Política

Independències que van reeixir

L’èxit de les lluites d’alliberament nacional rau en l’encert d’aprofitar les oportunitats de la història

Les elits polítiques catalanes es van arronsar davant la força i el potencial de la mobilització popular

El context internacional ofereix perspectives ben magres per a les nacions sense estat

En el seu històric discurs davant el Congrés dels Estats Units el vuit de gener de 1918, el president nord-americà Woodrow Wilson formulà els seus cèlebres “catorze punts”, on afirmà la lliure determinació dels pobles com una de les bases sobre les quals calia construir la pau a l’Europa llavors devastada per la Gran Guerra. Es tractava de la primera ocasió en què el líder d’un estat sobirà es feia seu un principi que durant dècades havia estat pregonat per moviments d’alliberament nacional i per teòrics del socialisme des de Karl Marx fins Vladímir Lenin, supeditant-lo, en el cas d’aquest, als interessos de la revolució proletària i del naixent estat soviètic després.

L’onada d’independències desencadenada arran de la desfeta dels imperis centrals el 1918 i de l’esfondrament de l’imperi rus feu que el nombre d’estats independents al continent passés de 24 a 33, la major part dels nous sorgits a l’Europa central i oriental. Dues dècades després, l’esclat de la Segona Guerra Mundial i les invasions i annexions territorials que es produïren per part de les forces de l’Eix, però també de la Unió Soviètica, tornaren a posar sobre la taula la necessitat de vindicar el dret a l’autodeterminació dels pobles. El 8 d’agost de 1941, Franklin D. Roosevelt i Winston Churchill signaven la Carta Atlàntica a bord del vaixell de guerra USS Augusta, on, entre d’altres punts, declararen que aquest dret havia de ser un dels preceptes sobre els quals s’havia de bastir l’ordre global de postguerra. Aquesta declaració influiria de forma determinant en la carta fundacional de Nacions Unides del 1945, on la inclusió de l’autodeterminació en l’article primer feu que, si més no formalment, esdevingués un dels principis rectors de l’ordenament jurídic internacional. Durant les dècades posteriors, els principals beneficiaris en serien especialment els territoris colonitzats pels imperis britànic i francès, en molts casos passant per cruents conflictes armats.

En el context de guerra freda, l’autodeterminació fou inclosa com un principi bàsic tant al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de Nacions Unides com al Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, l’any 1966. Una dècada més tard, ho fou també en l’Acta Final d’Hèlsinki de 1975, text fundacional del que després esdevindria l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació d’Europa (OSCE). Amb la dissolució de l’URSS i de Iugoslàvia a principis dels anys noranta, tingué lloc la que fins ara ha estat la darrera onada d’independències al continent. Els casos de Montenegro el 2006 i de Kosova el 2008 fixaren la xifra d’estats sobirans europeus en el mig centenar.

Tot i el progrés històric que representà la incorporació de l’autodeterminació al dret internacional contemporani durant el segle XX, els actes de secessió no els crea el dret internacional. Ni abans, ni ara. Durant segles es produïren independències reeixides de territoris pertanyents a antics imperis, com les dels Països Baixos l’any 1648, Portugal el 1668, els Estats Units el 1783, Grècia el 1830, o la major part dels països llatinoamericans durant el segle XIX. Foren molts els pobles que es rebel·laren sense èxit en diverses ocasions al llarg d’aquell mateix segle, com el polonès, en el seu cas davant de l’opressió prussiana, austríaca i russa. Tant abans de 1945 com amb posterioritat, l’èxit o fracàs de les lluites d’alliberament nacional ha vingut donat en gran manera per la capacitat d’aprofitar les finestres d’oportunitat que presentava la història i d’explotar en favor propi els factors fora del control del moviment com el context regional i global, el paper i els interessos de les grans potències o tots aquells esdeveniments imprevisibles que es podien anar produint.

Els moviments d’independència no creen del no-res les condicions fonamentals que contribueixen al seu èxit. Poden, però, aprofitar els moments més propicis que els pot presentar la història. Així, la capacitat d’avaluar i jutjar el context internacional de forma adequada i de posar-lo al servei dels interessos del moviment ha estat una de les qualitats fonamentals de tot lideratge efectiu. De la mateixa forma, ho ha estat també saber contribuir a dotar el moviment d’una determinació que el faci creïble pel que fa a la seva projecció internacional, i entendre el llenguatge i els mecanismes amb els quals opera el poder, prenent plena consciència d’aquests a l’hora d’exercir-lo. 

El terreny dels processos d’autodeterminació és i ha estat sempre el dels fets consumats, on es dona una clara dependència entre el vessant intern i l’extern. Un cop declarada la independència, el desplegament d’estructures que permetin el control total o parcial del territori de forma immediata és un requisit en si mateix, així com una condició cabdal per aconseguir qualsevol mena de reconeixement o suport internacional. Tres dècades enrere, aquesta fou la forma d’actuar en processos d’independència reeixits com els dels països bàltics o Eslovènia, on es van imposar la supremacia d’una legalitat i d’una legitimitat pròpies per la via dels fets, i on la capacitat de resistència i de resiliència institucional i civil tingueren, de formes diferents, un paper cabdal.

Reconeixement internacional

Es tracta, en altres paraules, d’expressions de voluntat col·lectiva portades a la pràctica fins a les darreres conseqüències, generant situacions de sobirania guanyada de facto. Així, tota reclamació de reconeixement internacional d’acord amb el dret a l’autodeterminació dels pobles es construeix, en primer lloc, per mitjà d’un estat de les coses favorable, un cop una nova entitat estatal ha aconseguit el control efectiu sobre un territori i una població, o si més no, en una situació de disputa a través del conflicte. És només a través dels fets consumats, o la disposició a entomar-los, que es poden modificar els incentius dels actors externs. Són els escenaris de facto aquells que permeten generar situacions de iure per consolidar-los i legitimar-los internacionalment, mai a la inversa.

Durant la darrera dècada el poble català ha estat capaç de bastir el seu moviment d’independència més poderós dels darrers tres segles. Si més no, el que fou capaç la tardor del 2017 de posar en qüestió de forma més seriosa l’aparent intocable unitat territorial de l’Estat espanyol. A casa nostra, les elits polítiques es van arronsar davant la naturalesa de la força i el potencial de la mobilització popular que es desvetllà seguint el curs dels esdeveniments. En lloc de potenciar-la i aprofitar-la, des de l’instant en què aquesta visqué el seu moment més àlgid a principis de l’octubre del 2017 exerciren de principals agents de la desmobilització, apaivagant les masses en una forma similar a la que dècades enrere havia estat descrita pel pensador dels estudis decolonials Frantz Fanon. Set anys després de l’inici de la gran retirada, no només el moviment català d’alliberament sinó també el país sencer travessa una desafecció política històrica, i un profund sentiment de desencís.

El món s’ha endurit d’ençà d’aquells fets. L’agressió russa a gran escala contra Ucraïna ha posat el continent en escac, els desafiaments climàtics i demogràfics s’agreugen, i l’adveniment d’una creixent inestabilitat global i d’una multipolaritat on guanyen força els pols autoritaris dibuixen perspectives ben magres per a les nacions sense estat. El tancament de files que viu Occident representa, a priori, un daltabaix geopolític per a les legítimes aspiracions d’autodeterminació.

Els consensos liberals de postguerra viuen un clar retrocés, i l’ordre jurídic internacional que se’n derivà es troba en procés accelerat de desmuntatge. Com a alumnes més avantatjats de l’onada d’optimisme que inundà Occident després de la guerra freda, fent bandera de la idea de “fi de la història” i, per tant, dels conflictes, als catalans el moment present ens ha agafat a contrapeu. La feblesa cultural de l’independentisme del darrer cicle rau també en el fet d’haver-se construït sobre el que el filòsof Michael Walzer anomenà “valors prims”, és a dir, per haver-se bastit sobre la idea que, en realitat, “això anava de democràcia” i no pas de supervivència nacional, del legítim dret a ser i a projectar la pròpia existència vers el futur. El despertar ha estat amarg. No només pel que fa a les aspiracions de llibertat, sinó també per adonar-nos que elements nuclears de la nostra identitat que havíem donat per garantits, com la llengua, es troben en situació de risc existencial. Per constatar com la catalanitat es dilueix i es minoritza per l’acceleració de les tendències globalitzadores i dels canvis demogràfics que s’esdevenen en un territori sense capacitat d’autogovern ni autonomia per desenvolupar polítiques de preservació nacional.

Tota reconstrucció del moviment passa per recollir i integrar l’enfosquiment dels temps històrics que travessa Europa i el món com a única forma efectiva de tornar a connectar amb l’època present. Retornant a una idea nacional forta sobre la qual construir, que entomi la gravetat existencial del moment i situï la pròpia supervivència al centre de forma indestriable a tots els desafiaments econòmics, socials i ecològics, defensant la nació catalana, la llengua, les tradicions i la cultura nacional com la columna vertebradora de la societat. Entenent la necessitat d’autodeterminació i de sobirania per damunt de tot com a instrument que ens permeti preservar i protegir de l’atàvica pulsió etnocida de l’espanyolisme els elements que constitueixen la nostra identitat. Una construcció nacional actualitzada, tan explícita com banal, que ens vinculi amb els referents del passat, amb la matèria primera del fil de la continuïtat històrica. Que rebutgi el recurs a l’odi i tingui vocació inclusiva i integradora. L’alternativa no només és la dependència, sinó una lenta però inexorable dissolució col·lectiva. És també l’únic camí veritablement transitable si Catalunya vol continuar aspirant a algun dia engrossir les files de les independències que han arribat a reeixir.

1945
és l’any
en què es va aprovar la Carta Fundacional de les Nacions Unides, que inclou el dret a l’autodeterminació.
‘Purga’
Autora: Oksanen Sofi
Editorial: La Magrana (2011)
Pàgines: 368
Drama protagonitzat per dues generacions de dones d’Estònia que recorre la història del país des de la Segona Guerra Mundial fins a la independència de l’URSS, als noranta.
‘Kurdistan. El poble del sol’
Autor: Jordi Vàzquez
Editorial: Tigre de paper (2015)
Pàgines: 384
Recorregut per la història política del Kurdistan, en especial el període contemporani i les múltiples lluites i revoltes contra els diferents estats que l’han volgut fer desaparèixer.
‘Salvatges i homes’
Autora: Annelise Heurtier
Editorial: Pagès Editors (2024)
Pàgines: 244
Novel·la històrica protagonitzada per un jove canac als anys trenta del segle passat que denuncia el colonialisme francès i la seva absoluta deshumanització.
‘The Dragon in the Land of Snows’
Autor: Tsering Shakya
Editorial: Penguin Books (2000)
Pàgines: 608
Història del Tibet modern des del 1947, que inclou la invasió xinesa, la resistència tibetana i la política internacional a la regió.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.