Els reptes de la ciutat extensa
Calafell té 200 quilòmetres lineals de carrers i una població fluctuant que es multiplica per tres a l’estiu
El nombre de residents ha crescut notablement i els serveis s’han d’adaptar a les tipologies dels barris
El lloguer assequible, la reducció dels peatges, la millora dels carrers i del transport, algunes necessitats
Calafell no viu el turisme com una invasió molesta, potser perquè és un turisme molt residencial
Passejar un dimarts qualsevol de setembre pel passeig marítim de Calafell és un luxe. La platja té aquell aire de finals d’estiu en què les riuades de visitants han marxat, apressats per la represa del curs escolar i la tornada a la feina, i el gaudi del mar queda per als residents. Uns veïns que són cada cop més nombrosos, ja que es tracta d’una població que ha crescut substancialment a partir de segones residències que, cada cop més, esdevenen primeres. Són moltes les persones jubilades que es retiren a l’habitatge d’estiueig. Moltes les que hi arriben atretes per uns preus de l’habitatge més baixos que a l’àrea metropolitana. I una part no menyspreable és una població que no està censada com a resident habitual però que fa ús dels serveis i els subministraments bona part de l’any.
Calafell supera per poc els 30.000 habitants, repartits entre el poble històric, la platja i la zona de Segur de Calafell. Tres nuclis que han acabat esdevenint una sola ciutat i que són tractats com a tal, segons defensa l’alcalde, Ramon Ferré. Però que, com passa a moltes localitats costaneres, presenten una tipologia diferent. El centre històric està situat a certa distància de la platja i és una successió de carrers tranquils coronats pel castell, en un promontori. A la platja l’activitat és notable: un passeig marítim ple de terrasses i un carrer paral·lel, el Vilamar, on es concentra l’oferta comercial. La platja de Calafell s’allarga fins a Segur de Calafell, i les dues estacions de Rodalies són a tocar del litoral. Segur té, des de fa 20 anys, un port esportiu amb una plaça ciutadana i locals de restauració. Els apartaments de segona residència es concentren a la platja i la ciutat té un bon nombre de cases unifamiliars disseminades pels barris de muntanya. Aquests van sorgir de les més de 25 urbanitzacions que tenia la ciutat. La platja de Calafell i el centre històric concentren el 40% de la població. Segur, un altre 40%, i el 20% restant es reparteix entre les urbanitzacions.
Calafell és més una ciutat amb visitants que hi tenen segona residència que no pas una ciutat turística, tot i que també té apartaments turístics i quatre hotels a la platja. En tot cas, Calafell no viu el turisme com una invasió molesta a l’estil d’altres ciutats, potser perquè és un turisme molt residencial, de persones d’altres municipis, de Catalunya i d’arreu de l’Estat sobretot, que s’hi estan temporades més o menys llargues. Aquesta ciutat del Baix Penedès és també una ciutat extensa amb molts quilòmetres de carrer i una població fluctuant. El nombre de ciutadans censats supera per poc els 30.000, però la població real pot arribar als 100.000 en temporada alta. Tot plegat fa que el principal repte sigui com donar servei a aquesta població, tant la que hi viu de forma permanent com la que hi fa llargues estades i la visita de forma temporal.
Calafell ha experimentat un notable creixement de població. Com destaca el cap de l’oposició, el republicà Òscar Albaiceta, en els últims quatre anys l’increment ha estat de quasi 2.000 residents anuals. Això pel que fa a la població censada. I el fet que no tothom aparegui com a empadronat provoca les seves dificultats. “Un exemple molt clar és el de l’aigua, per negociar-ne el preu; no és el mateix comprar aigua per a 30.000 que per a 40.000 o per a 100.000 persones.” I la cobertura telefònica es complica especialment a l’estiu, perquè la xarxa de repetidors no està dimensionada per a l’augment de població, diu.
L’alcalde, el socialista Ramon Ferré, precisa que la ciutat té 200 quilòmetres lineals de carrers, “pràcticament com la ciutat de Tarragona” amb un pressupost quatre vegades menor. Això fa que la ciutat tingui unes necessitats comunes que s’han d’adaptar a cada barri concret segons les seves característiques. A la zona més poblada caldrà incidir en una millor oferta d’equipaments. Als barris de muntanya caldrà potser posar l’èmfasi en el servei d’autobús i la urbanització dels carrers. “Depenent de les zones, et demanen unes coses o unes altres i has de gestionar aquesta diversitat de sol·licituds i de demanda que hi ha. I això és complicat”, reconeix l’alcalde.
La ciutat està immersa en un procés de millora de carrers, voreres i enllumenat, que inclou la plantació d’arbres per fer front a les recurrents onades de calor. També, segons el govern municipal, s’està repensant la mobilitat, amb més prioritat per a vianants i ciclistes en detriment del trànsit de motor. La ciutat té tres línies d’autobús local, a més de les interurbanes. Pel seu terme hi passa l’autopista C-32, cosa que facilita l’accés a l’AP-7. El centre de la ciutat està travessat per la C-31, que combina el caràcter de carretera comarcal amb el de via urbana, tot i que encara li falta integració a l’urbanisme local. I Rodalies té dues estacions, Calafell i Segur de Calafell, i trens cada mitja hora en sentit Barcelona i Sant Vicenç de Calders. Una ciutat, doncs, ben comunicada tot i les incidències freqüents que hi ha al sistema de Rodalies, el car peatge que cal pagar si es vol anar a l’àrea metropolitana per la C-32 i que només hi ha una connexió per bus cada hora amb l’hospital comarcal. Calafell té ara en marxa un procés per millorar la xarxa de bus urbà, i continua lluitant per reduir el cost del peatge.
El de l’habitatge és un altre repte, com a tot arreu, tot i que els preus de compra no són tan alts com a l’àrea metropolitana de Barcelona –segons el portal Idealista, el preu del metre quadrat a Calafell és de 1.993 euros, mentre que a la ciutat de Barcelona és de 4.528–. Sí que comença a ser problemàtic el lloguer assequible. El cap de l’oposició en posa exemples: “Hi ha treballadors de la restauració que just abans de la pandèmia tenien contractes de 400 o 500 euros al mes de lloguer. Quan se’ls acaben els contractes de cinc anys veuen que costa molt trobar pisos per sota de 700 o 800 euros de lloguer. Aquí sí que hi ha un problema, perquè un treballador que tingui un sou mitjà de 1.400 euros al mes ha de dedicar el 50% al lloguer.” El govern municipal, que xifra en un 13% l’augment del preu del lloguer l’últim any, està intentant pal·liar-ho amb la construcció d’habitatge públic, i té en marxa una promoció, la primera, de 110 pisos destinats al lloguer social.