català a Europa. La primera tanda d’aquesta batalla es fa a partir de final dels anys vuitanta, però els primers passos es fan el 2004 perquè José Luis Rodríguez Zapatero necessita els vots d’ERC. La Generalitat s’implica en aquesta batalla, però Maragall es cuida molt d’explicar que no defensa el català amb un argumentari identitari, sinó per demostrar que la Unió Europea és una institució que és capaç de garantir la diversitat cultural i lingüística. Té un article en què reivindica la lluita pel reconeixement del català com una lluita que té a veure no tant amb Catalunya, sinó amb els valors de la UE i com aquesta UE vertebra un espai i garanteix la llibertat.

Òscar Monterde: Sí, es tracta d’una preocupació que és molt actual. Ell ja anticipa que les institucions europees s’estaven allunyant de la ciutadania. I la idea que té per salvar aquesta distància (i aquí pesa molt la seva formació municipalista) és donant protagonisme a les ciutats. Ell defensa que l’Europa dels estats nació genera moltes fronteres, genera molta resistència, i des de les ciutats es poden superar els límits que els estats imposen en la construcció de nous espais. Això, en el cas d’Europa, ho podrà experimentar molt més, una part en la seva teoria més purista, diguem, més de xarxes de ciutat. Però Europa pot provar una altra cosa, que és generar certs espais més institucionals que superin també aquestes xarxes. I, per tant, aquí és on hi ha una concepció diferent d’un regionalisme vinculat a les nacions, que és aquesta idea de macroregions. Ell considera Europa com un sistema urbà i defensa que hi ha diferents xarxes, diferents regions urbanes que ens dibuixen o que ens poden ajudar a articular aquesta Europa.

Paola Lo Cascio: Les dues coses. D’una banda la guanya perquè tot just després del Tractat de Maastricht (1992) es crea l’anomenat Comitè de les Regions, que havia de ser la cambra de representació territorial. I hi ha una pugna molt forta sobre si aquest Comitè de les Regions havia de ser només de les regions o si les ciutats hi havien de tenir un paper. I aquesta és una batalla que guanya, perquè finalment a dins del comitè no només hi ha regions, sinó que també hi ha ciutats, i de fet ell acaba sent president del Comitè de les Regions. Però, d’una altra banda, també la perd perquè en realitat quan es planteja la reforma del Comitè de les Regions en el Tractat d’Amsterdam, ell reclama l’aprovació d’un protocol que defineixi millor i faci més operativa la subsidiarietat, i això no l’hi compren. En canvi, guanya perquè, en realitat, avui en dia existeixen tota una sèrie d’instruments que no han passat via tractat però que sí que existeixen a Europa, com les agències de cooperació territorial, les mateixes euroregions, les agendes urbanes..., que a l’hora de la veritat donen resposta a la idea que si tu tens un problema d’aigua, sigui a Barcelona, sigui a Montpeller, es tracta del mateix problema. I que per tant la Unió Europea pot haver de pensar de donar respostes comunes.

Òscar Monterde: Aquí hi ha un símbol que s’hi representa molt, que és Sarajevo. El que s’està atacant és una concepció d’Europa. Anem cap a una Europa simbolitzada per aquesta ciutat, que és una ciutat diversa, multicultural, que ha de representar les tres grans religions, que significa un aspecte de convivència, de diversitat, que és el que ell defensa d’Europa. La idea de xarxa porta una concepció de les identitats que segurament és més difusa, més dispersa, més diversa. I això sí que és una de les tensions en el seu pensament. Com compaginar això amb les identitats que la gent expressa i que té des de la seva ciutat fins a la regió o la nació. Ell s’aferra molt a l’article de Václav Havel, que farà traduir. També busca aquesta síntesi, la idea de cercles concèntrics on no hi ha una única identitat, sinó que tothom té cercles de diferents identitats que es compaginen. I això és el que ens ajudarà a construir aquesta Europa també diversa. A l’hora de plasmar el seu model a les institucions s’aferra més a la idea de Havel i a l’hora de construir una xarxa més difusa mediterrània s’aferra més a una diversitat més genèrica, per dir-ho d’alguna manera. I aquesta és una de les tensions principals quan parlem de l’ampliació europea. Ell serà un gran defensor de la incorporació de Turquia. Fins i tot quan parla de les euroregions i d’aquests sistemes urbans, molts cops hi inclou part del nord d’Àfrica i els països del Magreb. I de fet farà veure que la capital d’estat més propera a Barcelona precisament és la ciutat d’Alger. Paola Lo Cascio: La idea fonamental és que allò que articula drets és el dret de ciutadania. A partir d’aquesta idea, el que ha de fer Europa és proveir la gent d’aquest dret de ciutadania. Dins d’aquest dret, evidentment, hi ha el respecte i la salvaguarda de les diverses identitats. És com revertir el mecanisme que s’havia fet servir històricament durant els segles XIX i XX, quan es partia de la identitat i a partir d’aquesta identitat es generava ciutadania. Doncs aquí és una mica independent: tu tens la ciutadania i aquesta ciutadania es defineix a partir del fet que tu ets ciutadà d’un lloc, precisament d’un lloc europeu, perquè Europa és un lloc on es salvaguarden les identitats múltiples, concèntriques i diverses que com a ciutadà tens. I en aquest sentit sí que crec que és molt anticipador i molt escaient ara mateix. Tenim un percentatge de població europea, ni blanca, ni catòlica, ni cristiana. I amb això, o inventem alguna forma de donar-li una ciutadania que puguin sentir com a pròpia o estem perduts.